Josep Anton Baixeras: salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa
Publicat per fxsabate | 12 Ago, 2008- A) Per a una persona que ha usat una considerable època de la seva vida a informar-se des de Catalunya sobre la cultura alemanya, la intervenció en el present acte ja es comprèn que conté un intens i personal component emocional. Considero normal que el “Faust” de Goethe constituís el primer objecte de la curiositat de la meva juvenil persona de lletraferit germanòfil.
- El repertori català actual compta amb una traducció en vers del Faust. La devem a un poeta,– un proper epígon de Maragall: Josep Lleonart – el qual, no essent pas dels més grans, resultà fabulosament inspirat en molts passatges de la seva dificilíssima tasca. Traduir en vers, tots ho sabeu, exigeix un do per a l’encert que, en el cas de Goethe, encara es multiplica. Posaré un exemple: Sempre he considerat un passatge dels més bells del poema, i ja sé que és dir molt, l’arribada, a la segona part, del “Wanderer” a la cabana de Filemon i Baucis. Fins al punt que s’ha arribat, en part, a gravar a la meva rebel memòria:
- “Ja! Sie sind’s, die dunkeln Linden,
- Dort, in ihres Alters Kraft.
- Und ich soll sie wiederfinden
- Nach so langer Wanderschaft!
- Ist es doch die alte Stelle,
- Jene Hütte die mich barg,
- Als die sturmerregte Welle
- Mich an jene Dünen warf!...”
- “Són aquells til·lers ombrosos
- forts d’una saba ancestral!
- Després de tant camí errívol
- torno a veure-us com abans:
- és l’indret de llunyans dies,
- i allí la cabana hi ha
- que un aixopluc em donava
- quan em llançà el temporal...”
- B) L’examen d’aquella poderosa cultura, dins la qual abundaven moments com l’esmentat d’una intensitat artística trasbalsadora per a un adolescent, a partir d’aleshores, mai no havia de cessar.
- En un determinat moment va semblar-me constatar una realitat que trobo important en relació a la cultura hispànica.
- Qui sap si les profundes diferències entre les diferents cultures peninsulars, d’origen històric, certament, però que van començar a fer crisi durant el segle dinou i, a través de dramàtics episodis, encara avui omplen les capçaleres dels nostres media, s’havien exacerbat amb les diferències que jo creia percebre entre les diverses recepcions (Einführungen?) dins la Península del corrent literari i filosòfic europeu que a Catalunya solem definir con l’”idealisme germànic”?
- C) Jo no conec fins a quin punt actualment a Alemanya, membre, com Espanya, de la UE, l’opinió condemna o es mostra tolerant amb els processos d’“identitat” (Identität) dels diversos territoris peninsulars. A l’Espanya castellana són dia darrere dia criminalitzats oposant-los d’una manera paradoxalment ferotge a l’uniformisme il·lustrat, suposadament pacífic i igualitari, dels jacobins. Allò que ens pot fer meditar, tanmateix, sobre el problema, és la reflexió ja ben antiga del vostre Carl Leonhard Reinhold, l’antic professor a Jena. expressada a 1794 en una salutació als seus alumnes, quan els diu:
- “Die Entwicklung der neueren Philosophie alle gewaltsamen Umwälzungen des Staates überflüssig mache”. Reinhold, doncs, arribava a creure que l’efecte, (die Wirkung) de l’idealisme romàntic acabaria amb la Revolució, en desplaçar la lliça (“die Schranken”) al camp incruent de les idees.
- Reinhold, si més no, negava que el procés identitari fos violent, i nosaltres, en aquest punt, d’acord amb els seus principis idealistes, estem convençuts que aquest procés pot continuar a la Península Ibèrica sense haver d’acudir en cap moment a la força animal.
- És amb aquests sentiments de pau i concòrdia que voldria acabar la meva ja tan madura particular “Wanderschaft”. Danke.
- Josep A. Baixeras
- Escriptor
El final del funeral per Josep Anton Baixeras oficiat per Artur Juncosa no va poder ser més adient ahir 11 d'agost de 2008. Un jove llegí el fragment d'Espriu "Inici de càntic en el temple " que no puc deixar de reproduir:
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".
Josep Anton Baixeras, home polifacètic, que ha sobresortit en tants camps: el món del dret al qual s'hi va dedicar professionalment, en la literatura com a creador i com a traductor, en la política com a regidor i com a senador, ha estat acomiadat recordant la vessant d'actvista i resistent cultural en les èpoques més difícils del franquisme.
Penso que això li ha fet justícia. En totes les activitats a què fem referència ha destacat, però sóc dels qui opinen que mai no agrairem prou als resistents culturals i cívics, als autèntics patriotes de les hores més difícils la seva activitat però sobretot el seu exmple que va fer que els qui seguíem, prenguéssim també el testimoni i ens incorporéssim a la tasca de refer, de continuar. Ells van contribuir efectivament " a salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa".
Baixeras tenia molt bones qualitats d'escriptor i desitjo que hagi deixat més proves de la qualitat reconeguda de la seva ploma. Perquè en tenim malauradament poques de publicades. Veieu la relació que tenia amb la literatura en aquesta pàgina. I és que se li endevinava, una relació de massa respecte, reverencial i des d'aqeust punt de vista, distant; fins i tot foteta de si mateix - com ha estat ell d'ìrònic en la concepció de la vida i de la condició humana en general començant per ell - .
Francec Roig deia en un interessantíssim article l'any 1981 " si realment havia emmudit una ploma que encara podria donar fruit."
Però el 1994 Josep Antoni Baixeras publicava, a les edicions La Gent del Llamp, "tres peces curtes" amb el títol genèric El mas dels Casaments. Magi Sunyer comentava així el 2002 en un altre article titulat "Josep Antoni Baixeras: segona etapa". un resum de la seva obra i tornava a fer esment dels seus silencis literaris . I és que hem estat molts els qui hem lamentat la sava poc prolífica activitat a les lletres. Tanmateix, el propi Magí Sunyer apunta en el mateix text: " Quan algú s'ocupi amb més rigor del conjnt de la seva obra aclarirà que la falta de publicació potser no va implicar mai del tot - llevat de l'etapa de més intensa dedicació politica ? - abandonament de l'escriptura ". Jo mateix fa uns anys li ho vaig comentar i em deixà anar: " I tu què saps si escric o no ?. Una cosa és que no publiqui i l'altra que escrigui ".
Josep Anton Baixeras escrivia molt bé, feia un us del català molt acurat i precís, amb disciplina "germànica" per usar un mot que li agradaria sentir, tan amant i coneixedor de la llengua i la literatura alemanya com era. Veieu per acabar un bon exemple d'ambdues qüestions en la seva intervenció l'11 d'octubre de l'any passat a Frankfurt, en ocasió de la Fira del llibre on vaig tenir l'honor de sentir-lo en directe. En aquest text, que se li va demanar breu, podreu apreciar tant el domini de la nostra llengua com el coneixement i amor per la literatura alemanya. Noteu, finalment, que, malgrat les reticències a considerar-se escriptor, va signar al final com a tal.
TARRAGONA LITERÀRIA INTERVENCIÓ DE JOSEP ANTONI BAIXERAS, ESCRIPTOR FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURTLiteraturhaus
11 d’octubre de 2007
Lleonart va copsar-ne el solemne moviment poètic, alhora líric, èpic i teatral, d’aquesta manera:
