En aquests darrers anys, Déu n'hi do
les coses que s'han fet a l'entorn de la vinculació de la literatura i
el territori, a l'entorn del patrimoni literari, com a espais de visita
cultural
De fa temps, de fet anys, tots els municipis malden per tenir alguna
cosa a ensenyar als forasters, algun element «turístic» que pugui
atraure la visita de gent de fora. Conceptes com turisme rural,
cultural, d'interior, han canviat la percepció de les coses a veure. I
és cert que a tot arreu hi ha coses per ensenyar, sobretot si són ben
explicades. El que hem vist canviar en unes quantes dècades ha estat el
concepte de l'oferta. Abans l'interès quedava centrat en poblacions
importants, en espais naturals de gran bellesa, en alguns pobles
costaners o d'alta muntanya, en llocs on el «tipisme» fos accentuat
–pels de fora s'entén–, en «monuments» consistents. Saber explicar és
el secret. Segurament tots vostès recordaran alguna visita guiada per
algú del lloc –sovint no professional– que en la seva narració hi ha
posat un discurs clau: el patrimoni de la vida que s'hi dona o s'hi ha
donat. I segurament a vostès alguna d'aquestes visites la recorden
millor o en guarden un millor record que d'altres a llocs de
monumentalitat reconeguda, guiats o no guiats, pagant i com a ramats a
treure a pasturar, un darrere l'altre.
email protegit
Ruta dramatitzada pels espais relacionats amb l'obra de Narcís Oller, a Valls. Foto: EL PUNT.
No sé si el tractament de
la informació «turística» que es fa en llocs d'interior sense patrimoni
arquitectònic consistent és l'adequada. Més aviat penso que no. Perquè
si es tracta de presentar l'església del poble –adotzenada– tal com es
pot fer amb una catedral, o les restes d'un castell cercant sobretot
noms de perfil nobiliari per donar-hi més relleu, llavors l'hem ben
errat. La visita es farà pesada i en pervertir-la haurem allunyat el
personal del gust per la història. El més important és que et donin
elements per entendre i per sentir a flor de pell el territori, la
població o l'espai visitat, el reflex de la vida antiga o present.
Una
manera relativament nova d'anar de visita –turística o no– és fer-ho de
la mà de les paraules que amb vocació literària s'han escrit d'un lloc.
Les que van més enllà de la descripció –que també– i ens proporcionen
una interpretació a vegades sensitiva, a vegades memorialística, a
vegades gairebé pictòrica o musical. El patrimoni en aquest cas és el
literari, que quan adopta graus qualitatius alts reverteix damunt de
l'espai concret objecte del text escrit. L'element descrit mai més serà
el mateix, ni el podrem recordar sense tenir present la mirada
literària que d'aquell lloc un autor ha posat en lletra d'impremta. En
aquests darrers anys, Déu n'hi do les coses que s'han fet a l'entorn de
la vinculació de la literatura i el territori, a l'entorn del patrimoni
literari, com a espais de visita cultural. Les cases, o centres
d'interpretació vinculades a un autor, són sovint espais museïtzats on
l'obra de l'escriptor o escriptora concret emergeix entre les imatges
personals o del petit món que el va veure créixer, alguns objectes o
espais de vida conservats, o documents personals o textos escrits de la
pròpia mà. Una mescla d'informació, records i emocions a l'entorn d'una
obra. El conjunt de centres adscrits a un autor sortosament creix i
s'articula en un projecte molt interessat anomenat Espais escrits.
Queda molt per fer certament. Es van creant rutes literàries a l'entorn
d'un autor o d'uns espais, es va considerant la literatura com un valor
afegit, com un patrimoni valuós. Caldria, però, defugir la urgència
«turística» que a vegades neguiteja els responsables municipals,
tècnics o polítics. Les coses cal fer-les bé, posant en valor el
patrimoni, en aquest cas literari, per als lectors haguts i per haver,
sense descuidar la gent del territori, la que hi viu i en coneix els
topants. Que fent-ho bé, sempre es tindrà la solidesa per mostrar-ho de
mil maneres i a públics diversos.
