Jordi Batiste canta "Why?" amb els Deep Blues
06 Novembre, 2011 11:31
Publicat per jbravo,
la meva musica
No em puc estar de posar aquest enllaç, amb el fantàstic Jordi Batiste. Va ser tot un honor.
Deep Blues al Luz de Gas
06 Novembre, 2011 11:23
Publicat per jbravo,
la meva musica
Dilluns 10 d'octubre vaig tenir el plaer de tocar amb la meva banda a la sala Luz de Gas, en un concert benèfic, en que també hi va participar la banda d'Agustí Mas i d'altres convidats, com ara Jordi Batiste, Max Sunyer, Araceli Aiguavives, Sol Baker, Anna Lee, Carla Olaortua, Fiore Ambroggio, Fredy Fresquet i David Prades, entre d'altres. Us adjunto un enllaç d'una de les cançons que varem interpretar.
GREC: AL FACEBOOK S'HA CREAT UN GRUP QUE DEMANA LA TORNADA DE LA BANDA PIONERA DE ROCK CATALÀ
30 Abril, 2011 12:35
Publicat per jbravo,
la meva musica
Ho he sabut per un comentari fet a aquest mateix bloc: hi ha un jove de Terrassa que ha engegat un grup al facebook demanant que tornin els GREC. De fet, el grup es diu "VOLEM QUE TORNIN ELS GREC" i demanen no només veure'ns en directe, si no tambè que fem noves cançons i que la discogràfica PICAP reediti el material de la banda, la major part del qual nomès existeix en vinil i ja no es troba.Ara caldrà veure si, realment, hi ha gent interessada en tornar a escoltar als qui, segons molts, van ser els pioners del nou rock català. Veurem que passa.
Viure en un poble
29 Maig, 2010 10:51
Publicat per jbravo,
Duesaigües
Aviat fará un any que amb l'Anna i els nens vam decidir vindre a viure al poble. La feina ens ho permetía i la manca d'espai a la ciutat i la sensació d'ofeig ens empeitava. Vam dubtar en donar el pas, però el temps ens ha donat la raó. No hi ha res com viure al poble. No trobem a faltar la ciutat, inclús m'agobio bastant quan hi haig d'anar: tants cotxes, tantes persones, semàfors, busos, contaminació, soroll...No entenc com he pogut aguantar més de quaranta anys allà tancat. Ara, mentre escric aquestes linees, vaig mirant per la finestra i no veig edificis sino muntanyes, no sento el soroll dels cotxes sino el vent que bufa contra els arbres, la olor ja no és a fum sino a natura. Recordo que quan vèrem decidir de vindre, moltes persones pensaven que era boig, que no savia el que feia. Com que sòc un sagitari que, de vegades, viu a un pam de terra, vaig tindre les meves inseguretats i em replantejava la idea una i altre vegada. Ara, des de la perspectiva del temps, m'en adono que això que sembla una decisió trascendental no ho és tant. Viure en un poble, a vint o trenta quilómetres de la feina, i amb les actuals tecnologies de la comunicació, viure en un poble es com viure a les afores de les ciutats. Abans, les afores de les ciutats eren un radi de deu, quinze o vint quilèmetres; ara, el radi arriba molt més lluny. I les comunicacions, doncs ja es veu: des de casa meva escric un text que pot llegir immediatament un xinés o un científic que sigui a l'Antàrtida. Abans, anar al poble de vacances era descobrir un mon diferent, fascinant; ara, es trobar-te amb un grup de gent en un lloc més petit, però amb el mateix entorn de coneixement i informació, o potser més, perquè, de vegades, viure en una ciutat et permet aïllar-te, fins i tot amagar-te, però en un poble tothom està prop teu i si vols amagar-te has d'anar a la ciutat. La meva germana va marxar de la ciutat ja fa bastants anys i quan jo li preguntava com era viure en un poble, ella sempre em contestava que no erem conscients del que ens perdiem. Ara, quan em pregunten a mi com es viu en un poble, responc el mateix: com aquí, enlloc. Aqui no cal mirar cap amunt per buscar el cel, perquè es a tot el teu voltant.
