Patrimoni de Valls


La Cassola de Dijous gras

Patrimoni-cultural-popular — Publicat per mariscu @ 22:34



Aquest any la recepta de la cassola de dijous gras de Valls surt publicada a Vilaweb. Aquí teniu l'enllaç http://www.vilaweb.cat/noticia/4231580/20150214/cassola-carnaval-valls.html

 La cassola de Dijous Gras, un arròs dolç amb crosta, és una menja del cicle gastronòmic litúrgic que s'ha fet a Valls des del segle XVIII, que sapiguem. Avui encara la fan unes tres famílies (tot i que una la cuina sense sucre i sense posar la cassola al forn, com surt al llibre 'Remenant cassoles'). Podem dir que avui ens trobem en un procés de recuperació d'aquest plat, un exemple de patrimoni immaterial i en femení. La recepta proposada és tal com la feia la meva tia Conxita de Veciana Toldrà.

 

 



El patrimoni immaterial: la Cassola de Dijous gras

Patrimoni-cultural-popular — Publicat per mariscu @ 11:14



Xerrada + Tast: El patrimoni immaterial: la Cassola de Dijous gras.
Dimecres 19 de Febrer a les 19.30h a la sala d'Actes de l'IEV

Amb la historiadora Pilar Vives coneixerem una mica més del nostre ric patrimoni immaterial: la Cassola de Dijous gras. A partir de les 19.30h sabrem , un menjar propi de la nostra zona que a Valls es va mantenir fins fa ben poc temps (origen i procedència de la recepta, quins productes es fan servir, quina és la base de la cuina barroca, i quin sabor té aquest plat, tot seguint la recepta tradicional del segle XVIII).

 

 

 



Espais Escrits. Xarxa de Patrimoni Literari Català

Patrimoni-cultural-popular — Publicat per mariscu @ 23:55

Fer literatura en una llengua qualificada de minoritària, no és ni ha estat mai tasca fàcil. Però els nostres escriptors han anat fent, com si aquesta llengua l’entengués tothom, i amb les eines locals han anat conformant una literatura que expressa voluntats universals. No són pocs els escriptors que al llarg dels segles han conformat aquesta literatura, i ho han fet des dels més remots indrets de la nostra geografia, a partir del seu entorn i de l’observació dels seus conciutadans. És una literatura que ens explica com a poble, com a cultura. Són la nostra memòria.

Conservar i intentar difondre tot aquest pòsit que s’eleva des de tot el nostre territori lingüístic no és una tasca fàcil. És per això que, amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, comença a fer camí Espais Escrits. Xarxa de Patrimoni Literari Català, una associació que pretén articular les diferents entitats dedicades a perpetuar en la nostra memòria l’obra i el paisatge dels escriptors en llengua catalana. 

http://www.espaisescrits.cat/ 



El caramel de dijous gras

Patrimoni-cultural-popular — Publicat per mariscu @ 18:33

LLAMINADURES DELS SEIXANTA 

de Núria Ventura   

[text publicat al setmanari El Pati el dia 25 de gener del 2008]

Aviat tornarem a veure els típics caramels vermells per les pastisseries vallenques. Això em fa pensar que en el calendari hi tenim marcat un interessant itinerari de dolçor, que potser no cal seguir rigorosament i estrictament, però sí que permet de triar, al nostre gust, els punts d’aturada entre una àmplia i variada oferta llaminera. Així, doncs, els panelletes del novembre i els torrons del desembre tanquen l’any amb una exquisida olor de bo. Cal tenir present, amb tot, que tant els uns com els altres fan de mal pair si es prenen en excés. Ara, el tastet no l’hem pas de defugir, això sí que no. I l’any l’encetem amb tortells, el de Reis i el de Sant Antoni. El temps de Carnaval ens durà els nostres caramels vermells i les merengues; la Quaresma, els bunyols; Pasqua, les mones; i mentrestant també aniran fent furor els pastissos en forma de calçot per a amenitzar i endolcir les calçotades... I encara podrem comptar, per l’abril, amb el pastís de Sant Jordi i, pel setembre, amb el de la diada nacional... I no cal dir que, durant tot l’any, comptarem amb el devessall de petonets, enxanetes, bolados, melindros i tota mena de gormanderies que converteixen els aparadors de les pastisseries en un festival de colors, d’olors, de textures i de sensibilitat papil·lar gustativa. 

