Del penya-segat estant

El 18 d’octubre de 1615, Anna, la filla gran de Felip III, de la casa dels Habsburg, (rei de transició que inauguraria els segles de decadència, conegut com el període dels Austries menors), es casa per poders a la catedral de Burgos amb Lluís XIII de Bourbon, rei de França.

(Felip III, Diego Velázquez) 

Dos dies abans, a la sala capitular del monestir de Sant Agustí, Anna que tenia 14 anys, havia posat la ma dreta sobre els evangelis i posteriorment signat un llarguíssim document on declarava que de manera lliure i espontània es declarava exclosa, ella i tots els seus descendents fruit del matrimoni amb el Rei Cristianíssim de França, del dret a succeir “en los Reinos de la Corona de Espanya, como si yo y mis descendientes no hubieramos nacido ni fuesemos de este mundo” .Posteriorment les corts de Castella aprovaren aquesta exclusió com a Llei XII, títol VII, llibre V que fou incorporada al cos jurídic de la monarquia.

El nuvi, que en aquell moment era a la ciutat francesa de Pau ratificà la renuncia d’Anna també per escrit en aquestes termes: “Luis por la Gracia de Dios, Rey de Francia .... hemos renunciado y renunciamosm así por ella, como por los descendientes de Nosotros dos, varones y hembras, a cualquier derecho de sucesión o pretensión que pudiere competirnos en los Reinos del Rey Católico Don Felipe III y sus sucesores.”

(Anna filla de Felip III, P.P. Rubens) 

Per cert, aquesta Anna, serà la mare de Lluís XIV i seria reina de Navarra, reina consort primer i posteriorment regent de França de la mort del seu marit fins la majoria d’edat del seu fill. Anna és popularment coneguda mercès a Alexandre Dumas pare, doncs a la novel·la els 3 Mosqueters d’Artagnan la salva de les trampes que suposadament li posa el cardenal Richelieu.

Anna, Lluís XIII i el delfí, futur Lluís XIV. Justus van Egmont) 

Per si de cas amb la renuncia no n'hi havia prou, Felip III, a la clàusula 38 del seu testament de 30 de març de 1621, deia: “Y acabadas las lineas de mis hijos varones y porque Dios se ha servido darme dos hijas, la mayor de las cuales fue la infanta doña Ana, la cual ...Yo la casé con el Rey de Francia, y renunció a la sucesión por ella y los descendientes de dicho matrimonio, de lo que se hizo ley, mando y declaro que en todo y por todo se guarde aquella renuncia, conforme a lo cual queda por mi hija mayor la menor, doña Maria, que declaro heredera, con su descendència, a falta de mis hijos varones”

És obvia la voluntat d’exclusió de la línia successòria Borbònica, queda clar que Felip III desitjava deixar oberta la porta a la successió a través de la línia femenina però en favor de la seva família, els Habsburg d’Austria, doncs quan casa la filla petita Maria amb l’emperador Ferran III d’Austria no la fa renunciar a cap dret i fa constar al testament que sigui tinguda per la gran.

A Felip III el succeí el seu fill Felip IV i els enfrontaments amb la corona francesa seguien sent tant habituals que en els acords del Tractat dels Pirineus figura un nou casament entre les dues dinasties. En aquest cas es casà la filla de Felip IV, Maria Teresa amb Lluís XIV, però una vegada més se li exigeix la renuncia als drets successoris com s’havia fet amb Anna, i signa un document pràcticament igual el dia 6 de setembre de 1660 i aquesta renuncia s’incorporaria al tractat obtenint d'aquesta manera la consideració de llei de rang internacional. Així doncs, per dues vegades, es renuncia als drets dinàstics que poguessin tenir sobre els territoris de la corona dels Austries hispans els descendents de la nissaga Bourbon.

(Signatura del Tractat els Pirineus. Lumosnier) 

La signatura a l'Illa dels Faisans del Tractat dels Pirineus permet identificar molt clarament els grans protagonistes de la història europea del moment. La infanta Maria Teresa, vestida de plata, el seu pare el Rei Felip IV, el seu futur sogre, el rei LLuís XIII, darrera del rei de França hi ha el cardenal Mazzarino, primer ministre succesor de Richelieu i al seu costat, vestida de negra, la seva tia i futura sogra, Anna d'Austria.