Pensant sempre, però, que el
més important no és omplir unes hores de vagareig, sinó crear lectors
qualitatius, que com més pòsit de lectura adquirim, més qualitat de
vida tindrem.
En els primers anys del segle XIX, Valls era una vila d’uns
9.000 habitants, amb una economia eminentment agrària, tot i que amb un
important sector industrial o manufacturer, basat en la indústria de
l’aiguardent, de les pells i del tèxtil. El creixement demogràfic que havia
experimentat al llarg del segle XVIII, havia provocat l’expansió urbanística de
la vila, tot superant l’antic recinte emmurallat medieval amb la creació d’una
sèrie de ravals que l’envoltaven. Als quals hi cal afegir el començament de la
urbanització del camí del Pla, el qual esdevindria un dels principals eixos de
l’expansió urbanística del Valls del segle XIX. Amb tot, en les primeres
dècades del segle XIX, els ravals setcentistes i els incipients carrers que
arrencaven d’aquests encara no estaven completament edificats.
En les primeres dècades d’aquell segle, Valls,
així com la resta de Catalunya i de l’Estat, i de gran part d’Europa, es
trobaren immersos en el context de les Guerres Napoleòniques, que en el cas
concret de Catalunya i la resta de l’Estat convertiren els seus territoris en
un camp de batalla entre els anys 1808 i 1814, quan tingué lloc la Guerra del Francès (aquest
és el nom amb el que es coneix aquest conflicte bèl·lic a Catalunya, mentre que
a la resta de l’Estat ho és amb el nom de Guerra de la Independència). A
mitjans del 1808, l’emperador dels francesos, Napoleó Ier, va aprofitar la
inestabilitat de la monarquia espanyola per aconseguir fer-se amb el control de
gran part de la meitat nord dels territoris de l’Estat i, en darrer terme, amb
la mateixa corona, que cedí al seu germà Josep. Els partidaris del rei Ferran
VII (el monarca que només feia uns mesos que havia arribat al tro, després
d’obligar a abdicar al seu pare, Carles IV) i gran part del poble s’hi
oposaren, protagonitzant aldarulls contra les tropes franceses que s’havien
establert al territori, els quals tingueren el seu màxim exponent a Madrid, en
la revolta del 2 de maig de 1808. A partir d’aquella data, però sense massa
connexió amb aquell fet, les diferents regions que no estaven controlades per
l’exèrcit francès s’aniran aixecant contra aquelles tropes i contra Josep Ier,
i de retruc, sovint també ho faran contra les autoritats de l’antiga
administració borbònica, que consideraran partidària del nou rei.
Catalunya, que tenia Barcelona completament dominada
per l’exèrcit francès, també va experimentar una revolta generalitzada en els
territoris que no controlaven els napoleònics, sobretot a partir de la primera
batalla del Bruc, el 6 de juny de 1808, quan els sometents (o sigui, els
habitants d’una població que s’organitzaven i sortien armats per fer front a un
enemic que els amenacés) de diversos municipis i un reduït destacament de
soldats van derrotar una columna napoleònica que havia sortit de Barcelona amb
l’objectiu de castigar la insubordinació de Manresa i tot seguit dirigir-se a
Lleida i Saragossa. Paral·lelament, Valls i molts altres municipis del Camp de
Tarragona i de la Conca
de Barberà enviaren els seus sometents a perseguir una altra columna francesa
que en aquells dies havia entrat a Tarragona, camí de València, i que en
conèixer la derrota del Bruc es retirà ràpidament cap a Barcelona,
enfrontant-se constantment amb els sometents.
Al llarg d’aquells primers mesos de la guerra,
sorgiren uns nous òrgans de govern, que cobriren el buit provocat per
l’enfonsament de l’antiga administració borbònica. Aquests nous òrgans foren
les Juntes, constituint-se Juntes de Govern o de Defensa en pràcticament cada
municipi, com fou el cas de Valls, el dia 12 de juny, amb una Junta que passava
a assumir les tasques pròpies de l’Ajuntament i les de defensa i altres
aspectes de la vila relacionats amb la guerra (com ara l’allistament de tropes
i el subministrament de queviures a l’exèrcit). Al llarg d’aquells mesos Valls,
com moltes altres poblacions, visqué aldarulls protagonitzats per les classes
baixes de la societat, entre els que destacà el que es produí entre els dies 29
i 30 de juny, quan uns comissionats de Tarragona van ser considerats espies
francesos per part dels vallencs i dels veïns dels municipis propers. La Junta de Govern local i la
resta d’autoritats tingueren greus problemes per protegir aquells comissionats
i per restablir l’ordre, fet que no es va acabar d’assolir fins que va arribar
un destacament de tropa des de Tarragona.
