Patrimoni de Valls


Espais que seran alterats amb l'execució del Prado

Patrimoni-elprado — Publicat per mariscu @ 10:08

 



Les adoberies de Vic en perill

Patrimoni-industrial — Publicat per mariscu @ 21:02

1. HISTÒRIA DEL BARRI DE LES ADOBERIES

Adoberies a Vic

El treball de la pell ha estat una de les tasques que ha acompanyat la ciutat de Vic al llarg de la història; ha estat cabdal en la seva configuració econòmica, social i urbanística. A la ribera del Mèder, entre el pont de Queralt i les muralles de Pere III es on s’instal·laren al llarg dels segles els diferents oficis relacionats amb l’adoberia.

Tot fa pensar, per la idoneïtat del lloc, que els romans ja s’hi s’instal·laren per treballar la pell, però no es conserva cap document que ho pugui ratificar. És l’any 1146 quan es té constància del primer document que parla d’una partida de terreny denominada les Clotes, i la seva compra per part de Guillem Ramon de Montcada. La paraula clot significa en el món de la indústria de la pell, un forat en què s’introduïen les pells per adobar-les, i s’entén que la denominació de les Clotes fa referència a aquest concepte de clot, ja que des del XII es té constància de l’existència en aquesta zona dels calciners, sinònim d’adoberies. En aquesta època i fins al s. XIV, no es diferenciaran encara els diferents oficis de la pell; només hi ha el gremi dels sabaters. És l’any 1394 que Joan I regula aquesta activitat i concedeix a la ciutat diversos privilegis per ordenar les diferents confraries de menestrals. La producció industrial a l’edat mitjana estria formada bàsicament per cordovans, un tipus de tractament de la pell après dels àrabs i que va arribar a ser exportat arreu d’Europa i al Nord d’Àfrica.

L’època moderna serà una etapa de gran esplendor per a la indústria de la pell, sobretot a Vic i a Igualada, l’altre gran focus d’indústria adobera. Totes dues es converteixen en els referents nacionals d’aquest sector, en detriment de Barcelona, que viurà un procés de decadència. Hi haurà, però, una gran fragmentació i inestabilitat gremial, que portarà a la unió i separació constant dels diversos oficis a causa de les seves constants disputes.

Al s. XVI un seguit d’ordenacions municipals limitaren les diferents operacions de l’adob de la pell dins el recinte urbà, ja que moltes no es trobaven encara a la zona de ribera. Es viurà, doncs, una progressiva consolidació de la indústria adobera a la seva àrea tradicional d’implantació, que culminarà amb la creació dels carrers dels Aluders i el de les Adoberies, fet que dóna origen a un dels paisatges més típics de la ciutat de Vic. Els sabaters, en canvi, tendiran ara a concentrar-se vora el Mercadal lloc prototípic del comerç. El 1656, després de l’atac i setge de la ciutat per part dels francesos, les autoritats felipistes feren reformes a les muralles que representaren la destrucció d’alguns habitatges i la remodelació del carrer dels Aluders i el de les Adoberies.

Al s. XVIII la ribera del Mèder s’havia consolidat com a referent i motor de la indústria pellaire. La construcció d’una adoberia comunal a la població demostra la gran activitat pellaire que es desenvolupava al barri de les adoberies.. Les obres començaren l’any 1733, tal com es pot veure en l’emblema del gremi dels adobers, que es conserva encara avui darrere un vidre brut, al principi del carrer de les Adoberies. En l’emblema, a part de la data, s’hi veuen els patrons del gremi i uns lleons rampants, propis d’escuts nobiliaris, que sostenen un ferro d’escarnar la pell, eina pròpia de l’ofici. L’any 1770, l’adoberia comunal fou ampliada amb la compra de dues cases adjuntes al mateix carrer de les Adoberies i, de nou, l’any 1781, es va adquirir un edifici anomenat l’Adoberia de Castanyer, la més pròxima al pont de Queralt. L’edifici fou denominat l’Adoberia del Cap del Pont del Comú dels Blanquers, i tenia la funció de ser llogada als mestres que no disposaven d’adoberia pròpia, a través de contractes anuals, resolts a partir de subhastes públiques, fet que portà a diferents protestes pels abusos que s’hi cometien.