De vegades, hom s’adona de com depressivament s’enfonsa en la dolçor. Diuen que la dolçor és un bon remei per a les depressions. Els exemples evidents de considerar la xocolata com a antidepressiu o el de comprovar com un caramel·let et calma el plor d’un nen, bé que ho proven. De fet, i tornant als caramels vermells, m’havia proposat de recordar un parell d’episodis dolços de quan era petita. No en vaig menjar gaires, de caramels. No sé si la causa fou que no me’n donaven gaires o que no m’agradaven prou. Però precisament per no haver-ne menjats gaires, de caramels, recordo ben particularment el gust dels caramels vermells i el dels pirulins en qualitat de llepolies gairebé indescriptibles, de tan bones que les trobava. L’època de degustar els caramels vermells era (i és) la de Carnaval, i més concretament el dijous gras, dia en què ens era permès de menjar-ne a col·legi. Són uns caramels cilíndrics, llarguets, vermells, els quals van embolicats amb paper fi, també de color vermell. I són una mena de meravella de sensibilitat artesanal, d’esveltesa llépola i de gust exquisit. Tenen, a més a més, un no sé ben bé què de melangia que m’endolceix el record. Es tracta, en definitiva, d’un caramel llarg i consistent. Vol dir que el podies (el pots) fer durar tanta estona com volies (vols) elaborant-hi, amb llepades lentes i treballades gairebé escultòricament, formes diverses que pràcticament sempre venien a simular la punxa d’un llapis acabada de fer. La textura mixta, entre tova un cop ben llepada i forta de bon començament, i la quasi imperceptible mica d’enganxifosa textura, garantien que el rebost improvisat a la butxaca de la bata de col·legi quedés reservada d’inclemències regalimoses que podrien comprometre, és a dir, que haurien pogut estampar-hi una cridanera taca. Embolicant-lo i desembolicant-lo al ritme d’anar llepant ara una estoneta ara una altra, podien durar tota la tarda, si érem prou espavilades de fer-ho mentre la monja que ens vigilava no ens veia o feia veure que no ens veia. Quina delícia! No els he tornats a trobar mai més tan bons, aquests caramels, des d’aquelles tardes col·legials en què es barrejaven amb les olors de goma d’esborrar, de punxa de llapis, de roba de bata, de tinta de tinter i de colònia esbravada, de classes d’impecable disciplina, d’ordre exigent, unes olors del tot peculiars i irrepetibles.  

A més del plaer del caramel vermell del dijous gras, al meu col·legi vam comptar, durant uns quants anys i al llarg de tot el curs escolar, amb els originals pirulins fets per les monges. Trobo que es mereixerien un monogràfic, aquells pirulins. Per la senzillesa, pel simbolisme, per la gràcia, per l’atractiu que afegien a les nostres hores de pati. I per la dolçor i per la bonesa, no cal dir. Fou una moda interessant que endolcí la meva generació en hores de jocs al pati de col·legi, a un preu molt mòdic i partint d’una recepta casolana que feia servir ingredients a l’abast de tothom: aigua i sucre fos al foc. Un cop el sucre es feia líquid, s’escampava, dibuixant formes rodonetes, irregulars i capritxoses,  damunt un marbre untat d’oli. Les rodonetes es travessaven amb un escuradents que servia de bastonet per a aguantar el pirulí un cop era fred. La perfecció arribà amb les gotetes de menta, de llimona o de taronja, que acolorien els pirulins i els feien variats. Eren d’elaboració diària i apareixien puntualment, discretament i oportunament en uns pots de llauna a l’hora del pati. Els pagàvem a pesseta? 

Els caramels vermells i els pirulins potser es mereixerien el reconeixement de llaminadures dels seixanta, oi? 

 

Núria Ventura




Surten a la llum 300 cartes inèdites de Narcís Oller

Patrimoni-cultural-popular — Publicat per mariscu @ 09:30

EL PUNT. dimecres, 30 de gener de 2008 VALÈRIA GAILLARD. Barcelona

El 1928, en vida de Narcís Oller (Valls, 1846- Barcelona, 1930), es van publicar les seves Obres Completes en dotze volums, que després van ser reeditades per Selecta, una edició avui introbable: «En les obres completes van intentar fer el mateix nombre de pàgines en cada volum i així van desordenar el material. Nosaltres recuperem l'ordre cronològic de publicació dels textos.» Els volums de la Biblioteca Oller apareixeran amb una freqüència de dos o tres l'any i aniran acompanyats per un estudi d'un especialista. En el cas de la primera entrega, Croquis del natural, es tracta de Rosa Cabré: «El llibre recull quatre contes –l'últim dels quals és més aviat una novel·la curta– que tracen la disputa que mantenien a l'època entre pintar i retratar. Pintar en el sentit de reproduir la realitat i retratar, en el sentit de mostrar-la, és un concepte que reivindicaven els naturalistes.» Quan Oller, als 33 anys, va escriure aquests relats, els va mostrar als seus amics, –Àngel Guimerà, Emili Vilanova i el seu cosí Josep Ixart, «un home modern i que llegia el que s'estava fent en aquells moments a Europa»–, que el van animar a seguir endavant. Segons Cabré, Oller tenia clar de molt jove que volia ser escriptor i, per això, s'havia preparat llegint molt i treballant la llengua castellana, ja que primer volia escriure en castellà. «Finalment, per tal de penetrar més en els personatges, va decidir escriure tal com parlaven, és a dir, en català». L'especialista destaca, a més, el fet que aquests primers relats trenquen amb la literatura romàntica o costumista per reflectir la societat urbana i burgesa: «Enfoca la gran ciutat que vol ser Barcelona, un gran saló on la gent observa els demés i es deixa veure.» La propera entrega serà Vilaniu, del 1886.

