La cultura hel·lènica ha destacat per nombroses qualitats, entre elles i d’una manera especial pel detall i el refinament de les pròpies creacions. Així ens han explicat que una altra de les meravelles del mon antic és l’estàtua de Zeus instal·lada a la cel·la, el lloc més sagrat del temple  a Olimpia. Aquest temple dòric fou el més gran i perfecte de tot el Peloponès.

                        (Reconstrucció del temple de Zeus) 

Aquesta escultura crisoelefantina quedarà per sempre lligada a la destresa del seu constructor, l’atenenc Fídies, autor de l’Atenea Partenos, escultura també desapareguda custodiada al Partenon d’Atenes.

                        (Restes del Tempe de Zeus a Olimpia) 

De l’estàtua de Zeus no sabem gran cosa, desaparegué en un incendi al palau de Constantinoble, la brillant capital de l’Imperi Bizantí, on havia estat traslladada cap al segle V amb moltes altres obres de l’antiguitat i no n’ha quedat ni un fragment original.

           (Reconstrucció de l'estàtua de Zeus)  

Amb  tot, sabem que Fidies, discret en l’expressió dels seus afectes gravà en un dels dits del Deu la inscripció “Pancrates és bell”. Qui sap si l’escultor, ja madur, implorava amb aquesta frase al seu Deu poder sublimar la passió que sentia per aquest jove atleta olímpic. Qui sap si, d’aquesta manera,  implorava la comprensió de Zeus, al cap i a la fi, ell mateix sent el pare dels deus havia sentit una gran devoció per Ganimedes.

De l’estàtua no n’ha quedat més que algunes misèrrimes reproduccions, però les excavacions del santuari ens han ofert detalls sobre la seva construcció. Entre les runes del taller, situat a l’oest del temple, s’hi ha localitzat una petita gerra de la seva propietat on hi diu “sóc de Fidies”. Així mateix s’ha localitzat motllos per la decoració de la roba de l’escultura, espàtules, tenalles i altres instruments que semblen demostrar que fou al mateix complex olímpic on l’escultor creà l’escultura.

Fidies treballà l’estàtua cap a l’any 440 aC., a partir d’un bastiment de fusta sobre el que s’hi afegien les làmines d’or i les peces d’ivori. Segurament que l’escultor el·laborà les diverses peces de l'estàtua al taller i les uní a l’interior del temple.

Malgrat se considerada una de les meravelles de l’antiguitat, no deixà de ser criticadacom ho demostra aquest fragment traduit de l’historiador Estrabó:“aunque el templo en sí es muy grande, el escultor sería criticado por no haber tenido en consideración las debidas proporciones. Él nos muestra a un Zeus sentado, pero con la cabeza casi rozando el techo, así que tenemos la impresión de que si Zeus pudiera levantarse, rompería el techo del templo".

Estrabó tenia raó, les mides eren excessives però precisament això és probablement el que la feia meravellosa, la idea que el pare del deus fos capaç de destruir el sostre del seu temple si es posava dret, devia fascinar tant als poetes, com als historiadors. La base de l’estàtua feia 6’5 metres d’amplada i 1 metre de alt. L’estàtua amidava 13 metres, gairebé el que faria avui un edific de 4 plantes.

La descripció que fa de l’escultura és : “En su cabeza está esculpida una corona de hojas de olivo. Sobre su mano derecha sostiene una figura de la Victoria hecha de marfil y oro. En su mano izquierda agarra un cetro con incrustaciones de todas las clases de metal, con un águila posada sobre el mismo. Las sandalias están hechas de oro, los mismo que su toga. Sus ropajes están labrados con motivos de animales y lirios. El trono está adornado con oro, gemas preciosas, ébano y marfil”.

En tot cas, sigui com sigui, la visita a Olimpia és la visita a un paisatge que ens parla dels deus i els deus en parlen de l’home. El complex visitat a primera hora, quan el gruix d’autobusos de turistes encara no ha arribat, és un lloc que impressiona. El paisatge pacífic i silenciós, voltat de bosc i natura no te res a veure amb la costa no gaire llunyana i molt poc amb el moviment i les tensions que s’hi devien produir els dies de competició, quan els atletes vinguts d’arreu de l’Hel·lade es reunien al redós de l’altar de Zeus abans d’iniciar la competició i aconseguir la glòria.  