Mai plou a gust de tothom
23 Agost, 2009 11:25
Publicat per jbravo,
General
Això és tant cert com dir que la llet és blanca. Ja fa temps que porto al cap fer una publicació local al poble on visc. Doncs bé, tenia la idea de fer una revista d'entreteniment i informació. Per alguns és així com s'ha de fer; per d'altres, no fer ús d'una publicació local per denunciar les coses mal fetes és perdre una gran oportunitat. Ara ja no sé que haig de fer. Desprès vaig pensar que m'agradaria fer un hort. "És el que et toca fer", em van dir uns; "no saps el que dius", deien els altres. Vaig creure, en un altre moment, que vivint al poble tinc el compromís moral de fer un cop de ma i ajudar a les entitats locals i, sense dubtar-ho, em vaig introduir a la directiva del club de fútbol. "Mira aquest, acaba d'arribar i ja vol manar", deien uns mentre que els altres m'ho agraien. En el grup de teatre, també m'hi vaig ficar: "ja era hora" em deien els altres actors; "vols dir que no fas masses coses?" deien els altres. Si a tot això afegim que formo part del grup musical del poble, que sòc de la junta de l'Ateneu, que treballo en dos llocs diferents, que haig de fer mil coses a casa desprès de la mudança, i sobretot, que tinc una familia, potser sí que tot plegat és massa. El cas és que vaig vindre amb molts dubtes, amb la il·lusió de fugir de l'estrés de la ciutat, i ara tinc més dubtes i més estrés. Potser m'hauria de desentendre de tot això i anar a la meva. Qué trist, no?
Los Siguientes en concierto. 3 de julio 2009 a las 21 horas en el KGB
11 Juny, 2009 13:00
Publicat per jbravo,
la meva musica
La voràgine de la red
30 Març, 2009 00:19
Publicat per jbravo,
la meva musica
Aquesta setmana ha estat una mica estranya, per no dir trista, doncs he hagut d'anar a dos funerals d'amics de la meva edad, un per malaltía, l'altre per accident. Desprès de passar una mala estona, surts al carrer, respiras fons, i penses, "vinga, noi, una día mes". I es que al cap i a la fí, les coses son així. Passen el dies i passa el temps i el més important es l'avui, el que fas ara i amb qui estàs ara. Suposo que per allò de qui perd alguna cosa per una banda la vol recuperar per un altre, m'he deixat seduir (finalment, desprès de molts amics insistents) per la voràgine del feisbuc (no s'hauria d'escriure així, com guguel?) no sé, potser per trobar vells amics ara que veig que es comencen a perdre. La veritat, tot s'ha de dir, es que soprén molt tot aquest mon virtual. Recordo que als GREC vam fer una cançó ("petits deus") que deia "fins que tots ens comuniquem per mitjà dels ordinadors". No fa tant de temps, home, no cal que rieu d'aquesta manera. Us juro que quan ho vem gravar el commodore era l'aparell més car a la NASA. Ningú en tenia, de PC, i menys, ningú no hagués dit que, avui, estic escrivint per qui vulgui al meu blog, o penjo fotos pels amics al facebook (ara sí, no?) o llegeixo mails de la feina, o xatejo amb la veina, o tinc obert el messenger. Abans, havies de trucar als amics i quedar amb ells i fer una cerveseta. Ara ja no cal. Els hi envies les fotos del cap de setmana a Camprodó i es igual que si els haguèssis convidat a veure-les amb una tassa de café a casa teva. I quedes la mar de bé: mira aquest se'n recorda, de mí. Es molt atent, el Jordi. Es nota que m'estima i em té present.
Jo trobo que es molt lamentable, això. Jo dec ser més clàssic, però a mí m'agrada més anar a fer la cerveseta. I veure la cara del teu amic. I preguntar-li com collons fa per no pensar en la crisis, i com està el seu fill, i com li va a sa mare la recuperació del genoll, i que fa la dona, etc. I si desprès anem un rato a tocar al local algunes cançonetes, doncs millor. Però allà, en directe. Que no sigui com ara, el meu amic Sergi que està gravant el seu disc i totes les colaboracions son per internet. Ja té nassos: "Ei com li va al Vicenç?", "No sé, fa mesos que no el veig", "Però que no va gravar-te la bateria al teu disc?", "Si però ho va gravar a casa seva i desprès m'ho va enviar per mail". I això no és ciencia ficció.
Trobada ex alumnes salesians
08 Octubre, 2007 13:10
Publicat per jbravo,
General
Quan un arriba a certa edat, creu que totes les emocions i sentiments que es poden tenir ja les ha gaudit. Es clar que m'equivocava. El que vaig experimentar divendres al vespre retrobant-me amb els companys de l'escola, que feia vint-i-cinc anys que no veia, és molt difícil d'expressar amb paraules. Hi ha una barreja de sentiments i sensacions tant estranya que no saps com pair-la. Vaig arribar a quarts de vuit a l'entrada i, de cop, era com si tornés a classe un dia més. Hi havia els companys, els mestres i les aules. Quan ens varem veure -desprès, això sí, de fer un exercici mental per reconèixer qui era qui- tot eren abraçades i riallades. Algú volia deixar anar alguna llàgrima, però s'ho va amagar, que ja som grans i els homes no ploren (diuen). La passejada pels passadissos de l'escola la varem fer molt a poc a poc, barrejant la tremolor de les cames amb un nus a la gola que no ens marxava. Desprès, al pati (quantes hores de felicitat hi vam deixar allà tants anys!) vam fer un sopar fred, mentre anàvem d'un a altre explicant la teva vida i escoltant la dels altres. Vint-i-cinc anys de vida de quaranta companys resumits en unes poques hores. 