Realment Austries i Bourbons eren constantment enfrontats i intentaven dominar la major part possible de territoris a Europa, per tant, els dos Felips creien que si s’estroncava la línia successòria, les possessions de les corones tant de Castella com d'Aragó que requeien en la seva persona no podrien passar mai a mans dels borbons francesos.

Però l’any 1700 moriria el fill de Felip IV, el pobre Carles II, impossibilitat per tenir descendència, rodejat de conspiradors professionals i altres personatges de novel·la de terror, havent fet diversos testaments i amb Europa en una situació extremadament complicada. Així doncs, ironies del destí farien que un Bourbon, besnet d’Anna i net de Maria Teresa, malgrat les dues renuncies explícites, esdevingués rei després d’una guerra internacional que aquí esdevingué guerra civil. 

Quan els deus pujaven, baixaven, entraven i sortien de l’Olimp quan i com volien, que per alguna cosa era casa seva, una nimfa anomenada Borvo va perdre el cap per un rierol de la Gal·lia i deixant-se portar per la passió va néixer una font d’aigües termals que amb el temps anomenarien Bourbon en record de la nimfa llegendària.

Els romans aprofitaren la font per fer-ne un balneari, passaren els anys s’hi construí una fortalesa i aparegué el poble Bourbon l’Archambault. El segle XIII el príncep Robert, comte de Clermont, un dels sis fills d’un rei de França qui posteriorment seria conegut com Sant Lluís, es va casar amb Beatriu de Bourbon. La descendència d’aquesta parella va assumir el nom de la mare i per diversos afers històrics un descendent d’ells, Enric de Bourbon, esdevindria rei de França l’any 1589 i un rebesnet d’ell, conegut com Felip V va exportar la dinastia a la península castellanitzant el Bourbon originari per Borbón.

 

(Castell de Bourbon l'Achambauld) 

Aquesta nissaga esdevindria inestable des del mateix moment en que varen instal·lar-se en terres de Castella. En primer lloc Felip va haver de lluitar contra el seu rival Carles d’Austria en el que s’ha conegut com Guerra de la Successió. Aquesta guerra va portar la pèrdua dels territoris de Nàpols, Sicília, Sardenya, Milà, les terres que quedaven als Països Baixos, Gibraltar i Menorca, si bé aquesta illa es recuperaria posteriorment.

(La família de Felip V per L. M. van Loo) 

L’any 1808 aquesta dinastia va tenir problemes d’estabilitat quan Ferran VII, alies el Deseado, va derrocar al seu pare Carles IV i pujà al tron d'on en seria, diplomàticament, expulsat dos mesos després en cedir els drets a l’emperador francés. Napoleon, cediria posteriorment la corona al seu germà Josep Bonaparte. L'any 1813, en finir la Guerra del Francés, aquesta corona seria restituïda novament a Ferran VII, qui malgrat haver jurat la constitució de 1812 l’anul·laria per establir un nou periode d’absolutisme monàrquic.

Dues dècades després pujaria al tron la seva filla Isabel II, no pas sense problemes, doncs es disputava la corona amb el seu oncle Carlos Maria Isidro de Borbón. Aquest litigi va suposar l’inici de les Guerres Carlines i la pèrdua de milers de vides, en nom de la legitimitat o il·legitimitat, òbviament el guanyador sempre és legítim.

(Isabel II, obra de Madrazo) 

L’any 1869, Joan Prim, entre altres, organitza La Gloriosa i expulsa la reina, portant un nou rei, Amadeu de Saboia, elegit democràticament per les corts espanyoles en obtenir 191 vots, contra 60 que obtingué l’opció de proclamar la República i molts menys les altres dues opcions monàrquiques.

L’assassinat de Prim feu que Amadeu renunciés al tron i es proclamés l’efímera 1ª República, derrocada per un cop d’estat. Seria el mateix exèrcit colpista qui posaria novament en aquest tron inestable al rei a Alfons XII. El succeiria seu fill, Alfons XIII qui després d'haver donat suport a les dictadures de Primo de Rivera i de Ramon Berenguer hauria d’abandonar l’estat, l’any 1931, en proclamar-se la 2ª República, acabant d'aquesta manera la línia dinàstica directa, de la nissaga Borbón.