Pel que fa al conjunt de la guerra, la derrota
francesa a la batalla de Bailén (19 de juliol de 1808) va provocar la retirada
de les tropes napoleòniques a l’altra riba del riu Ebre, convertint en un
fracàs el seu primer intent d’invasió. A Catalunya, les forces napoleòniques,
formades per soldats francesos, suïssos, italians (aquests eren els del regne
d’Itàlia, que comprenia la meitat nord de la península italiana) i napolitans,
restaven tancades a Barcelona i Figueres. Barcelona estava bloquejada per
l’exèrcit de Catalunya, que es coneixerà com “Ejército de la Derecha” a partir dels
primers dies d’octubre d’aquell any. Aquest contingent de tropes estava
constituït per regiments de l’antic exèrcit regular espanyol que estaven de
guarnició a Catalunya i a les Illes Balears, als que s’hi anaren incorporant
altres regiments procedents de València, Portugal (aquests darrers es tractaven
de tropes espanyoles que havien participat l’any 1807 en la invasió conjunta
d’aquell país amb els francesos, i que en esclatar la guerra havien quedat
presoneres dels seus antics aliats), d’Aragó i de Granada. A més dels soldats
regulars aquell exèrcit també integrava els terços de miquelets que es van
organitzar a Catalunya l’estiu de 1808, amb voluntaris de cada corregiment.
Sovint, els terços de miquelets, quedaven a mig camí entre els regiments regulars
de l’exèrcit i els sometents.
Davant del fracàs de la primers invasió,
l’emperador Napoleó Ier va decidir intervenir directament a Espanya, al
capdavant d’un exèrcit format per les seves millors tropes. Al llarg dels mesos
de novembre i desembre, Napoleó i els seus generals derrotaren successivament
tots els exèrcits espanyols que els intentaren barrar el pas, fins que es van
fer de nou amb el control de la major part de la meitat nord de la Península Ibèrica.Napoleó no va intervenir directament a
Catalunya, sinó que ho deixà a mans d’un dels seus millors generals, Laurent
Gouvion Saint-Cyr. Aquest va prendre el comandament del VIIè Cos d’Exèrcit
Francès, format per les tropes franceses de la divisió Souham, les italianes de
la divisió Pino i les napolitanes i franceses de la divisió Chabot, que l’agost
del 1808 es concentraren a Perpinyà. El mes de novembre Gouvion Saint-Cyr
entrava a Catalunya amb els seu exèrcit amb l’objectiu d’aixecar el bloqueig de
Barcelona. En un primer moment va assetjar Roses, que es va rendir el 5 de
desembre de 1808. Tot seguit es posà en camí cap a Barcelona, on va arribar el
17 de d’aquell mes, després de derrotar el dia abans a les tropes espanyoles
que li van intentar barrar el pas a Cardedeu. Uns dies més tard, el 21 de
desembre Gouvion Saint-Cyr tornava a derrotar les tropes espanyoles que havien
retrocedit a l’altra riba del riu Llobregat, a la batalla de Molins de Rei i
tot seguit ocupava les comarques del Penedès.
La batalla de Molins de Rei va provocar la
retirada de l’exèrcit espanyol fins Tarragona, mentre que l’ocupació del
Penedès per part del VIIè Cos d’Exèrcit va portar com a conseqüència la fugida
en massa de gran part de la població d’aquelles comarques, que es refugiaren
als municipis del Camp de Tarragona. Ara el front es trobava a les muntanyes
que separen el Camp del Penedès, i va ser defensat ràpidament pels sometents
dels pobles del Camp i de la Conca, que sentien amenaçades les seves poblacions
i cases. Així, per exemple, el sometent de Valls, juntament amb altres de l’Alt
Camp i de la Conca,
defensaven la zona de Vila-rodona i del coll de Santa Cristina, amb el suport
d’alguns destacaments de tropes regulars.