La popularitat de les 7 obres de la llista d’Antipatros de Sidó, marcà una sèrie d’indrets que serien recordats milers d’anys després, a l’hora que probablement sense saber-ho, inclouria noves accepcions a algunes paraules. Així doncs, gràcies a la popularitat de la llista, es defineix com a colossal, quelcom de dimensions gegantines, allò grandiós amb unes mesures desproporcionades.

Probablement les seves mesures impressionants i la seva suposada bellesa deurien captivar la mirada dels historiadors i segurament atraparen la imaginació dels seus lectors. Realment es tractava d’una representació del déu Helios, el sol, en commemoració de la victòria dels rodis sobre l’exèrcit de Demetri.

Es sap que l’estàtua del Colós de Rodes, era de bronze i fou obra de Cares de Lindos, un alumne destacat de Lísip, autor del conegut Apoxiomeneo, però a part d’aquestes dades, tot allò que envolta l’escultura és en el mon del misteri i s’ignoren la majoria dels detalls, l’aspecte físic i fins la seva situació real.

La imaginació popular representa el Colós d’uns 30 metres d’alçada amb un peu en cada una de les rescloses de les dues dàrsenes d’entrada al port, rebent els vaixells que hi entraven passant per entre les seves cames.

Sigui com sigui, aquest Colós ha estat una més de les meravelles que han acabat completament  arruïnades o desaparegudes. En aquest cas fou destruït l’any 227aC per un terratrèmol, tot just una cinquantena d’anys després d’haver estat aixecat. Les seves restes quedaren escampades per l’indret fins que l’any 654 dC., amb l’illa sota control musulmà, foren venudes a un mercader d’origen sirià qui desmuntà les peces de bronze que quedaven i se les emportà en una caravana de més de nou-cents camells, sense que mai més s’hagi tingut cap altra notícia de les restes d’aquesta escultura.

 Malgrat totes aquestes peripècies, el Colós roman a l’illa com un fantasma fins esdevenir el seu símbol més conegut. Avui, cap turista ni viatger pot evitar de fotografiar-se a l’entrada del port, a l’indret on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Aquesta construcció era impossible si es pren en consideració tant les mides que els clàssics proporcionen com les tècniques escultòriques de l’època. Aquesta imatge romàntica del Colós sorgí a darreries de l’edat medieval. Segons sembla ha quedat el testimoni d’un pelegrí italià que cap el 1394 afirmà que un dels peus del Colós, reposava on hi havia una petita església rodona anomenada Sant Joan del Colós.

Segons Plini no fou la única estàtua monumental de l’illa, doncs es creu que n’hi havia moltes altres, de les que tampoc en tenim cap exemplar sencer. En tot cas, avui es creu que l’estàtua del deu Elios, era situada a terra ferma, amb les cames juntes. No era una escultura massissa, sinó que les plaques de bronze cobrien el bastiment d'una estructura que en el seu exterior donà forma al Colós fins que el terratrèmol el destruí.

És habitual llegir a la premsa llistes on es qualifica de millor a pitjor, o a l’inrevés, tot allò que pot ser qualificable amb qualsevol objectiu sigui o no lloable. Doncs bé, aquesta carrera, segurament sense saber-ho la va inaugurar Antipatros de Sidó l’any 125 A.C., quan, en tot just vuit línies d’un poema, cità el que considerava les meravelles del mon que coneixia: Els Murs i Jardins de Babilònia, l’estàtua de Zeus a Olimpia, el Colós de Rodes, les Piràmides de Gizeh, el Mausoleu d’Halicarnàs, i el temple d’Artemisa a Efes. Aquest poema originàriament també citava la Porta d’Ishtar però en algun moment, es va substituir pel Far d’Alexandria.

La llista respon óbviament a una concepció del mon totalment hel·lènica, al cap i a la fi de les 7 meravelles, només en son alienes els Jardins de Babilònia i el complex de Gizeh. l com que les terres entre el Tigris i l'Eufrates, ja eren representades pels Jardins es canvià la Porta d'Ishtar pel Far de la ciutat d'Alexandre, un macedoni que feu realitat l'únic imperi panhel·lenic.  

