Pepa Rosselló: salvar-nos la música i tantes coses importants
Publicat per fxsabate | 25 Ago, 2008-
Cada cop estic més convençut que, amb excepcions, els déus se'ns emporten la gent més significada els mesos d'estiu. Em refereixo a aquelles persones que han estat un actiu de la societat, un lliurament sense demanar res a canvi, una preocupació pels altres constant, un reclam permanent per a la resta.
-
És el cas de la Pepa Rosselló. Quan vaig arribar de nou a Tarragona l'any 75 sentia la necessitat vital de continuar cantant i no sé com vaig fer cap a la seva Coral, l'Al.leluia.
- Aquest 18 d'agost del 2008, al seu funeral, li vàrem dir que la portem dins nostre, que l'hem integrat a la nostra manera de ser, de pensar, de comportar-nos, de valorar la vida, allò que ella defensava i que està contingut en aquest magnífic escrit que ens va llegar fa cinc anys i que reprodueixo al final d'aquest comentari.
-
Per això vàrem improvisar una coral - la de la foto - la tarda del 18 per dir-li, per dir-nos que estem agraïts i agraïdes al seu mestratge musical i humà. Entre cant i cant, a l'església i a fora, José Luís Gonzàlez, que apareix a la meva esquerra amb ulleres fosques a la foto, va començar : " És que la Pepa .... " i tots dos vàrem acabar la frase de la mateixa manera: " ens va ensenyar tantes coses ... ¡¡ "
- Doncs aquí van algunes de les seves ensenyances i me'n deixaré moltes:
-
- El gust pel cant, per entusiasmar-nos, per enamorar-nos de la música, per buscar i trobar allò permanent i etern, per treballar en equip, per disciplinar-nos, per ser pacients, per esforçar-nos a superar-nos...
- I sobretot, on es pot trobar una mica de felicitat: en la bellesa de l'harmonia quan aconsegueixes un instant en què fa eclosió tota la potència d'unes veus humanes que sublimen la sensibilitat de qui t'escolta i també dels i les cantaires que ho fan possible.
- Però també, i això ho sabem bé els qui cantem, ens va ensenyar que aquesta felicitat es troba en el camí que es recorre per aconseguir la bellesa, en els assajos, en el clima que s'assoleix, en les correccions de la directora, en els descobriments constants, en la improvisació d'un cant en un viatge, en l'admiració de la veu de qui canta al teu costat, en fer aquest camí en grup que encara té més valor, en l'amistat, en apreciar com una coral és un espai on es paralitza el temps, es dilueixen les diferències, tothom és igual i té el mateix propòsit: cercar l'expressió d'una de les arts més universals i permanents.
- En fi, i jo personalment no puc deixar de citar la seva filla Elisabeth Abelló que durant anys ha estat la meva pacient professora de piano i quan hi torni li proposaré de nou.
-
- Doncs si algú encara no sap on trobar un bon troç de felicitat, la riquesa veritable o allò permanent que anem buscant sempre i gairebé mai no trobem, aquí teniu les seves paraules que ens va recordar Xavier Fort al final del funeral:
-
Permeteu-me que, en nom dels cantaires del Cor Al·leluia, us llegeixi les paraules que la Pepa va deixar escrites l’any 2003 amb motiu de la celebració del 40è aniversari del Cor Al·leluia:
- Ara fa quaranta anys, quan vaig començar el Cor Al·leluia, tenia la il·lusió d'aconseguir que un grup de nois i noies cantessin com els àngels. Mai vaig pensar en treure algun profit d'aquella iniciativa, només el goig de compartir amb ells, els nois i noies cantaires la satisfacció de fer una feina ben feta. Crec que els vaig encomanar aquella il·lusió que jo tenia i gràcies a ells vaig aconseguir el meu propòsit.
- Afortunadament a aquells primers que van donar caràcter al Cor, van anar succeint d'altres joves que van continuar aquella iniciativa i així, anant-se renovant hem arribat als nostres dies. I ara m'adono de tota la riquesa que en aquests quaranta anys he anat acumulant.
- Naturalment, no parlo de diners. Si hi hagués guanyat diners, ja me'ls hauria gastat i no em quedaria res. La meva riquesa és d'una altra mena, que no es gasta sinó que, com el vi, amb el temps va agafant més qualitat. Em refereixo a l'amistat, a l'afecte, a la comunicació entre els cantaires i jo, que hem compartit la música en els inoblidables moments en què el Cor es compenetra i es produeix el miracle de sentir unànimement la bellesa de la música.
- Després d'aquesta experiència neix un sentiment de verdadera amistat. Us asseguro que jo m'estimo tots els cantaires que estan o han passat pel Cor, que són prop de tres cents!!
- Al llegir les diferents comunicacions dels ex-cantaires, m'adono que molts d'ells, potser tots, experimentaren per primera vegada dintre del Cor Al·leluia, aquesta joia íntima, inenarrable de cantar a cor i sentir la música en comunicació amb els altres.
- I aquest és el meu tresor i no me'l prendrà ningú perquè és personal i intransferible. Gràcies, mil gràcies cantaires de tots els temps perquè gràcies a vosaltres, em considero la persona més rica i afortunada del món.
Gràcies, mil gràcies, Pepa...
Tarragona, 18 d’agost de 2008