Narcís oller

Pel que fa als inèdits, Cabré assegura que queden unes 300 cartes entre Oller i Ixart, algunes de les quals publicades fragmentàriament, memòries i assajos, així com poesia escrita en castellà. Ara bé, la Biblioteca només publicarà l'obra en català.

Per fer aquesta edició s'han basat en les obres completes del 1928, que van ser corregides i autoritzades per l'autor, tot i que va canviaven substancialment la llengua original. «Si algun dia es tira endavant una edició crítica amb els primers textos, una tasca feixuga que està pendent, ens comprometem a publicar-la», garantia ahir l'editor Cossetània, Jordi Ferré.

A més, l'editorial de Valls acaba de treure els volums 3 i 4 d'un total de tretze que calculen que tindrà l'Obra Completa d'Artur Bladé i Desumvila (Cicle de les Biografies I, i Cicle de Terra Natal II).

Biblioteca de Tots Colors, dedicada als clàssics catalans, posarà a l'abast dels lectors textos introbables, com és el cas del primer volum dedicat a Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, 1882-París, 1956): L'home que tenia més d'una vida i altres relats. «Són textos que mai havien estat aplegats en un llibre i es tracta dels primers relats que Ferreter va escriure», aclareix Guillem-Jordi Graells, prologuista del volum. La Biblioteca està dirigida pel mateix Magí Sunyer, que va ser director de la Biblioteca Catalana d'Arola: «No ens vam entendre amb ells i ara recupero alguns dels projectes que vaig engegar allà», confessa Sunyer. La col·lecció està oberta a tots els autors i gèneres: «Ja se'n fan de reedicions de clàssics catalans, el problema és que normalment s'editen els mateixos, oblidant-ne d'altres igual d'interessants.» El primer i el tercer números de la sèrie estan dedicats a Ferreter, el segon, a Diego Ruíz, «un personatge força singular», i els següents a Maria Teresa Vernet (novel·la), Maspons i Labrós (rondalles) i Jeroni Zanné (poesies).



El banc de preservació de llavors locals del Camp

Patrimoni-cultural-popular — Publicat per mariscu @ 12:14
notícia El Punt 29/03/2007 G. Pladeveya.

L'impulsor de can Pipirimosca també va involucrar la casa en l'Almaixera: un banc de llavors autogestionat per diversos col·lectius que prioritzen la conservació de les varietats agrícoles locals i ecològiques. Per locals s'entenen totes aquelles varietats d'horta i de fruiters que, pel fet de ser antigues, han entrat en desús i que estan en perill de desaparèixer d'allà on eren tradicionals (en aquest cas, de l'Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès). I són ecològiques perquè, segons els responsables del banc, «per a la seva producció no es fa un ús irracional dels productes químics que afavoreixen la dependència d'un tipus d'indústria que només dóna solució als monocultius extensius».

Un altre dels preceptes que segueixen és la no-manipulació genètica de les varietats agrícoles, perquè aquesta es «tradueix en la desinformació de l'estat biològic dels cultius i en la monopolització dels mercats». Davant de tot això, doncs, es cuiden de l'intercanvi dels coneixements necessaris per l'ús i el maneig que manté viva la varietat sense comptar amb agents externs dependents; el desenvolupament agrícola de la zona de manera autogestionada per la mateixa biodiversitat, i l'intercanvi de llavors entre les cases col·laboradores que s'encarreguen de mantenir la varietat. La tendència general és que cadascuna disposi d'un banc propi de llavors familiar i que només s'agafi de l'Almaixera la llavor que s'apadrina al llarg d'un any (en el cas de la masia de Valls, enguany els ha tocat la fava mutxamel, la qual intercanviaran més endavant per produccions d'altres planters).



Patrimoni gastronòmic català popular: Inventari de la cuina tradicional catalana

Patrimoni-cultural-popular — Publicat per mariscu @ 12:52
Inventari de la cuina tradicional catalana
EL PUNT
Dimarts, 12 /12 /2006
Columna publica 'Corpus de la cuina catalana', amb 900 receptes, de la A a la Z, de totes les comarques de Catalunya

El 'Corpus de la cuina catalana' (Columna) s'ha presentat a l'Institut d'Estudis Catalans. Cinc anys de recerca a totes les comarques de Catalunya ha costat d'inventariar, amb voluntat gairebé notarial, el patrimoni gastronòmic català popular, ofert com una eina pràctica, adreçada a tothom. El llibre, impulsat per l'Institut Català de la Cuina, recull nou-centes receptes ordenades de la A a la Z, i hi han participat més de quatre-cents restaurants.

 (Segueix)

Powered by LifeType