Tant de bo ho tornem a repetir. Allà, jo hi tenia molts amics i, desprès de les emocions, veig que encara ho som, d'amics. D'aquells que fa temps que no veus, però hi son. Ho veiem als ulls, uns i altres, amb aquelles mirades que volen dir-te alguna però enmudeixen perquè el pas del temps hi posa barreres de prudència. Tant de bo es torni a repetir.
De nuevo en lo cotidiano.
03 Octubre, 2007 10:25
Publicat per jbravo,
General
Dicen que es más fácil escribir cuando uno está invadido por la tristeza. Hoy, quizá, me pasa a mí. Hace mucho que dejé arrinconado este bloc y, desde que nació Alba, han sido tantas las emociones y alegrías (aquí no cabrían las palabras) que olvidé completamente escribir unas líneas. Y es hoy, precisamente, cuando el cielo en Barcelona nos está llorando, el día que escojo para retomar mi afición. Precisamente hoy, que se cumplen ocho años desde que Alfredo se marchó. No es cierto que el tiempo todo lo borra, ni mucho menos, pero sí es verdad que te ayuda mucho a superar los momentos difíciles. A mí me costó mucho -un mundo- al principio, pero me enfrenté de cara, no aislé mis sentimientos ni arrinconé el dolor, al contrario, lo saqué fuera de mí tanto como pude, y eso me dejó un vacío tremendo que, primero, llené de buenos recuerdos e historias vividas. Luego, de orgullo y satisfacción por él. Y ahora, de sentimiento, mucho amor, y la alegría de seguir viviendo con mi familia. Clara está, con Alba todo ha sido más fácil. Y es verdad. Si la conocieráis, me comprenderíais. Es lo más que puede desear un padre. Y si antes ya tuve esa enorme sensación cuando nació Pol, os podéis imaginar como me siento ahora con mis dos hijos. Ahora, miro hacia adelante y alrededor mío. Y ahí está Anna, con los niños, y el resto de mi familia y mis amigos. Y Alfredo. El también está ahí. Estoy seguro. Creo que tengo mucha suerte. Tendré que aprovechar y, como dije al principio de este bloc, seguir el consejo de Borges y vivir cada momento.
Un concert entre amics
11 Desembre, 2006 12:32
Publicat per jbravo,
la meva musica
Va ser una nit molt agradable, recordant música dels anys setanta entre amics de la nostra generació. Per això ens diem The Generation. El concert que vam oferir a la sala La Rulot el divendres 1 de desembre el recordarem com un d'aquells dies en que et sents satisfet no tant per l'estona que vam passar a l'escenari com pel fet de compartir el temps amb els nostres amics. Gent de tot arreu ens va complaure amb la seva presència (fins i tot van venir des de Duesaigües) i ens van ajudar amb els seus aplaudiments. Tant d'èxit inesperat ens obligà a fer dos "bisos" que podien haver estat més si no fos perquè només teniem unes vint cançons assatjades, desprès de renovar el repertori. Volem agraïr que tots vosaltres volguéssiu compartir fum, calor i cançons amb The Generation i esperem que la propera vegada ens tornem a trobar tots plegats. Fins aviat.
Inicis del Rock Català: GREC
20 Novembre, 2006 10:56
Publicat per jbravo,
la meva musica
Remenant entre les golfes, he trobat aquesta foto, que va ser la portada del nostre primer disc. Com passa el temps...ja fa mes de vint anys. Érem un grup de rock realment innovador i encara avui en dia se’ns recorda com els pioners del rock català. De fet, crec que és ben cert, perquè recordo que anàvem a les emissores de ràdio i quan el disc-jòquei posava “No som músics com els d’abans” obria els ulls en rodó, sobtat perquè era en català, i a més sonava molt bé. Érem molt bons. Quins temps...Encara em passa, de tant en tant, que algú em pregunta: “tu tocaves als GREC? Éreu boníssims! M’encantava VANITOSA” I jo em quedo ample i satisfet, pensant que dins la petita història del rock a Catalunya, hi va haver una petita aportació d’una banda a la qual jo feia una petita feina tocant la bateria, i això encara dona petites alegries a algú. Juntament amb en Richard, Orland i Ricard, i també abans amb en Francesc, Pepe i Javi, vam passar molt bones estones fent música. Sí, pensàvem que ens menjaríem el mon... i ara escric això des de l’oficina. Però quin bon gust tinc encara quan hi penso i que bé que ens ho passem encara quan anem a tocar amb la banda!