L’any 1773, el moliner Fèlix Saborit s’encarregà de crear la presa i el petit canal que es troba a la zona de ribera, conegut amb el nom del Rec dels pellaires, que proporcionava aigua a les diferents adoberies que hi havia allà. En els baixos, on afluïa l’aigua del rec, s’hi trobaven les tines i els naus, que és on es netejava la pell; als pisos superiors, s’hi duia a terme l’acabat de la pell; i a on s’emmagatzemaven els materials per a l’adob i la llana seca, als pisos oberts a l’exterior, és on posaven a assecar les pells adobades.

Les guerres que afectaren Catalunya a finals del XVIII, i principis del XIX, com la Guerra del Francès i la guerra amb Anglaterra, entre 1796 i 1802, agreujaren una crisi que des de finals de segle començava a patir la indústria adobera vigatana, que, marcada per un fort caràcter familiar, no es va saber adaptar a les innovacions que es vivien a l’inici de l’època contemporània, i es va tancar en els seus problemes gremials i burocràtics. Consta que a l’any 1828 Vic disposava de 24 fàbriques destinades a l’adob de la pell, totes concentrades al barri de les adoberies.

L’arribada del ferrocarril l’any 1875 donarà un gran impuls al conjunt de l’economia vigatana. Per les diverses especialitats del ram de la pell representarà la renovació empresarial i tecnològica que experimentà la indústria des de finals del XIX. S’introduiran els primers torns i molinetes, igual que els primers bombos d’adobar que donaran una altra dinàmica al treball de la pell. L’any 1928 trobem menys adoberies que un segle abans –només 19–, però amb unes dimensions, un nivell tecnològic i una estructura ocupacional notablement millors que les del vuit-cents. S’havia passat d’una economia preindustrial a una de plenament industrial i adequada als nous temps. Naixeran a partir d’ara les grans fàbriques, apartades de la zona tradicional, amb una altra fisonomia i molt més modernes, i la zona de ribera anirà perdent la seva importància fins a quedar a finals del segle passat pràcticament en desús.

 (Segueix)

El banc de preservació de llavors locals del Camp

Patrimoni-cultural-popular — Publicat per mariscu @ 12:14
notícia El Punt 29/03/2007 G. Pladeveya.

L'impulsor de can Pipirimosca també va involucrar la casa en l'Almaixera: un banc de llavors autogestionat per diversos col·lectius que prioritzen la conservació de les varietats agrícoles locals i ecològiques. Per locals s'entenen totes aquelles varietats d'horta i de fruiters que, pel fet de ser antigues, han entrat en desús i que estan en perill de desaparèixer d'allà on eren tradicionals (en aquest cas, de l'Alt Camp, el Baix Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès). I són ecològiques perquè, segons els responsables del banc, «per a la seva producció no es fa un ús irracional dels productes químics que afavoreixen la dependència d'un tipus d'indústria que només dóna solució als monocultius extensius».

Un altre dels preceptes que segueixen és la no-manipulació genètica de les varietats agrícoles, perquè aquesta es «tradueix en la desinformació de l'estat biològic dels cultius i en la monopolització dels mercats». Davant de tot això, doncs, es cuiden de l'intercanvi dels coneixements necessaris per l'ús i el maneig que manté viva la varietat sense comptar amb agents externs dependents; el desenvolupament agrícola de la zona de manera autogestionada per la mateixa biodiversitat, i l'intercanvi de llavors entre les cases col·laboradores que s'encarreguen de mantenir la varietat. La tendència general és que cadascuna disposi d'un banc propi de llavors familiar i que només s'agafi de l'Almaixera la llavor que s'apadrina al llarg d'un any (en el cas de la masia de Valls, enguany els ha tocat la fava mutxamel, la qual intercanviaran més endavant per produccions d'altres planters).



