Erdrag

100 anys: del foment a l’esquerra.

erdrag | 24 Gener, 2007 12:37

L’any 2004 quedava clar, a Lleida, que ERC és un partit assembleari, l’únic partit assembleari, és a dir: que les coses importants es decideixen entre tots i que la base del funcionament del partit són els seus militants, els seus membres.
Aquest fet ja demostra per si sol que Esquerra és un partit diferent, però, fent un símil futbolístic, cal que Esquerra sigui més que un partit.

A Reus estem de celebració, el Casal Foment, l’embrió de la secció local d’ERC, celebra els 100 anys d’existència. De la mateixa forma que a la majoria de les seccions locals històriques, la gent encara coneix el partit pel nom del casal que va tenir vida pròpia més enllà del partit fins que la guerra ho estroncà.

Ara, recuperada i normalitzada ja l’existència d’Esquerra, amb un pes específic fort dins la societat, cal que les seves seus tornin a recuperar l’esperit original: un casal social i ciutadà que era punt de trobada de multitud de persones, amb inquietuds diverses, un lloc on s’hi feia política, on s’hi feia societat, on s’aprenia i on s’hi anava a divertir-se.
A Reus estem en aquesta línia. El sopar commemoratiu del centenari del Foment i la propera inauguració d’una nova seu, on les JERC hi tindran un espai propi amb servei de bar inclòs és un bon símptoma de la realitat del partit a nivell local, juntament amb d’altres projectes que s’estan duent a terme.

A vegades se’ns critica pel fet de voler-nos implicar en diferents àmbits des d’Esquerra o des de les JERC, argumentant que la feina dels polítics és fer política. I és aquí on jo em pregunto què és fer política sinó implicar-se socialment, estar al costat de les entitats i col·lectius de la ciutat, col·laborar-hi estretament, conèixer i fer que ens coneguin tal com som.
Com es pot fer política des d’un despatx sense saber què passa al carrer? És per això que a Esquerra som un partit diferent, tot i que ens agradaria que aquesta manera de ser i d’actuar fos l’habitual en tots els partits, més enllà de les diferències ideològiques.

-- article publicat avui (24-1-07) als diaris Més i Aquí --

foto: Aquí

foto: Més Reus

anècdota o fet habitual?

erdrag | 23 Gener, 2007 20:52

situació: avui, mig matí, estació de RENFE de Reus.

context: els trens procedents de Barcelona circulen amb retards aproximats d'1 hora.

pregunta a la taquilla:

- Jo: Disculpi, veig que els trens que vénen de Barcelona porten retard. Sap si els que van cap a Barcelona també en porten? O, almenys si es preveu que al migdia ja estigui solucionat.
- Treballador Renfe: Si yo fuese adivino te diria el resultado de la quiniela. ¿Te parece que tengo cara de adivino?
- Jo: però almenys sap si és una averia greu, o si ja està solucionada o alguna cosa? Perquè he vist que a Vila-seca ja havien...
- Treballador Renfe: ¿Peró, hay una averia? Eso yo no lo sé.
- Jo: Com? Però... No em pot informar de res? No hi ha cap previsió?
- Treballador Renfe: Ya te he dicho que si yo fuese adivino...
- Jo: Però alguna cosa deu saber, no li han dit cap previsió?
- Treballador Renfe: Yo no sé nada, los trenes llegan cuando llegan.
- Jo: D'acord, gràcies, adéu.

A partir d'aquí, he marxat i com que tampoc era una informació vital per a mi, doncs, he decidit passar d'ells.
Sé que hauria d'haver-me quedat i exigir una explicació, exigir informació com a usuari (i client!) de Renfe. Però com estava cansat, tenia feina, i ja n'estic bastant fart de posar queixes i exigir explicacions a les parets (pq ni tan sols pots parlar amb persones), doncs ho he deixat estar.

Cert és que Renfe funciona com funciona, i tot el que digueu negatiu segurament tindreu raó, però els seus treballadors tampoc es queden curts, segueixen a la perfecció la política empresarial de l'empresa: emprenyar a tothom, no donar cap servei, i el poc servei que donen: fer-ho malament.

Jutgeu vosaltres mateixos: anècdota o normalitat absoluta?

renfe, drets

això vé de ponent...

erdrag | 22 Gener, 2007 23:16

Totalment d'acord companys/es de Ponent !

parlen del bloc...

erdrag | 22 Gener, 2007 19:33

Diuen que parlar d'un mateix és quelcom lleig, potser sí, però fa il·lusió, què hi farem.

Fa uns mesos, concretament el 17 d'octubre, l'Antoni Veciana escrivia a El Punt un article sobre els blocs de Reus i comarca, on anomenava aquest bloc, sota el pseudònim o nick "Erdrag".

