Del penya-segat estant

Syracusa té una dualitat geogràficament força marcada, tant per la història com pel terratrèmol de 1693. En visitar la ciutat, hom s'ha de plantejar al menys dos itineraris: el del barri antic, on èpoques i estils es barregen fins l'actualitat, i el de la zona arqueològica on els corintis primer i després els romans hi deixaren petjada. Si s’ajunta les dues àrees es pot estar visitant una zona d’una trentena de quilòmetres quadrats. Avui, al bloc, ens referirem a una part del  casc històric, a l’antiga Ortygia.

Siracusa es va iniciar a l’illa d’Ortygia, “illa deles perdius”,  però ben aviat un terraplè artificial i posteriorment un pont la van unir a terra ferma afavorint la seva consolidació i posterior expansió. El fet disposar d’una deu d’aiguadolça pràcticament arran del mar  garantint l’abastament continuat d’aigua pel consum de boca afavorí l’assentament per part dels nous ciutadans procedents de Corint.  

(Font d'Aretusa, deu d'aigua dolça amb plantes de papir) 

El lloc on brollà aquesta deu va rebre el nom d’una ninfa, font d’Aretusa. Segons la mitologia aquesta nimfa per evitar els desitjos d’Alfeus va fer que la deessa Artemisa la convertís en font, però - els deus o semi deus gairebé sempre tenen les de guanyar - Alfeus es convertí en riu i des del Peloponesi la va seguir en un recorregut soterrani a través del mar fins Ortygia i així aconseguí d'unir-se a ella definitivament. Si seguim la tradició cal dir que cada vegada que es sacrificava un animal al llarg del riu Alfeo a Olympia, l’aigua de la font a Ortygia es tenyia de vermell.

A l’àrea septentrional de la ciutat s’hi troben les restes del Temple d’Apol·lo, dòric, de proporcions monumentals i caracteritzat per ser el primer temple fet completament de pedra. El temps el convertiria en església bizantina primer, mesquita després, posteriorment església normanda i encara esdevindria caserna de les tropes castellanes durant la seva ocupació abans d’esdevenir altra vegada església fins ser enderrocada a meitat del s. XVIII per intentar recuperar allò que fos possible de l’antic temple grec.

             (antiga defensa grega d'Ortygia) 

A la mateixa ciutat han aparegut i van apareixent nombroses restes, com el fragment de muralla entre dues torres, segurament del s. V a.c., localitzat al bell mig del carrer amb motiu, com és habitual, d’unes obres comunes.

(Clar exemple de l'actual decadència d'alguns palaus baix medievals)

Syracusa és una d’aquestes ciutats mediterrànies on val la pena perdre’s pels seus carrers i descobrir-la poc a poc. S’hi poden trobar palaus decadents, esglésies que només obren una vegada a l'any com la de Santa Llúcia, el palau dels Borgia, racons curiosos, balconades barroques i, lamentablement, aberracions arquitectòniques com el santuari de Madonna delle Lacrime que es veu empitjorada per la proximitat de la deliciosa església i cripta de Sant Joan Evangelista i diverses excavacions d'època romana.

Sigui com sigui, es vagi on es vagi, es miri com es miri, cada viatge té una troballa inesperada, en aquest cas ha estat a la plaça del Duomo, la catedral, dedicada a la Nativitat de Maria. La façana barroca de dos ordres superposats, si crida l’atenció és per ser força equilibrada. Tres obertures porten al vestíbul i aquest a l’església de tres naus. Òbviament res del que he descrit fins aquest moment la fa curiosa o especial, però resulta que aquest lloc ha estat sagrat des de la primera construcció, doncs esdevingué catedral en edificar-se sobre l'antic temple d'Atenea, com tants i tants altres, és ben cert, però aquest té una particularitat: al seu interior s'hi ha mantingut part de l'antic temple grec.

El temple fou construït el segle V A.C., a la part més elevada de l'illa d'Ortygia i en el moment de la cristianització, cap al s. VI D.C., l'antic temple no fou pas destruït. Algú, molt intel·ligentment, preferí la reconversió a la destrucció i d'aquesta manera, creant arcs a la cella interior i cobrint els espais entre les columnes, es conservà l'estructura original. 