(Alfons XII i Mª Cristina d'Austria, 2ª muller)  

Derrotada la 2ª República per un cop d’estat, apareix un dictador militar de nom Francisco Franco qui l’any 1947 anuncià que Espanya esdevenia un regne dirigit per ell mateix i es reservava el dret de nomenar al seu successor a títol de rei. Així doncs l’hereu d’aquesta monarquia sense rei fou l'actual jerarca Juan Carlos I, un dels nets d’Alfons XIII, sent coronat abans que el seu pare Joan de Borbón hagués renunciat a la corona.

S’ha fet un breu repàs cronològic, a partir de fets constatables, a la història d'una dinastia que ha estat expulsada 4 vegades del tron i d’una monarquia que s’ha anat alternant amb dues repúbliques, nombrosos pronunciamientos, forces regències i un parell de dictadures el s. XX. Així doncs, es podria parlar d’una nissaga amb una certa mancança d’estabilitat i relativament predisposada a canviar de casa. 

Una de les primeres accions que fem de petits i gairebé la darrera a la que volem renunciar és caminar. Fou en baixar de l’arbre i posar-se a caminar quan els descendents de l’australopitecus esdevingueren humans i caminant la nostra espècie sortí de l’Àfrica i s’expandí per les diverses regions del planeta.

Moure’s pels camins no respon avui a l’expressió d’una necessitat econòmica ni d’una mobilitat obligada. Caminar és un oci de baix cost, consumeix pocs recursos naturals, és eficient i tant natural com respirar. Caminar és un clàssic que s’ha tornat a posar de moda i caminant sorgí en aquest país el muntanyisme i l’excursionisme científic del segle XIX que reivindicà la nació els anys de la 2ª República i mantingué aquest esperit els anys del bròquil florit. 

Actualment l’acció de caminar ha arribat a obtenir un toc de modernitat si li diem hiking, trekking, walking i tants altres ings com vulgueu degudament importats o inventats però al cap i a la fi, seguim fent el mateix que feren els nostres avantpassats, anar d’un lloc a l’altra salvant els diversos obstacles naturals que ens posa el camí.

En aquest context caminem i exercim un dret fonamental, universal caminar ens pot fer lliures i fins avui, encara es pot fer d’una manera majoritàriament gratuïta. El camí uneix punts, pobles i persones, pel camí la gent es socialitzava i comerciava.

Així davant aquest marc d’explosió de la mobilitat lenta que sovint es tensiona amb el  terreny ens trobem que cal reivindicar-lo no pas com una apologia del temps passat,  més aviat com un exercici de responsabilitat sobre allò que hem heretat. Els camins són saviesa popular, història, tradició i patrimoni.

Per aquest motiu els camins són un patrimoni més del qual la Riba n’és plena. Els camins que ens porten a mas de Ferrer o de Paüller, el de la Coma Fonda, el de la Font de Pascual, el del Pinetell, el del Riu, el de la Torre del Petrol, els que ens duen cap a Cabrera i Mont-ral, tots aquests camins no són avui unes vies que ens porten a la recerca de noves oportunitats però ens serveixen de guia, per dur a terme un acte de coneixement i percepció de la vida que només es pot copsar caminant d’una manera lenta i senzilla.

A la Riba, com gairebé arreu hem tingut camins amb una petjada històrica especial, com l’antiga Via Ilerda, pràcticament desapareguda definitivament amb el pas del tren d’alta velocitat, però en manté molts altres, veïnals, rurals, camins de carro, pistes forestals, de bast o ferradura, corriols, senders, camins de sèquia, pas de marge fluvial camins públics, privats, alguns de lliure accés i altres amb servituds de pas.

La Riba, com gairebé tots els pobles i ciutats del mon, també té el seu camí de sagraments, en tot cas en diríem més aviat camí del Cementiri. Històricament s’afirmava que el pas d’un difunt creava camí públic, desconec la jurisdicció actual però en tot cas, una certa tradició, manté encara avui en dia que portar un difunt dona dret de pas. Aquesta creença, actualment deformada, es refereix a una institució catalana singular: el camí de sagraments o camí de vius i de morts també conegut amb altres noms com camí de creu o camí de combregar.