Avui, però, als diaris gratuïts Més (edicions Tarragona i Costa Daurada) ha sortit un recull d'alguns blocs de polítics, uns quants de cada partit. D'Esquerra han sortit tan sols els conegudíssims Benach i Carod, i de les JERC el Jordi d'Altafulla i jo mateix, aquest cop amb nom i cognom i no pas amb pseudònim. M'ha fet sentir orgullós que el meu bloc es compari amb blocs de consellers, membres del Govern, etc.

En iniciar, ja fa més d'un any, aquest bloc, no pretenia pas que fos un bloc de contingut estrictament polític, i continuo pensant el mateix. Tot i així, tot i voler parlar de tot el que m'envolta, de tot el que em motiva (o m'empipa), m'adono que el bloc acaba sent pràcticament un bloc exclusivament polític. Què hi farem, mentre sigui així perquè m'hi surti i no pas com a imposició personal, perfecte, al cap i a la fi tot és política, oi?

I, si així aconsegueixo acostar la política a algú, o fer veure que la política no és tan sols allò de què parlen a la tele els migdies (o vespres) i que al Polònia se n'enfoten, doncs, ja hauré guanyat molt.

PD: veig que aquest article avui no ha sortit a l'edició de Reus del Més, és possible que surti demà. En cas que surti demà, ja posaré l'enllaç fent un comentari a aquest article.

ja fa un any...

erdrag | 21 Gener, 2007 17:50

Gairebé de casualitat m'he adonat que ja fa un any que escric en aquest bloc (casi que em passa per alt).

Ha estat, i continua siguent, una experiència interessant això d'escriure un bloc, de posar a un lloc d'accés públic i universal unes notes, unes reflexions, uns trossos de la meva persona. Sovint serveix per a aclarir les idees i d'altres vegades per a desfogar-me de quelcom.

Espero que a tots els que de tant en tant, o només algun cop, entreu o heu entrat en aquest espai hagiu trobat allò que buscàveu, o com a mínim us hi hagueu sentit còmodes.

Per a acabar, m'agrada tornar a posar la fotografia amb que vaig iniciar aquesta experiència a internet: una posta de sol a Nicaragua, un país que m'encisa.

Traducció automàtica

erdrag | 17 Gener, 2007 20:14

Visualitza el bloc en diverses llengües:
ATENCIÓ: Aquests són sistemes gratuïts de traducció automàtica i no garanteixen una total fiabilitat, alhora que no interpreten el que tradueixen literalment.

Castellano - Castellà
opció 1 (gràcies a OpenTrad)
opció 2 (gràcies a Translendium)
.
.
English - Anglès
opció 1 (gràcies a Translendium)
opció 2 (gràcies a OpenTrad apertium)
.
.
Français - Francès
opció 1 (gràcies a Translendium)
opció 2 (gràcies a OpenTrad apertium)
.
.
Occitan (aranés) - Occità (aranès)
opció 1 (gràcies a OpenTrad apertium)

El mapa d'europa

erdrag | 16 Gener, 2007 22:35

Avui us vull parlar d'un d'aquells power-points que rebem per correu electrònic i que sovint son graciosos, tot i que jo els acostumo a esborrar, sovint fins i tot sense mirar-los. Avui (o era ahir?) no vaig esborrar aquest i el vaig obrir (gràcies Laia). Era un joc on calia tirar un dard i encertar una sèrie de ciutats europees sense cap més referència que els límits estatals i els rius. Deixant a banda la puntuació que vaig treure, que no caldria comentar (tot i que vaig aprovar, eh!), voldria comentar un altre detall.

A banda d'algun petit error territorial inapreciable, destaca especialment la divisió del Regne Unit en 4 territoris, com si fossin 4 estats independents diferents: Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda del nord. No crec que això sigui un error fruit del desconeixement d'algú, sinó que més aviat és un error fruit del coneixement d'una realitat territorial coneguda més enllà de les fronteres del Regne Unit. Per tothom és sabut que allà hi conviuen 4 realitats nacionals diferents, que formen un únic estat. Cadascuna d'aquestes 4 realitats té un nivell d'autonomia diferent respecte a l'estat i això no suposa cap problema. Cadascuna d'aquestes 4 nacions té una selecció oficial diferent i això suposa una gran avantatge pel Regne Unit, ja que té 4 vegades més opcions de classificar-se pels jocs olímpics.

Alemanya, en canvi, també té realitats diferents (lands), fins i tot molt més autònomes que el Regne Unit, però no surten en aquest mapa perquè senzillament són realitats administratives, o regionals, però no pas nacionals, i també perquè n'hi ha moltes i totes tenen una autonomia similar.