         (Fragment porta d'Ishtar al Museu Pergamon. Berlín)                 

És prou conegut que anteriorment ja s’havien fet altres llistes, tot i que només es disposa de referències escrites, com la del meu admirat Herodot, la de l’enginyer Filò de Bizanci o la de Calímac, bibliotecari d’Alexandria. Segles després anirien apareixent altres aportacions com la del poeta Marcial, qui afegiria a la llista el Coloseo de Roma, a Filò de Bizanci (s. V) se li atribueix el llibre De septem mundi miracolis, i encara amb dates posteriors Gregori de Tours (s. VI) o Beda el Venerable (s VIII) publicaren escrits discutint les excel·lències de cada monument. Durant el Renaixement, aquests mites serien inspiració pels artistes més diversos i es podria seguir citant autors i llistes diverses fins arribar als nostres dies.

Sembla bastant clar que realitzar llistes d’aquesta mena no és altra cosa que mantenir un mite que transcendeix el temps. Triar 7 elements d’una sèrie ha estat una constant a la història, set foren els savis de Grècia, set els turons de Roma, set els pecats capitals, etc., i seguim valorant una llista de meravelles de les quals només les Piràmides, malgrat el pas del temps, romanen al seu lloc, la resta han desaparegut, desconeixem la seva localització exacte, desconeixem els detalls tècnics de com es construïren i ni tan sols sabem com eren en realitat.

Probablement per aquest motiu amants de l’art, la història, viatgers i també turistes busquem, de tant en tant, indrets on sense la necessitat de veure gairebé res, seguint noms i paraules intentem alliberar dels sentits per poder arribar a imaginar quelcom del que pot haver-hi concentrat en les poques pedres d'questes indrets. Així doncs, com férem amb els grans monestirs de Catalunya, iniciem una sèrie d’articles sobre les presumptes meravelles del mon antic o el que queda d'elles. 

Ja han passat les eleccions al Parlament d'aquest país, s'apropen les eleccions municipals i l'any vinent n'hi haurà al Parlament espanyol. Tenim President, govern però encara s'estan duent a terme alguns nomenaments del nou organigrama de la Generalitat de Catalunya i en falten d'actors secundaris.

S'ha vist algunes reaccions a premsa tant del govern com de l'oposició, però de moment tot sembla molt tacticista. S'ha començat a veure algunes actituds individuals diferents acompanyades d'altres que no es diferencien el més mínim del comportament de sempre. Esperem que ben aviat també poguem comprovar si els líders existeixen tant al govern com a l'oposició.

Els líders són aquells qui des de les responsabilitats de govern saben explicar on anem i aquells qui des de l’oposició hagin sabut assumir la derrota electoral, actuant ara com oposició criticant des de l’argumentació i no pas des de la frustració i la demagògia.

Si els líders apareixen, exerceixen i fan la seva funció ens allunyaran de la fractura i del precipici, la societat espera que actuin i cal esperar i desitjar que ho facin buscant la societat que els hauria de sentir propers cada dia i no pas només el dia de les eleccions.

La Campania i els terrenys a la vora del Vesubi són coneguts per ser una terra amb bons vins. El vesuvium, era molt ben considerat d’antic i el poeta Marcial li va dedicar algun epigrama. El Vesubi no havia entrat en erupció des d’abans de la fundació de la mateixa ciutat de Roma, per tant, pels habitants de la zona no era altra cosa que una muntanya més. 

El coneixement d’aquests fenòmens geològics, sense ser totalment desconegut, es reduïa a nuclis de naturalistes i intel·lectuals, pel poble el seu coneixement devia ser ínfim. La mateixa paraula volcà, no té un equivalent llatí. A nosaltres ens ha arribat procedent del nom del deu del foc que segons la mitologia tenia la seva forja a l’Etna. L’únic volcà que en aquells moments s’havia vist en erupció i que probablement es devia considerar una curiositat excepcional.

Per tant, eren les vinyes dels costers del Vesubi el que distingia aquella muntanya de qualsevol altra. Però el 24 d’agost de l’any 79 es produiria una tragèdia que marcaria la memòria molts segles després. L’erupció del volcà va provocar la primera destrucció de Pompeia i altres pobles del voltant com Erculà, Stabia i Oplonti amb les explotacions agrícoles corresponents. La segona desfeta, la provocaren els bombarders durant la IIª Guerra Mundial.