Lentament, el “Ejército de la Derecha” es va anar refent
després d’haver patit dues derrotes successives. A partir dels darrers dies de
desembre el comandament d’aquest exèrcit i amb ell el càrrec de Capità General
de Catalunya, van recaure en un general suís al servei de l’exèrcit espanyol,
en Teodor Reding, que havia estat el vencedor sobre el terreny a la batalla de
Bailén. Reding, considerat un heroi i apreciat pels catalans, treballà de
valent per refer l’exèrcit, i per espai d’uns mesos es limità a organitzar
atacs molt localitzats contra les avançades franceses i italianes en indrets on
tenia el terreny al seu costat. Aquestes accions van anar desgastant lentament
les tropes napoleòniques i els hi van fer perdre terreny, abandonat les
posicions més exposades, com ara Altafulla i Torredembarra. Però el poble i els
polítics, que no acabaven d’entendre aquella estratègia, van començar a
reclamar un atac general que derrotés als francesos del Penedès, fet que va
provocar que a la llarga Reding es veiés obligat a canviar d’estratègia. Així,
va planejar un atac general que pretenia envoltar el VIIè Cos d’Exèrcit al
Penedès i destruir-lo.
Però Gouvion Saint-Cyr s’adonà de les intencions
de Reding i s’avançà, atacant el 17 de febrer les tropes espanyoles que estaven
concentrades a Igualada, que es veieren obligades a fugir en direcció a
Cervera. L’endemà, el general francès continuà el seu moviment d’atac amb la
divisió Pino i derrotà un contingent de tropes espanyoles a Sant Magí de la Brufaganya. Aquestes
es van fer fortes al monestir de Santes Creus, que els italians bloquejaren els
dies 19 i 20 de febrer. Aquell darrer dia, el general francès es dirigí a
Vila-rodona amb el gruix de la divisió Pino, on l’endemà se’ls afegí la divisió
Souham, que havia entrat a l’Alt Camp pel coll de Santa Cristina. Mentrestant,
el dia 20, Reding havia sortit de Tarragona amb una petita columna de soldats
regulars amb la intenció d’anar a recollir les seves tropes que havien estat
dispersades per l’atac napoleònic i que corrien perill d’acabar sent
destruïdes, i tot seguit tornar-les de nou a la seguretat de les fortificacions
que defensaven Tarragona. Així, aquella nit va poder afegir els defensors de
Santes Creus a la seva columna, després de que aquests haguessin abandonat el
monestir sense que els italians se n’adonessin. Finalment, entre el 21 i el 22
de febrer va aconseguir reunir de nou el gruix del seu exèrcit a Santa Coloma
de Queralt.
Gouvion Saint-Cyr buscava una batalla decisiva
contra l’exèrcit de Reding, i conscient de que aquest darrer estava a la Conca, la matinada del 22 de
febrer es va dirigir cap a Valls amb les divisions Souham i Pino. El general
francès coneixia perfectament el valor estratègic de l’indret on s’aixeca
Valls, ja que ocupant la nostra ciutat s’interposava entre Tarragona i les
tropes de Reding que estaven a la
Conca i en tallava les comunicacions. Aquell fou un dels dies
més durs de la història contemporània vallenca. L’exèrcit napoleònic hi entrava
per primera vegada, després de superar la breu resistència que va oferir el
sometent local, mentre la població, aterrida, fugia cap a Reus i les muntanyes
de Prades. Els soldats francesos i italians hi entraren violentament, provocant
una vintena de morts entre els veïns que no havien pogut fugir, i la saquejaren
a consciència al llarg d’aquell dia i fins el 20 de març, que la van abandonar,
a la recerca de provisions i d’objectes valuosos, en ocasions amb el suport
d’alguns vallencs que s’aprofitaren de la situació. Del saqueig general no es
van escapar ni l’ajuntament, ni les esglésies i convents.
Aquella tarda, Gouvion Saint-Cyr va deixar Souham
a Valls i ocupà el Pla de Santa Maria i Cabra del Camp amb la divisió Pino.
