La civilització
romana era fonamentalment urbana. Tot i això, les ciutats romanes com ara Tarraco (actual Tarragona) necessitaven
ser avituallades de productes de primera necessitat (vi, cereals, oli, carns,
fusta, fruita) per tal de sobreviure. Les villae
(vil·les) eren assentaments rurals
escampats pel territori que es dedicaven a explotar els recursos naturals que
es trobaven al seu abast. La vil·la tenia caràcter d’explotació agrícola i
ramadera però també residencial (més o menys com els nostres masos i masies).
Una vil·la romana
típica i estàndard, estava formada per tres parts:
-
la pars rustica, on es
trobaven aquelles instal·lacions relacionades amb els treballs agrícoles o
ramaders (magatzems, cellers, estables)
-
la pars urbana, era la part
on residien, amb les habitacions, les termes privades, el triclinium o sala de banquets, etc.
-
la pars frumentaria, l’àrea
productiva, és a dir, aquelles zones ocupades pels camps, els boscos, els
vivers de peixos...
L’any 2001 es descobrí
l’existència d’un jaciment romà a la zona que actualment ocupa la plaça de la Vil·la romana, a l’eixample
del Vilar. Les excavacions a la zona, que es realitzaren en anys successius
(2001-2004) permeteren exhumar parcialment les restes dels edificis d’una
vil·la romana així com recuperar diversos objectes. Gràcies a les
investigacions arqueològiques, sabem que aquesta vil·la del Vilar disposava
d’una pars rustica i d’una pars urbana. Pel que fa a la pars rustica, la vil·la disposava d’un
forn d’àmfores (grans recipients de ceràmica) on s’envasava el vi que de ben
segur es produïa i que es comercialitzava. Dins la part residencial, els
arqueòlegs documentaren uns banys amb estances que disposaven de calefacció
així com nombroses habitacions que pertanyien a la part d’habitatge dels
propietaris de la vil·la o dels seus treballadors. Més que de vil·la del Vilar
hauríem de parlar de “vil·les”, ja que el conjunt d’edificis que la formaven
varen ser reformats (les arqueòlogues van arribar a determinar fins a sis
reformes) durant els seus 300 anys de vida (tercer
quart del segle II aC – inicis de segle III dC).
De
totes les dependències de la vil·la romana del Vilar, la única que resta a la
vista i que ha estat consolidada i restaurada són les termes o banys privats de
la pars urbana de la vil·la així com
unes cisternes que varen ser inutilitzades arran la construcció de l’espai
termal. Hom coneix l’afició dels romans pels banys. En l’acte de banyar-se es
barrejava la cura del cos i la higiene personal amb les relacions socials. Les
ciutats disposaven de grans termes públiques però les cases particulars de la
gent amb possibles econòmics també posseïen diversos àmbits destinats a aquest
ús. Al Vilar, les termes es localitzaven a l’extrem sud-est de la vil·la. Són
uns petits banys privats dels quals només s’han pogut identificar la part del tepidarium (sala tèbia), del caldarium (sala calenta) i el prafeurnium (forn que subministrava
l’escalfor necessària). Les termes romanes estaven formades per tres espais
successius: una sala d’aigua calenta (caldarium),
una de tèbia (tepidarium) i una de
freda (frigidarium). La
construcció d’aquest conjunt pot situar-se a partir de la segona meitat del segle I dC. Aquests banys deixaren de funcionar
quan es reformà l’espai a principis de
segle III dC.
Com funcionaven els banys
romans del Vilar?
Molt
pròxim a les termes hi havia un forn o praefurnium
que contenia la foguera, el calor de la qual s’expandeix per radiació directa.
Al Vilar no es va trobar el forn però hi ha evidències indirectes com ara
nivells de cendres. L’escalfor generada pel praefurnium
(A) s’expandia pel volum que ocupava el soterrani o hipocaustum (C) de l’estança que s’havia d’escalfar. L’hipocaust
consistia en un espai cobert per un sostre “penjant”, la suspensura (D), que descansava sobre un gran nombre de petits
pilars de maó, les pilae (B).
L’evacuació de l’aire calent i del fum s’aprofitava per seguir escalfant les
estances a través de les parets. Així, es deixava un buit a la paret (E), buit
que ascendia fins a la coberta, a partir del qual s’obrien uns orificis cap a
l’exterior.
Actualment les
Termes s’han convertit en un contenidor de deixalles i en una selva de males
herbes. Allunyades de la gent, s’han convertit en un punt mort. Tot element
patrimonial (arqueològic, arquitectònic) compleix una funció en sí mateix: la
difusió del passat i les seves formes de vida. De ben poc serveix excavar un
jaciment com les Termes del Vilar i deixar-lo a mercè dels elements i del
vandalisme. No obstant això, allò més preocupant és que no s’hagi fet l’esforç
de fer comprensible aquella acumulació de pedres al ciutadà. La poca gent que
s’hi acosta no sap ben bé que és allò: alguns diuen que és un banc, d’altres
que una barbacoa... Les Termes no poden ser un missatge en clau només
desxifrable pels especialistes. La informació ha d’arribar a tothom, ha de ser
comprensible i amena. Simultàniament, les Termes han d’esdevenir punt de
referència per a la ciutat. Els vallencs les han de fer seves i apreciar-les
com una valuosa herència llegada a ells pel passat i per la història.
Judit Ciurana i
Prast
