PATRIMONI HISTORIC i ARTISTIC

To: 

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, Generalitat de Catalunya

Lisboa, Madrid, París, Londres, Roma, Nàpols, Berlin, Atenes, etc, etc...Totes aquestes ciutats tenen en comú el fet de ser –o haver estat– importants centres culturals i polítics, referents dins dels seus respectius àmbits nacionals, i sovint d’un abast que ultrapassa netament aquests límits. També tenen en comú el fet de tenir, totes elles, almenys un museu d’arqueologia, d’orígens i característiques molt diferents, és cert, però museus d’arqueologia al cap i a la fi. No tenim notícia que cap d’aquestes ciutats –o les administracions estatals de qui depenen els museus– hagi decidit precindir-ne; tampoc que cap d’aquests museus hagi patit un estat d’abandonament permanent durant anys.

Barcelona també és una gran ciutat, centre cultural (encara) important i seu d’un poder polític nacional molt limitat, però amb competències exclusives en l’àmbit de la cultura. Barcelona també té (encara) un museu d’arqueologia. Modest, és cert, si se’l compara amb els de les capitals que hem esmentat, però que no es pot menystenir, ni per la importància de les seves col·leccions, ni per les infrastructures de recerca de què disposa –començant per la seva biblioteca–, ni pel fet de ser una institució amb setanta-cinc anys d’història, que ha tingut un paper central en la formació de diverses generacions de professionals de l’arqueologia, entre els quals figures tan prominents com Joan Maluquer de Motes, Miquel Tarradell, Pere de Palol, Antoni Arribas o Eduard Ripoll, per citar-ne només alguns. També en aquest sentit el museu de Barcelona es pot equiparar amb els de les ciutats esmentades. Aquí, però, s’acaben les semblances, perquè el nostre sí que ha patit durant molts anys un estat d’abandonament. I perquè, segons sembla, els responsables de la institució creuen que ha arribat el moment de prescindir-ne.

Els fundadors del Museu d’Arqueologia de Barcelona –amb Bosch-Gimpera al capdavant– eren ben conscients que una ciutat i un país culturalment potents havien de comptar amb un museu d’arqueologia capaç de complir les funcions formatives –en el sentit més ampli– i de recerca pròpies d’aquestes institucions. Amb la seva creació, Barcelona i Catalunya s’acostaven al model europeu que hem evocat; amb la seva desaparició, inevitablement, ens n’allunyem. El somni noucentista (i avantguardista) d’un país normal, amb un projecte cultural equiparable al de l’Europa culturalment desenvolupada, se substitueix pel malson de la provincianització: un sistema de museus de segona divisió per a una ciutat i un país de segona divisió.

És cert que el Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya està en una situació difícil, producte de la incúria de les administracions, de la manca de continuïtat de la direcció (quina institució pot resistir set canvis de director en dotze anys?) i de l’absència d’un projecte museogràfic ben definit i, especialment, pactat entre els responsables de cultura dels diferents partits polítics, de manera que els canvis de govern no suposin canvis en la direcció del museu o, com a mínim, en els objectius i estratègies. Evidentment, el museu del segle XXI no pot ser el museu de Bosch-Gimpera: cal una redefinició i remodelació a fons (i d’exemples, per cert, no en manquen, i dins del mateix país, per exemple a Alacant). Però res d’això no equival a la pura i simple dissolució del Museu d’Arqueologia dins d’un museu de Ciències Socials. El canvi és necessari –que no es parli, doncs de “resistència al canvi”–, però la direcció que s’ha pres per dur-lo a terme és, a parer dels sotasignats, equivocada. Què té de dolent el model de les grans ciutats europees, incloent-hi la capital de l’estat espanyol, que ara precisament escomet la renovació del seu museu arqueològic i nacional?
Caldria explicar bé perquè no el podem seguir abans d’emprendre un camí incert i inevitablement traumàtic pels trencaments que suposa. Caldria explicar també quin sentit té haver esmerçat durant aquests darrers anys uns recursos importants –tot i que fossin insuficients– en remodelacions i projectes arquitectònics per al MAC, inversions que, d’altra banda, hauran de continuar necessàriament durant anys mentre no es construeixi el nou edifici.

És possible que existeixin altres formes –com la proposada per la Conselleria de Cultura– d’organitzar el patrimoni museogràfic d’un país, i poden ser eficients, però no necessàriament millors que la que ja tenim. I el que, en tot cas, és inacceptable és que es proposin com a models a seguir museus com els de Lió, Quebec, Escòcia o Berlin. Qualsevol persona mínimamemt informada sobre el tema sap que el primer encara no s’ha fet, i que quan es faci no suposarà la desaparició del museu d’arqueologia, com tampoc no ho va suposar la creació del Museu de les Civilitzacions quebequès. La reordenació dels museus de Berlin no ha representat tampoc el tancament de cap dels museus d'arqueologia de la ciutat. El gran museu nacional d'Escòcia, que ha d'incloure en un sol complex l'art, les ciències naturals, l'arqueologia, l'etnologia i la història del país, és també un projecte en vies d'execució. Enlloc no hi ha, per tant, veritables paral·lels al museu de societat que es planteja.

Afegim-hi encara les incoherències i les incògnites del mateix projecte. Per quina raó un museu que, segons s’ha dit, cerca un discurs global sobre el desenvolupament de la societat a Catalunya no hauria de comptar amb els materials de MNAC o el mNACTEC, que en constitueixen alguns dels exponents més brillants? Diguem-ho d’una altra manera: per quina raó ha de fagocitar el MAC, i no el MNAC o el mNACTEC, quan els fons dels tres museus són igualment importants per a l’objectiu que es diu que es pretén assolir? O, encara d’una altra: quin interès hi ha a fer desaparèixer el MAC? I quina és la naturalesa d’aquest interès?

I, pel que fa a les incògnites, s'ens presenta, d’una banda, un projecte de Museu sense cap pla de viabilitat, ni finançament, ni localització ni desenvolupament museístic. Un projecte totalment buid de contingut, i que sembla fet només per fer volar coloms. I, per una altra part, quin serà el destí de les diferents seus del MAC? Serà l’any del centenari de les excavacions a Empúries el moment d’un canvi de rumb de conseqüències imprevisibles per a aquesta seu?

El Museu d'Arqueologia de Catalunya pot ser –ha de ser– una institució potent, que treballi en xarxa amb i en tot el territori, i que doni suport a l'arqueologia del país, tant en la recerca com en la conservació i la difusió del patrimoni al gran públic, amb els mitjans més actuals. Tan sols necessita un xic d'inversió, més recursos, entusiasme i, molt particularment, un projecte clar, tan consensuat com sigui possible –creiem que les Universitats, l’IEC, l’ICAC, les diferents associacions professionals hi tenen alguna cosa a dir–, que estigui al marge dels avatars de canvi de governs (que en aquest país, i deu ser un dels pocs llocs del primer món, sembla que comporten gairebé automàticament canvis de direcció d’institucions com el MAC) i que reculli, millorant-la i ampliant-la, l’herència intel·lectual deixada, precisament, pel gran projecte noucentista, interromput, però no liquidat, per la dictadura franquista.

Sincerely,