The Generation actuará a La Rulot
13 Novembre, 2006 17:57
Publicat per jbravo,
la meva musica
Doncs sí. Un nou concert de la banda The Generation, amb totes les bones versions de temes dels seixanta i dels setanta, us espera a la sala La Rulot de Barcelona, el proper divendres dia 1 de desembre a les dotze de la nit, amb entrada gratuïta.
Ja ens coneixeu: Axel, Gustavo, Pep, Jordi i Daniel, 
-aquest cop de nou amb convidats molt especials- actuarán a la reconeguda sala de Barcelona (vegeu www.larulot.com) i el concert s'enregistrará en directe -audio i video- per tant, us necessitem com mai, per poder omplir la sala a tope i passar una nit memorable.
Us esperem!
Gran éxit del Grup de Teatre TRUMFES i BAJOQUES
13 Novembre, 2006 17:50
Publicat per jbravo,
Duesaigües
La nostra darrera actuació va ésser dissabte a la societat de Riudecanyes ón la companyia va desplegar les seves millors arts davant un públic agraït. És cert que per un error de previsió a la programació, la sala no es va omplir, però els qui hi van poder anar s'ho van passar d'alló més bé. El montatge escènic, la sonorització i la il·luminació van donar un bon complement a la magnífica actuació de tots els actors i actrius, en un altre representació magistralment conduïda per la nostra directora. Ara, pendents dels nostres contactes per tal d'aconseguir un altre oportunitat en qualsevol altre petit teatre, la companyia ha començat ja la preselecció de nous textos per triar l'obra que volem dur a terme per la propera temporada. Ànims a tots i molt bona feina!
El Grup de Teatre anirá a Riudecanyes!
30 Octubre, 2006 10:44
Publicat per jbravo,
Duesaigües
Ja tenim un altre "bolo" de la Companyia de Teatre Aficionat "Trumfes i Bajoques"! El proper dissabte 11 de novembre farem una nova funció al teatre de Riudecanyes. Per tots aquells que encara no ens heu vist, ja teniu un altre oportunitat. I per tots aquells "fans" que ens seguiu a totes les representacions, doncs aquí teniu una més.
Sembla mentida com una activitat que va nèixer espontaneament, entre un grup d'amics que compartim els estius a Duesaigües, s'ha tornat, de cop i volta, en una companyia més o menys estable de teatre aficionat que, a sobre, li surten compromisos. I és que la gent queda molt "parada" quan veu el nostre espectacle, diferent al que hom està acostumat a veure pels pobles. Quin será el nostre secret? Fer-ho amb molta il·lusió, pasar-ho molt bé i voler compartir uns moments molt agradables entre amics.
Us esperem!...o no.
La por de dormir a casa teva
20 Octubre, 2006 13:36
Publicat per jbravo,
Duesaigües
Sembla mentida. Ni a la teva pròpia casa pots estar tranquil. La Conxita dormia quan tres individus (dic individus, no homes) van entrar a la seva cambra. I la consellera d’interior diu, segons la versió digital del “Diari de Tarragona”, que els lladres tenien vincles familiars o d’amistat. El que no s’entén és si el que volia dir es que la Conxita té parents als països de l’Est, o si el lladres eren membres d’una mateixa família o si la Consellera té cosins que no saben guanyar-se la vida. Suposo que el que no volia dir és que eren amics, perquè amics de la Conxita no ho eren, es clar. I si son parents de la consellera, que vagin amb Tura, vull dir, amb cura, si coincideixen en un bateig o en un casament, perquè no només no els deixarà prendre ni una gota d’alcohol sinó que també tindran esbroncada. Però, no. Segurament, el que volia dir la Montse (queda més proper, dir-li així) és que entre els lladres, probablement, hi havia vincles d’amistat. Això és el que volia dir. Ostres, tu. No se m’havia acudit. Jo que pensava que es van trobar de casualitat allà al mig del robatori. Mira, tu, quina coincidència, hem anat a robar al mateix puesto.
Ara resulta que, a més, hi ha uns quants que li han fet un bloc a aquesta senyora. Un bloc com aquest però decididament a favor d’ella com a presidenta de la Generalitat (o hauria de dir President de la Generalitat?) Uf, si aquesta dona pogués manar. D’entrada, la llei seca per a tothom, com a Chicago. Només una copeta de cava a les festes i un got de vi als dinars, per allò de preservar les nostres caves. I mossos, mossos d’esquadra a totes les rotondes. Que bonic! Per si passa alguna banda de l’est entre test i test d’alcoholemia: “Eh, a on aneu?” “Ah, anar a qui proper poble robar una miqueta” “Ah, vale! Sou parents?”.