Patrimoni de Valls

LLAMINADURES DELS SEIXANTA 

de Núria Ventura   

[text publicat al setmanari El Pati el dia 25 de gener del 2008]

Aviat tornarem a veure els típics caramels vermells per les pastisseries vallenques. Això em fa pensar que en el calendari hi tenim marcat un interessant itinerari de dolçor, que potser no cal seguir rigorosament i estrictament, però sí que permet de triar, al nostre gust, els punts d’aturada entre una àmplia i variada oferta llaminera. Així, doncs, els panelletes del novembre i els torrons del desembre tanquen l’any amb una exquisida olor de bo. Cal tenir present, amb tot, que tant els uns com els altres fan de mal pair si es prenen en excés. Ara, el tastet no l’hem pas de defugir, això sí que no. I l’any l’encetem amb tortells, el de Reis i el de Sant Antoni. El temps de Carnaval ens durà els nostres caramels vermells i les merengues; la Quaresma, els bunyols; Pasqua, les mones; i mentrestant també aniran fent furor els pastissos en forma de calçot per a amenitzar i endolcir les calçotades... I encara podrem comptar, per l’abril, amb el pastís de Sant Jordi i, pel setembre, amb el de la diada nacional... I no cal dir que, durant tot l’any, comptarem amb el devessall de petonets, enxanetes, bolados, melindros i tota mena de gormanderies que converteixen els aparadors de les pastisseries en un festival de colors, d’olors, de textures i de sensibilitat papil·lar gustativa. 

De vegades, hom s’adona de com depressivament s’enfonsa en la dolçor. Diuen que la dolçor és un bon remei per a les depressions. Els exemples evidents de considerar la xocolata com a antidepressiu o el de comprovar com un caramel·let et calma el plor d’un nen, bé que ho proven. De fet, i tornant als caramels vermells, m’havia proposat de recordar un parell d’episodis dolços de quan era petita. No en vaig menjar gaires, de caramels. No sé si la causa fou que no me’n donaven gaires o que no m’agradaven prou. Però precisament per no haver-ne menjats gaires, de caramels, recordo ben particularment el gust dels caramels vermells i el dels pirulins en qualitat de llepolies gairebé indescriptibles, de tan bones que les trobava. L’època de degustar els caramels vermells era (i és) la de Carnaval, i més concretament el dijous gras, dia en què ens era permès de menjar-ne a col·legi. Són uns caramels cilíndrics, llarguets, vermells, els quals van embolicats amb paper fi, també de color vermell. I són una mena de meravella de sensibilitat artesanal, d’esveltesa llépola i de gust exquisit. Tenen, a més a més, un no sé ben bé què de melangia que m’endolceix el record. Es tracta, en definitiva, d’un caramel llarg i consistent. Vol dir que el podies (el pots) fer durar tanta estona com volies (vols) elaborant-hi, amb llepades lentes i treballades gairebé escultòricament, formes diverses que pràcticament sempre venien a simular la punxa d’un llapis acabada de fer. La textura mixta, entre tova un cop ben llepada i forta de bon començament, i la quasi imperceptible mica d’enganxifosa textura, garantien que el rebost improvisat a la butxaca de la bata de col·legi quedés reservada d’inclemències regalimoses que podrien comprometre, és a dir, que haurien pogut estampar-hi una cridanera taca. Embolicant-lo i desembolicant-lo al ritme d’anar llepant ara una estoneta ara una altra, podien durar tota la tarda, si érem prou espavilades de fer-ho mentre la monja que ens vigilava no ens veia o feia veure que no ens veia. Quina delícia! No els he tornats a trobar mai més tan bons, aquests caramels, des d’aquelles tardes col·legials en què es barrejaven amb les olors de goma d’esborrar, de punxa de llapis, de roba de bata, de tinta de tinter i de colònia esbravada, de classes d’impecable disciplina, d’ordre exigent, unes olors del tot peculiars i irrepetibles.  

A més del plaer del caramel vermell del dijous gras, al meu col·legi vam comptar, durant uns quants anys i al llarg de tot el curs escolar, amb els originals pirulins fets per les monges. Trobo que es mereixerien un monogràfic, aquells pirulins. Per la senzillesa, pel simbolisme, per la gràcia, per l’atractiu que afegien a les nostres hores de pati. I per la dolçor i per la bonesa, no cal dir. Fou una moda interessant que endolcí la meva generació en hores de jocs al pati de col·legi, a un preu molt mòdic i partint d’una recepta casolana que feia servir ingredients a l’abast de tothom: aigua i sucre fos al foc. Un cop el sucre es feia líquid, s’escampava, dibuixant formes rodonetes, irregulars i capritxoses,  damunt un marbre untat d’oli. Les rodonetes es travessaven amb un escuradents que servia de bastonet per a aguantar el pirulí un cop era fred. La perfecció arribà amb les gotetes de menta, de llimona o de taronja, que acolorien els pirulins i els feien variats. Eren d’elaboració diària i apareixien puntualment, discretament i oportunament en uns pots de llauna a l’hora del pati. Els pagàvem a pesseta? 

Els caramels vermells i els pirulins potser es mereixerien el reconeixement de llaminadures dels seixanta, oi? 

Núria Ventura