L'Estat Espanyol també té nacions diferents (també 4), i diverses realitats regionals i/o administratives que haurien de tenir un alt grau d'autonomia respecte a una d'aquestes 4 realitats nacionals. Però, en canvi, el mapa d'espanya també és mono-color. Perquè? Doncs per dos motius: primer: perquè aquí no ens aclarim nosaltres (referint-me a tots els habitants de l'estat espanyol), i segon: perquè n'hi ha molts amb una autonomia igual als ulls d'europa. I, quan n'hi ha molts d'igual s'entèn com una simple divisió administrativa.
Mentre a Europa no diferenciin Catalunya de Múrcia (amb tots els respectes per Múrcia), malament anem per aconseguir res.

En resum, després d'aquesta parrafada que he posat: que ningú es pensi que estic demanant més autonomia respecte l'estat espanyol. Jo vull la independència de la meva nació: els Països Catalans. Però.. mentrestant, crec que seria un bon objectiu a curt/mig termini que a nivell europeu coneguessin l'estat espanyol com un conjunt de 4 realitats nacionals diferents: Castella+Andalusia+etc. (amb el nom que vulgueu), Euskal Herria, Galiza i els Països Catalans.

La forma d'organització interna ja seria un altre tema, però com a mínim si des d'Europa fos més o menys coneguda aquesta realitat, ja hauriem fet un gran pas cap al reconeixement i la llibertat nacional.

és un joc?

erdrag | 12 Gener, 2007 13:17

10 anys, 10 línies.

erdrag | 12 Gener, 2007 12:28

Ara mateix acabo d'escriure aquestes 10 línies que m'havien demanat al cau.
Dins dels actes del 10è aniversari del Ben Enllà (11 d'octubre de 2007), ens han demanat a diferents persones que hem passat per allí durant aquests anys que fessim un redactat de 10 línies per a que tots junts formessin el reportatge-article que cada any el cau publica en una de les revistes de l'escola.

M'ha fet gràcia posar-les aquí al bloc, i per tant, aquí ho teniu:

El cau en 10 línies:

Per mi ser escolta és un model de vida i d’existència i també un compromís personal.
Per mi el cau és un model d’autogestió, de sostenibilitat i de participació social.
Per mi l’escoltisme és una escola i un model de democràcia real.
Per mi l’educació més important per a la vida, l’he rebut a través de l’escoltisme.
Per mi el cau és un lloc on compartir experiències, vivències, creences i vida.
Per mi, l’escoltisme és implicació política no partidista.
Per mi un dissabte a la tarda és, encara, l’estona del cau, de l’educació i dels amics.
Per mi, en un cap de setmana a la muntanya és imprescindible el fulard.
Per mi, el somriure d’un infant és el millor regal que es pot tenir.
Per mi s’és escolta sempre, durant tota la vida.

18 anys i un 69

erdrag | 12 Gener, 2007 00:14

ampliar

Des d'avui a les 10 de la nit (fa 2 horetes) fins diumenge (dia 14) a les 9 del vespre.

Des de Reus i per tot el Camp: 99.8 FM(a la resta del país alguna emisora local hi connecta en directe).

Per internet aquí.

69 hores seguides pel programa més antic de música en català, i des de Reus ! Felicitats i endavant !

La fi del procés de pau.

erdrag | 08 Gener, 2007 23:32

Avui vull comentar només una cosa breu, però em sembla a mi que és de calaix.

Aquests dies el govern espanyol i especialment en ZP s’afanyen a proclamar que el “procés de pau” s’ha acabat. Això és quelcom que no entenc.
Com es pot acabar un procés per assolir la pau si encara no tenim la pau??? Que potser no volem la pau? Si volem la pau i estem disposats a treballar per aconseguir-la, és que estem en un procés de pau.
Només es pot trencar un procés de pau si no estem disposats a aconseguir-la. Si el PSOE trenca el procés de pau, és que ja li està bé com està?

El procés de pau seguirà obert mentre hi hagi algú disposat a treballar per la pau.
En el moment en que la banda terrorista ETA trenca la treva és el moment on el govern espanyol i basc han de lluitar més fortament pel procés de pau, perquè és el moment en què és més difícil aquest procés.

Sr ZP: no s’hi val a dir: “com que ells ja no volen la pau, nosaltres tampoc”. Això és de covards, i nosaltres volem un govern valent, que sàpiga dir no al terror (vingui d’on vingui) i defensar la democràcia per sobre de tot.

Ah! I defensar la pau no vol pas dir que alhora no es pugui treballar fort per la llibertat d’Euskal Herria o dels Països Catalans, sinó tot el contrari: pau i llibertat són dues paraules estretament lligades.

