Del penya-segat estant

Venècia no és la platja del Lido on es va filmar la mort del professor Aschebach, ni el pseudomuseu en que es converteixen els carrers plens de turistes que circulen d’un lloc a l’altra en una mena de via crucis laic on les estacions són esglésies, palaus o carrers de postal.

A l’estiu és pot passar per Venècia però una visita, la visita,  s’ha de fer a l’hivern, tot evitant les corrues de turistes i quan carrers i canals de les illes de Murano, Burano..., o els mateixos barris de San Marco, el Dorsoduro, il Castello, san Polo o qualsevol altra es presenten molt més agradables, íntims i relativament recollits permetent captar una ciutat d’altres temps on edificis, façanes i escultures prenen un relleu especial. A l'hivern venecià només els coloms segueixen molestant i embrutant sigui quina sigui la temporada.

Del cim del Campanile reconstruït es distingeix el cúmul d’illes i canals repartits per la llacuna. Al cim de la torre només queda una campana de les originals, la resta es malmeteren quan l’any 1902 s’ensulsí el campanar. Entre la trencadissa hi havia la campana del Malefici, que sonava quan es duia terme una execució al patíbul instal·lat entre les dues columnes de la plaça. A la Venècia romàntica i llibertina de novel·la s’executà anys i panys per decapitació als homosexuals més afortunats, els que no, eren exposats dins una gàbia de ferro penjada d’una biga a mitja alçada del Campanile fins que morien assedegats o de fam.

Marco Polo i Giacomo Casanova, són les altres dues figures inevitables en un recorregut venecià, tant imprescindibles com la visita al Palau del Dux enormement sumptuós en els espais públics i estrictament funcional en les estances on treballava el més alt funcionariat, independentment del càrrec.

El pont dels Sospirs, és una altra llegenda que ha marcat la toponímia local, es fa difícil creure que, en la distància, es sentien els plors dels presoners quan eren conduits pels passadissos, enormement transitats, cap a les masmorres en uns moments on les denúncies secretes eren a l’ordre del dia.

De totes maneres no era el mateix ser un presoner tancat en un pozzi, humit, sota el nivell de l'aigua i sense cap mena d’obertura a l’exterior a estar allotjat en una de les masmorres folrades de fusta i amb latrina on et lliuraven el menú procedent de l’exterior. És obvi que la justícia eternament cega, esdevenia i esdevé guerxa de tant en tant.

Venècia deu embogir durant els Carnavals i el dia de la Regata però només a l’hivern pot sonar l’oboè de l’Adagio fent la banda sonora d’un passeig solitari o d’una història personal vora l’olor intens de l’aigua de la llacuna veneciana.

L’any 1949, acabada la 2ª Guerra Mundial, s’organitzà a l’hotel Waldorf–Astoria de Nova Iork una reunió aparentment de pau i contra el bel·licisme nord americà, on participaren intel·lectuals americans, europeus i soviètics com Shostakovitx, Aaron Copland, Arthur Miller, Clifford Odets o Norman Mailer. Foren escollits per la qualitat de la seva obra i probablement pel fet d'estar compromesos amb els problemes reals de la societat.

(Arthur Miller)

Els soviets, amb aquest acte i molts altres aconseguiren crear a Occident una campanya propagandística on apareixien com a defensors de la pau i la igualtat, aconseguint amb una eficàcia indiscutible que arrelés en els ambients intel·lectuals i en una certa burgesia compromesa, per tant, el bloc liderat pels Estats Units no es podia permetre quedar endarrere i havia de reaccionar.

La resposta fou organitzar l’any 1950, a Berlín, el Congres for Cultural Freedom amb la participació de ments brillants com la de Bertrand Russell, Benedetto Croce, Karl Jaspers, James Burham o Tennesse Williams. El seu èxit fou tant important que aquest congrés amb les sigles CCF esdevingué una organització permanent amb el suport econòmic de la CIA. Al mateix temps es fundava el Phsycological Strategy Board per coordinar les actvitats de propaganda d’acord a un pla d’acció cultural.

(Benedetto Croce)

La línia central d’actuació a Europa fou donar suport a tots els moviments de l’esquerra no comunista per combatre als soviètics amb les seves mateixes armes. D’aquesta manera la CIA reclutava discretament i sense que es sabés a intel·lectuals que rebien el suport d’editorials, fundacions o museus finançats d’una manera tant discreta com subtil per la política cultural de l’administració nord americana.  