Aquests topònims que trobem en una munió de pobles servien per definir, almenys fins l’any 1901 la condició de camí públic, implicant qualsevol camí que acabés en una església, ermita, cementiri o lloc sagrat. No oblidem que en aquest país fa set-cents anys quan es redactaren els Usatges, dit en altres paraules, la primera Carta Magna de Catalunya i base del nostre dret, un d’ells el titularen “camins i estrades” i proclamava que els camins públics havien de ser llocs de pau i treva tant de dia com de nit.

Així doncs esperem que els camins de la Riba i de tants altres pobles del Camp, emprats durant un temps per viatjar d’un lloc a l’altra transportant mercaderies o anant a la recerca de noves oportunitats, serveixin cada vegada més d’esperó per tornar-hi o tenint present la dita “camí llarg passa curta” confiem que passejar pels camins sigui una vegada més un mode de coneixement i percepció de la vida. 

La pervivència de la religiositat popular als països mediterranis no és difícil de comprovar, la bibliografia és nombrosa i abraça els angles i les perspectives més diverses. Fa unes setmanes en aquest mateix bloc, ens referíem a la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta i la seva vinculació amb els gegants Mata i Grifó de la ciutat de Messina. 

A tota Itàlia i d'una manera més intensa al sud continental i a l’illa de Sicília el fenomen social de la religiositat és difícil de definir i complicat de limitar, doncs al marge de la creença religiosa s’hi entrelliguen els aspectes més diversos, històrics, sociològics i antropològics fent que l’intent de buscar una explicació d’aquest fervor sigui cada vegada més complexa.

A Messina, durant la processó de Corpus es celebra la tradició del Vascelluzo. L’any 1603 es travessava per un període de carestia alarmant, males collites que portaven vinculades necessitats de tot tipus i les malures més diverses. A les hores, un vaixell provinent de Grècia es dirigia a Nàpols carregat de blat però en passar per l’estret unes corrents l’obligaren a modificar la ruta i dirigir-se al port de Messina. L’arribada inesperada d’aquest vaixell amb el carregament de blat va tornar les esperances a un poble gairebé sense forces. 

Per recordar aquest fet els ciutadans de Messina construïren un vaixell amb la fusta de tres arbres, el folraren amb plata treballada pels argenters de la ciutat i cada any s’engalana amb espigues de blat per participar en la solemne processó del Corpus Chrisiti.

El dia 3 de juny es festeja a Verge de la Carta, patrona de la ciutat i devoció mariana per excel·lència. A la processó hi participen totes les confraries i els gremis de la ciutat vestits de manera tradicional acompanyant una imatge de la Verge que du a les mans la representació de la carta que va trametre als ciutadans de Messina l’any 42 d.c., quan decidiren convertir-se al cristianisme.

(Península de San Ranieri, Sicilia, al fons Calabria, l'Italia continental) 

Segons la tradició aquesta carta fou lliurada per Sant Pau a una delegació de la ciutat que es dirigí a Palestina on la Mare de Déu assabentada de la seva conversió els beneïa a ells i a la ciutat. La carta original sembla que s’ha perdut però es recorda que hi figurava entre altres el text següent: Vos et ipsam civitatem benedicimus. Aquest text hom el pot llegir a la base de la columna votiva, revestida amb pedra de Trapani i coronada per una estàtua de broze daurat de la Verge que s’aixeca a la punta de la península de san Ranieri per rebre als visitants de la ciutat que arriben al port procedents de Calàbria.

Vista aquesta i altres tradicions, la imatge d’una religió més o menys precisa, d'una religió nominalment catòlica, borrosa, inculta, espontània i poc elaborada racionalment que s’estén per àmplies capes de població sobretot en medis rurals i entre les classes pobres oposada a una religió d’elit, teològicament refinada, perfectament encaixada amb els cànons litúrgics i que es practica majoritàriament a ciutat, no funciona de cap de les maneres.

Així doncs al marge d’allò que s’anomena, d’una manera discutible i manipulable, religiositat popular, sembla que es produeix molt més encertadament el que es podria anomenar experiències religioses, on la gent professa notablement un canvi d’actitud fora de tòpics.