   (Nau lateral esquerra amb columnes i capitell)

Posteriorment, els sarrains la convertiren en mesquita, els normands la cristianitzarien novament, l’absis és bizantí, el sostre lignari del s. XIV, el paviment del XVI i cada període aniria fent les seves aportacions - algunes obligades pel terratrèmol de 1693 -  se li afegí diverses capelles laterals, un campanar, el presbiteri, la façana..., però les naus laterals mantenen les columnes de fust acanalat i els capitells dòrics que avui aguanten part de la construcció normada. Altres restes romanen encara a l'interior procedents de l’antic temple d’Atenea o de la seva època, la font baptismal és una antiga gerra i la taula de l’altar fou obtinguda del monòlit de la cornisa del temple.

Veient la catedral val la pena recordar l'antic temple d'Atenea i la seva època. Un temple que, ben mirat, qui sap si va visitar Plató enyorant l'Atenes de la que havia fugit o deixar-se portar per la imaginació, tot esperant ensopegar amb Arquimedes qui creuarà corrent la propera cantonada tot cridant Eureka!, però la Syrcusa més arqueològica, de tirans com Dionisos, filòsofs com Plató o matemàtics com Arquimedes n'escriurem més endavant.

Gustav Aschenbach, el protago­nista de Mort a Venecia de Thomas Mann, pensava: Arribar a Venècia en tren és com entrar en un palau per la porta de servei. Curiosament, la meva entrada a aquesta ciutat ha estat sempre en autobús. Tenint present que bona part de la carretera i la línia fèrria transcorren en paral·lel, la perspectiva deu ser pràcticament la mateixa. Però la imatge en majúscules que ha quedat a la memòria és la d'unes escales que donen al Gran Canal.

Amb tot és una ciutat que sorprèn una vegada darrera l'altra. Sembla una obvietat però que l’aigua substitueixi l’asfalt no és normal; que el soroll dels clàxon sigui substituït per la remor de l’aigua costa de creure; que els cops d'accelerador siguin substituïts per les manxades del gondolers sembla impossible i que els embussos els provoquin les trobades de fileres de góndoles amb algunes motores no sembla que sigui d'aquest mon.

Venècia és una ciutat plena de coses seductores i el primer que sedueix és trobar a faltar allò que no hi ha. En aquesta ciutat només hi ha tres maneres d’anar d’un lloc a l’altra: caminant, en vaporetto o en mototaxi. Les góndoles són només per passejar a un preu exageradament de turista.

Si avui en dia totes les ciutats importants del mon tenen una clara tendència a semblar-se, Venècia segueix marcant diferències. No hi ha grans avingudes, ni cartells lluminosos ni cap mena d'estridència. Sembla una ciutat fidel a la seva identitat del segle XVI, una identitat que agrada al turista però que, segurament, és la culpable que el venecià visqui majoritàriament fora de Venècia.

Quan es diu que una ciutat o altra és la Venècia del Nord, la Venècia d’Orient o de qualsevol altra indret, és que no s’ha visitat Venècia. Moltes ciutats tenen art, tenen literatura, tenen màgia però, per ara, no en conec cap altra que tenint les tres coses s’enfonsi en la pròpia bellesa.

L’aigua és el bressol, el llit i qui si sap si el destí final de Venècia. Aquesta ciutat és perfectament definida per Marcel Proust a La fugitiva: un passeig  per Venècia té, al mateix temps, la forma i la fascinació d'una visita a un museu i d'una travessa per mar.

La República de Venècia fou, doncs, un imperi creat a l’aigua que mirava a l’Adriàtic i a Bizanci. La seva arquitectura és la dulcificació de les arcades punxegudes del gòtic a partir de les corbes i els volums bizantins i el mateix mirador del Palau Ducal serveix d'exemple, malgrat l'evidència de la seva estructura gòtica, l'excessiva ornamentació gairebé el dissimula. 

En tot cas Venècia, sigui com sigui, estigui com estigui, es bella i malenconiosa amb palaus que, de tant en tant, es veuen reflectits en les aigües poc netes dels canals i uns espais per on, cap al tard, hi passegen discretament els fantasmes de tants viatgers il·lustres o no que l’estimaren. Passejar per Venècia és encara avui passejar per un mon entre la realitat i la màgia, per una arquitectura que es balanceja entre Orient i Occident.