protecció del patrimoni industrial de Poble Nou

Patrimoni-industrial — Publicat per mariscu @ 21:31

La Generalitat inicia la declaració del recinte de Can Ricard com a bé d'interès nacional

14/3/2007 El Periódico. Albert Ollés. Barcelona

El mite de l'antic recinte fabril de Can Ricart, símbol de les reclamacions veïnals en favor de la protecció del patrimoni industrial del barri del Poblenou, es va fer ahir una mica més gran. El departament de Cultura de la Generalitat va informar de l'inici de l'expedient per declarar aquest espai industrial, original de mitjans del segle XIX, com a bé cultural d'interès nacional (Bcin), la màxima categoria de protecció arquitectònica que es pot tenir a Catalunya.
 Naus protegides de Can Ricart, en un dels laterals del recinte. Foto:  GUILLERMO MOLINER
La declaració, llargament reivindicada per la plataforma ciutadana Salvem Can Ricart, augmenta el blindatge del conjunt, afectat per un pla de reforma urbanística del 22@ i qualificat fins ara com a bé cultural d'interès local (Bcil), el nivell més alt de catalogació que pot donar l'ajuntament.
La nova situació no suposarà, segons les parts implicades, un augment de les naus i elements arquitectònics protegits, en referència al pla municipal aprovat definitivament el 24 de novembre del 2006, però incrementarà el control sobre els projectes previstos pels propietaris privats del solar.


 (Segueix)

La biblioteca popular de Valls es cedida a l'ajuntament de Valls

Patrimoni-arquitectònic — Publicat per mariscu @ 12:55

Notícia extreta del diari EL PUNT. 15/03/2007

La biblioteca popular de Valls serà seu d'espectacles de petit format. Aquest objectiu es podrà aconseguir gràcies a la cessió de l'edifici que la Diputació de Tarragona ha fet a l'Ajuntament de Valls. El conveni que el president de la Diputació, Joan Aregio, i l'alcaldessa, Dolors Batalla, van signar ahir posa punt final a set anys d'indefinició pel que fa a la recuperació i al destí de l'immoble. L'Ajuntament de Valls es farà càrrec de l'adequació, l'adaptació i el manteniment. La cessió, segons el conveni, s'estableix per un període de cinc anys, prorrogable, i el text prioritza l'interès del consistori a disposar de l'espai per a activitats culturals.

L'edifici històric, propietat de la Diputació de Tarragona, va servir de biblioteca fins al 1995 i des d'aleshores no ha tingut cap ús, tot i les especulacions que han situat l'immoble com a seu de l'Arxiu Municipal, el Museu d'Arqueologia o les aules d'ensenyament per a adults. És a partir que l'edifici s'inclou en el pla d'equipaments culturals amb la destinació concreta de ser marc d'espectacles de petit format que es reactiva el traspàs de l'ús.

La cessió ja es va acordar el novembre del 2000, però només es va usar amb motiu de les Decennals del 2001. L'acord tenia una segona part que no es va executar. Dolors Batalla, alcaldessa de Valls, es mostrava satisfeta per l'acord, «pel fet de tenir la clau» d'un edifici «que ens el sentim nostre». L'Ajuntament de Valls iniciarà un estudi sobre l'estat, «sense posar-hi calendari», deia Batalla i, a partir de la diagnosi, «es buscarà el finançament» per a l'adequació.

El pas del temps i la inactivitat han estat factors clau en la degradació de l'edifici. El 1997 l'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament de Valls va redactar un informe on es revelava que les parts més afectades eren les cúpules dels templets que coronen la construcció. L'any 2000, amb motiu de les Festes Decennals, es va restaurar amb una actuació que va alterar l'aspecte ja que les cúpules es van cobrir amb un mosaic que no correspon al model originari. D'estil noucentista, està distribuït amb un espai d'acollida, una nau central, que coincideix amb la sala de lectura i la sala de conferències. L'ús que s'hi pugui donar pot salvar-lo de la decadència i, fins i tot, d'un possible estat ruïnós.

 (Segueix)

Powered by LifeType