La seva capacitat econòmica fou tan important que el patrocini de concerts, exposicions i publicacions abraçava els àmbits tant públics com privats. El domini o la influència pretenia ser mundial, la qual cosa feu que rebessin subvencions revistes de prestigi en totes les llengües com Preuves, Encounter, Quadernos o Tempo Presente, fins finançaren una traducció de El Príncep de Maquiavel al swahili.

Però com influïren en l’art? Ho feren a través dels “ismes”, concretament, entre les grans operacions culturals es dedicaren a finançar l’expressionisme abstracte que era contraposat al realisme socialista de la URSS, -Stalin havia liquidat totes les avantguardes i havia impulsat per la força de l’academicisme més estricte-, però també reaccionaren contra els moviments excessivament compromessos d’occident, per exemple, Pablo Picasso o Renatto Guttuso, no eren massa ben vistos. Es fa difícil imaginar algú fent entendre al president Truman l’expressionisme i encara costa més imaginar que ho hagués entès.

Curiosament però, Nelson Rockefeler, defensava l’expressionisme abstracte com l’art de la lliure empresa i va utilitzar a Jackson Pollock i aquest es va deixar utilitzar molt gratament presentant-lo com el més pur exemple del que es podia fer a Amèrica. Pollock servia perfectament als interessos nord americans, era de Wyoming, no havia estudiat a cap de les grans universitats americanes i no tenia influències europees.

Pollock va exposar per primera vegada a Nova Iork a la galeria de Peggy Guggenheim i poc després ho faria també Rothko. Cap revista important es va fer ressò dels dos autors. Fou a partir del moment en que va entrar en aquest cercle on rebé el suport del MOMA i el diner de la CIA que s'inicià una gran campanya per impulsar i donar suport als dos artistes. Fins el grup Time-Life, canvià la seva orientació artística publicant l’agost de 1949 a les planes centrals un reportatge on es preguntava si Pollcok no era el pintor americà viu més important. No cal dir que tot això li asseguraria la popularitat i assumiria ràpidament l’argumentació política corresponent.

 (Rothko, Centre blanc, 1950).

Algú arribaria a declarar que l’expressionisme abstracta havia estat una invenció de la CIA per contrarestar els moviments soviètics. És obvi que això és fals, fou un moviment que tingué la sort de rebre el suport més oficial i important que podia rebre, el de l’administració nord americana. Una sort que no tingueren a títol personal els seus representants: Pollock, moriria d’accident de trànsit en conduir borratxo, Gorky es penjà, Kline morí alcoholitzat i Rothko es tallaria les venes al seu estudi. 

Amb tot, s’ha de ser conscient que aquest món resulta exactament una còpia del que s’esdevé en la nostra quotidianitat, per tant, ha de resultar relativament fàcil endevinar la solidesa i les motivacions del comportament dels usuaris, sense oblidar que la llibertat d’utilització i d’aprofitament és sempre present i una decisió individual. 

A les xarxes socials cal adaptar els perfils a tot un seguit d’elements ja dissenyats on habitualment deixen poc marge d’elegibilitat. En certes planes web on es treballa en col·laboració no sempre les aportacions son garantia de qualitat i en altres, les diferències d’opinió poden ser callades o esborrades, no obstant, aquestes mateixes consideracions es poden fer posant nombrosos exemples on la xarxa social, la plana web, el bloc o qualsevol grup de debat és interessant i treballat amb solidesa argumental.

El ciberespai no és ni més ni menys que una còpia de la societat cada vegada aparentment més globalitzada, per tant, no es pot demanar a l’internauta que navega un comportament diferent al que li és habitual, a la societat del ciberespai s’hi troben exactament els mateixos valors que a la societat tradicional.

Si la idea de qualitat, rigor o seriositat no existeix a nivell personal, l’internauta individual mostrarà una manca de criteri en navegar sigui per adquirir qualsevol producte o per localitzar informació rellevant, exactament com succeiria passejant a ciutat, cercant informació en una biblioteca o anat de compres, per tant, l’aprofitament o no de les aportacions que milers o milions de persones fan, dedicant part del seu temps a posar en comú les seves aportacions o bé oferint serveis dependrà de cada persona a nivell individual. Per aquest motiu no es pot culpar al ciberespai que actua de continent de la utilitat o no del contingut.