D’aquesta manera controlava tots els accessos de la Conca a l’Alt Camp, ja que
Souhma, des de Valls, vigilava l’estret de la Riba i el coll de Lilla, i Pino feia el mateix
amb el coll de Prenafeta i el coll de Cabra. Així, quan les forces de Reding
tornessin a Tarragona per un d’aquells camins, es trobarien amb part de les
tropes de Gouvion Saint-Cyr i aquest hi podria concentrar ràpidament el seu
exèrcit, obligant a Reding a combatre en una batalla.
En
conèixer l’ocupació de Valls, el general Reding concentrà a Montblanc les seves
forces. Aquestes sumaven uns 12.500 homes, majoritàriament de tropa espanyola
de l’antic exèrcit regular d’abans del maig del 1808, entre la que s’hi
trobaven tres regiments de soldats suïssos al servei de l’exèrcit espanyol i un
destacament de soldats valons, que pertanyien a la Guàrdia Reial. Pel
que fa a regiments catalans, només hi havia dos terços de miquelets, un d’ells
era el 2on de Tarragona i agrupava a les seves files nombrosos miquelets procedents
del Camp de Tarragona, entre ells diversos vallencs. Després de que l’estat
major espanyol adoptés l’acord de tornar a Tarragona per l’estret de la Riba, el vespre del 24 de
febrer, l’exèrcit espanyol es posà en marxa pel camí (ara carretera) que, després
de sortir de l’estret de la Riba i passar el poble de Picamoixons, travessa el
Francolí pel Pont de Goi i continua en direcció a Tarragona tot passant pel
Rourell, el Morell i Constantí, entre altres municipis.
A
quarts de sis del matí del dia 25 la meitat dels homes de Reding ja havien
creuat el Francolí pel Pont de Goi quan un destacament francès avançat, que
vigilava aquell camí, va obrir foc, retirant-se tot seguit cap el gruix de la
divisió Souham (amb uns 7.000 soldats francesos, entre els quals s’hi trobava
un batalló format per belgues), que es desplegava per les partides del Freixa,
de la Granja i
del Burgà. La meitat dels seus homes van prendre posicions als dos costats de
la carretera de Picamoixons, entre la zona de les Ermites i la balç de la Granja, i l’altra meitat
estigué encarada al Francolí, des de la balç de la Granja fins el Puig de
Gallissà. Reding, després de la sorpresa, va concentrar el seu exèrcit a la
riba dreta del Francolí, dalt de les elevacions del Serradalt. Tot seguit, Reding
passà a l’ofensiva i atacà les posicions franceses de la riba esquerra del riu
i al llarg del riu Francolí, fent perdre terreny als francesos. Cap el migdia
semblava que els homes de Reding guanyarien la batalla. Al llarg del combat,
se’ls havien afegit prop d’un miler de sometents de diferents municipis del
Camp, entre ells el que quedava del sometent de Valls, els quals donaren suport
a les tropes regulars, però tingueren un pes pràcticament simbòlic en el
combat.
Gouvion
Saint-Cyr estava avisat i envià la divisió Pino al camp de batalla, tot i que
les seves avançades i la primera meitat de la divisió no hi arribaren fins prop
de les dotze del migdia. L’aparició dels reforços napoleònics va provocar que
Reding retirés amb ordre cap a les posicions del Serradalt les tropes amb les
quals atacava als francesos. A partir d’aquell moment Reding era conscient que
no tenia cap mena de sentit continuar atacant i perdent homes davant d’un
enemic que cada vegada es feia més fort gràcies a l’arribada de reforços, i
aleshores el general suís optà per mantenir les seves posicions defensives al
Serradalt. Una vegada estudiades les diferents opcions, Reding i els seu estat
major acordaren que tan bon punt la tropa mengés i descansés una mica, es
retirarien cap a Tarragona. Pel que fa a Gouvion Saint-Cyr, que esperava
l’arribada de l’altra meitat de la divisió Pino, aquest aprofità el descans per
a preparar un atac general contra les posicions espanyoles.
La
resta de la divisió Pino arribà al camp de batalla cap a les tres de la tarda.