El nadal s'ha acabat

erdrag | 07 Gener, 2007 14:13

El nadal ja s’ha acabat, i per això avui m’agradaria valorar la presència, per primer cop, de les JERC, a través del Correllengua, al Parc de Nadal.
L’activitat tenia dues parts: a la primera part se’ls ensenyava un trencaclosques gegant del mapa comarcalitzat dels Països Catalans, havien de situar la seva comarca i col·locar algunes peces.
A continuació se’ls explicava la llegenda de l’origen de la senyera (4 barres de sang) i havien de fer ells el mateix en un mocador on, després, hi podien posar símbols catalans a partir de plantilles o fer-hi alguna decoració lliure. Teníem plantilles amb l’estelada, el burro, el gat, l’estel, etc... Quedi clar que més enllà de la senyera no s’obligava a ningú a dibuixar res que no volgués.

Crec que vam aconseguir un objectiu molt important, que és el fet de normalitzar els símbols catalans en un lloc tan especial com el parc de nadal més antic del país. Últimament sembla que la paraula “Països Catalans” sigui un tabú. No vegeu quins símils i coses rares fan servir els periodistes quan han de parlar-ne. I, el mateix passa amb l’estelada o altres símbols catalans.

Sovint, pel carrer, o a la tele, o a tot arreu, veiem gent vestits amb jerseis o pantalons on hi ha la bandera espanyola, o el toro, o fins i tot altra simbologia espanyola i no passa absolutament res, senzillament és una peça de roba, ni tan sols ningú es para a pensar amb ideologies.
En canvi, si jo em vull posar una samarreta on hi hagi un ribet amb la senyera, no en trobo enlloc, i si finalment la trobo i me la poso, resulta que aquell dia vaig de radical i que com se m’ocorre vestir-me així. I, no parlem del dia que em poso una estelada.

No crec que ara haguem de muntar ara una guerra de símbols, però si els símbols espanyols estan totalment normalitzats i acceptats d’una forma normal (cosa que em sembla bé), perquè els catalans no????
Aquesta situació porta fins i tot a fer-nos sentir malament en portar quelcom visible amb l’estelada o el burro, per exemple a la feina, quan companys nostres porten la bandera espanyola amb el bou.

Tornant al parc de nadal, hem rebut felicitacions de molta gent que trobava a faltar una activitat d’aquest estil, i fins i tot adults que volien un mocador amb l’estelada per a ells, de forma que fos la seva primera senyera estelada que tenien.
Com a mostra de l’èxit, hem de dir que han sigut poquíssims els moments en que no teníem xiquets fent mocadors, fins i tot en moments de molt poca activitat al parc, nosaltres teníem cua.

Ara toca pensar què farem l’any vinent.

Els primers catalans

erdrag | 04 Gener, 2007 13:31

nens classe

Com ja és tradicional, cada any els mitjans de comunicació ens informen de quin ha estat el primer català de l'any. Pel que fa al principat de Catalunya i al País Valencià, les úniques dades que he trobat han estat relatives al primer naixement de cada província (fins i tot TV3 només parla de províncies). A les illes, en canvi, aquesta dada la donen per illes.

El resum, seria, per tant, aquest:

- Tarragona: Basma
- Barcelona: Omar
- Lleida: Anna
- Girona: Arnau
- Castelló: Ihsan
- València província: discusió: Asmae o Cristina
- València ciutat: Yoseff
- Alacant: Mario
- Mallorca: Aitana (Palma) i Arantxa (Manacor)
- Menorca: Alexander
- Pitiüses: Sanaa Yousra

El comentari fàcil seria dir que hi ha hagut molts naixements estrangers, bàsicament marroquins, però si digués això seria totalment fals.

Ja que com molt bé he dit al títol i molt bé diuen els mitjans de comunicació, estem parlant dels primers catalans de l’any per la qual cosa, ens hem de conscienciar tots que aquests nadons, es diguin com es diguin, parlin com parlin i pensin com pensin són catalans, són tan catalans com qualsevol de nosaltres.

I, per tant, per extensió, les nostres ciutats estan plenes de persones d’aparença o d’origen estranger, d’establiments de restauració d’arreu del món, etc. Aquestes persones, però, també són catalanes. I, és feina de tots nosaltres aconseguir que a part de ser-ho, s’hi sentin. Cal que els parlem en la nostra llengua, en la llengua que usem a casa, amb la llengua amb que comprem el pa, amb la llengua en que reneguem, etc. Cal que els tractem com a catalans, com a reusencs (o del poble/ciutat que sigui). Només així aconseguirem una plena integració i la cohesió social i nacional tan necessària actualment.

Hi ha certs grups, partits polítics, ideologies, persones en general, que els agrada aquesta confrontació i que estarien tota la vida jugant a la doble societat: els d’aquí de tota la vida i els de fora. Hi ha gent que va arribar al nostre país fa 50 anys i encara el consideren de fora. Curiós: porten aquí més anys que jo, però són de fora.

Es hora de trencar amb allò dels catalans de tota la vida i els catalans arribats l’any X, i per tant, de desmuntar el discurs de determinats sectors de la dreta.

[foto: www.xtec.cat/lic]