Del que va succeir a Pompeia ja vaig escriure un post fa unes setmanes Pompeia 24 d'agost. Un militar i naturalista anomenant Plini va morir intentant saber més d’aquell fenomen i un nebot seu, Plini el Jove ho mirava tot de lluny per escriure després unes epístoles descrivint com un silenci de pedra va cobrir, cases,veus, terres i gairebé la memòria.

Fou molts segles després quan un Borbó relativament il·lustrat, (l’excepció sempre confirma la regla) es va fer un palau a Portici i va pensar en excavar el volcà. El nobles napolitants, desitjosos de ser prop del manaies suprem, van crear entre el volcà i la mar tot un seguit de mansions que esdevindrien segurament un dels primers “triangles d’or” amb la corresponent bombolla immobiliària de l’època.

En tot cas la pluja de cendra, gasos verinosos, rius de lava i els moviments sísmics que acompanyaren el desastre crearen el caos. Quedaren soterrats sota tones de lava i molts segles després ha permès retrobar una ciutat que havia estat oblidada i els cossos de persones i animals reduïts al no res, a una bombolla d’aire al mig de la lava freda que ha permès mercès a la injecció de guix veure el calc d’un realisme gairebé obscé davant els comentaris d’alguns visitants però útil per historiadors i arqueòlegs.

Pompeya fins el segle XVII no era res més que alguna cita erudita en els escrits de les elits més preparades o els esperits més il·lustrats o inquiets fins que es començà a seguir el seu estel. Fou Goethe qui va escriure referint-se a Pompeia: “Mu­chas desventuras han acaecido en el mundo, pe­ro pocas han procurado tanta ventura para la pos­teridad”. Probablement pensava en el tresor d’escultures, retrats, mosaics i altres estris que tenia davant però també al fet de poder passejar per una ciutat aturada al mig de la seva quotidianitat. Això és el que hauríem de saber veure els visitants.

Les guies, els manuals indiquen el més rellevant, el forum, cor de la ciutat, els temples, el macellum o mercat, els hórrea omagatzems. Els indrets d’oci on hi havia per triar i remenar: el Gran Teatre, l’Odeón, l’amfiteatre on s’hi desenvolupaven els espectacles de masses: gladiadors, feres, les competicions esportives on alguns enfrontaments generaven batalles campals, a l’estil de les que veiem sovint als telenotícies i les pintades i enfrontaments que es produiren entre els hooligans locals i els del Nocera, l’any 59, que va provocar que el Senat clausurés el recinte per un període de 10 anys.

Aquelles persones passaven també el seu temps a les termes o als banys públics, al costat  de les Terme Stabiane o en un dels vint i cinc bordells de la ciutat, atesos per dones de classe baixa o immigrants, les de luxe no rebien aquest nom i eren lligades amb les elits – certes coses no han canviat gaire -.

Pompeia és una caixa de sorpreses, si tenen l’oportunitat no es perdin les Termes del Plaer, un establiment fora muralles, amb pintures dels serveis molt especials que s’hi oferien, unes escenes que deixen el bordell interior a l’alçada d’un internat de noies semidecents en plena adolescència.

Fora muralles també hi ha la Villa dei Misteri, amb uns murals de significat encara desconegut però amb unes imatges de color fauvista i tant abstractes que podríen haver estat copiades per alguna de les avantguardes del segle XX.

Però el més important no és el que es veu tot passejant pels carrers, el que cal destacar són les emocions d’aquest passeig per una ciutat que podria ser qualsevol altra un dia d’estiu a l’hora de la migdiada.

A Pompeia només trobes a faltar un parell de carros encaixats a les roderes i algun vianant a les passeres creuant el carrer. En entrar a les cases hauria d’aparèixer un sentiment de culpa per enterbolir la intimitat sense permís. En alguna entrada encara es pot veure com si fos una estora un hola, benvingut o vigileu amb el gos i més a l’interior, on hi ha l’ellarium, altar dedicat als avantpassat, m'agrada pensar en travessar algun pati solitari, cosa cada vegada més difícil, que em sortirà algun habitant per fer-me fora de la casa. 

Però a Pompeia ja no hi ha ningú que respiri, ningú que vagi al metge, ningú que voti als candidats, el nom d'algun dels quals encara es llegeixen en alguns murs. Els únics que respirem som nosaltres, segurament ben astorats en veure com aquelles vides s’assemblaven tant a les nostres.