Aleshores Gouvion Saint-Cyr va poder disposar de les dues divisions, amb un
total d’entre 14.000 i 15.000 homes, entre francesos i italians (a més d’un
batalló format per belgues). A dos quarts de quatre va formar la infanteria en
quatre grans columnes, que tot seguit, després de creuar el riu, van atacar al
llarg de tota la línia espanyola situada al Serradalt. Una de les columnes ho
va fer riu amunt del Pont de Goi, i les altres tres riu avall, mentre que la
cavalleria va avançar per l’espai que existia entre aquestes columnes (un dels
regiments de cavalleria va creuar el riu pel Pont de Goi). Malgrat el foc de
l’artilleria espanyola i de la infanteria, la cavalleria napoleònica i les
columnes d’infanteria van trencar la línia espanyola per diferents punts, i
aquesta es va desfer. El combat finalitzà cap a les quatre o a quarts de cinc
de la tarda, quan les restes de l’exèrcit espanyol es retiraren, més o menys
organitzadament, cap a Tarragona i les muntanyes de Prades, perseguits per la
cavalleria napoleònica.
Reding,
va patir l’atac de la cavalleria francesa al Serradalt i va haver de lluitar
per salvar la vida, patint un total de cinc ferides poc importants. Aquell
vespre Reding arribava a Tarragona amb el seu estat major. Havia perdut uns dos
mil homes entre morts i ferits, i un nombre similar de presoners, mentre que
les baixes franceses arribaven al miler, entre morts i ferits.
L’endemà
gairebé tot l’exèrcit espanyol es concentrà a la ciutat de Tarragona, que
estava plena de refugiats i patia una epidèmia de tifus des de feia unes
setmanes. L’acumulació de refugiats i tropa, i en especial de ferits als seus
hospitals, va provocar l’expansió de l’epidèmia, que acabaria provocant una
mortaldat. En els dies següents a la batalla, l’exèrcit napoleònic va ocupar la
major part de les comarques del Camp i de la Conca de Barberà. Gouvion
Saint-Cyr no disposava de recursos per assetjar Tarragona, però va bloquejar la
ciutat, tot esperant que els estralls de l’epidèmia acabessin provocant la
rendició de la ciutat. Però, el 20 de març, la manca de queviures va obligar al
general francès a tornar al Penedès amb el seu exèrcit, des d’on es va dirigir
a Girona per participar en el setge d’aquella ciutat.
La
marxa dels francesos va permetre treure tropes i refugiats de Tarragona, i amb
ells s’escampà l’epidèmia que va fer estralls a les comarques del Camp al llarg
de la major part d’aquell any. A tall d’exemple, Valls va passar de les 346
defuncions de l’any 1808 a l’esgarrifosa xifra de 1.132 pel que fa al 1809. Una
de les víctimes mortals de l’epidèmia fou el mateix Reding, que va morir a
Tarragona el 23 d’abril, després d’haver-se contagiat a Altafulla, en visitar
un hospital militar. Malgrat que la batalla de Valls i l’epidèmia van deixar fora
de combat el “Ejército de la Derecha” per espai d’uns mesos, a les acaballes
d’aquell any ja tornava a estar completament operatiu.
El
record de la batalla del Pont de Goi ha perdurat ben viu fins els nostres dies,
especialment entre els veïns de Valls i les poblacions properes, tal com es va
poder comprovar en les grans festes que es van organitzar a Valls l’any 1909
per celebrar-ne el centenari. Amb tot, cal tenir present que el nom oficial és
el de batalla de Valls, ja que el nom de Pont de Goi, amb el que es coneix la
batalla a les nostres comarques, i tot i ser també correcte, empetiteix molt un
camp de batalla força extens, que va incloure totes les partides dels termes de
Valls i d’Alcover que limiten amb el riu Francolí. Ambdós bàndols donaren importància
a aquesta batalla, com demostra el fet de la creació d’una medalla
commemorativa per ordre de Ferran VII, destinada a tots els militars espanyols
que hi havia participat, i per part dels francesos, el fet de que el nom de
Valls estigui inclòs entre les victòries napoleòniques que trobem a l’arc del
Triomf, a Paris.
