Les adoberies de Vic en perill
1. HISTÒRIA DEL BARRI DE LES ADOBERIES
El treball de la pell ha estat una de les tasques que ha acompanyat la ciutat de Vic al llarg de la història; ha estat cabdal en la seva configuració econòmica, social i urbanística. A la ribera del Mèder, entre el pont de Queralt i les muralles de Pere III es on s’instal·laren al llarg dels segles els diferents oficis relacionats amb l’adoberia.
Tot fa pensar, per la idoneïtat del lloc, que els romans ja s’hi s’instal·laren per treballar la pell, però no es conserva cap document que ho pugui ratificar. És l’any 1146 quan es té constància del primer document que parla d’una partida de terreny denominada les Clotes, i la seva compra per part de Guillem Ramon de Montcada. La paraula clot significa en el món de la indústria de la pell, un forat en què s’introduïen les pells per adobar-les, i s’entén que la denominació de les Clotes fa referència a aquest concepte de clot, ja que des del XII es té constància de l’existència en aquesta zona dels calciners, sinònim d’adoberies. En aquesta època i fins al s. XIV, no es diferenciaran encara els diferents oficis de la pell; només hi ha el gremi dels sabaters. És l’any 1394 que Joan I regula aquesta activitat i concedeix a la ciutat diversos privilegis per ordenar les diferents confraries de menestrals. La producció industrial a l’edat mitjana estria formada bàsicament per cordovans, un tipus de tractament de la pell après dels àrabs i que va arribar a ser exportat arreu d’Europa i al Nord d’Àfrica.
L’època moderna serà una etapa de gran esplendor per a la indústria de la pell, sobretot a Vic i a Igualada, l’altre gran focus d’indústria adobera. Totes dues es converteixen en els referents nacionals d’aquest sector, en detriment de Barcelona, que viurà un procés de decadència. Hi haurà, però, una gran fragmentació i inestabilitat gremial, que portarà a la unió i separació constant dels diversos oficis a causa de les seves constants disputes.
Al s. XVI un seguit d’ordenacions municipals limitaren les diferents operacions de l’adob de la pell dins el recinte urbà, ja que moltes no es trobaven encara a la zona de ribera. Es viurà, doncs, una progressiva consolidació de la indústria adobera a la seva àrea tradicional d’implantació, que culminarà amb la creació dels carrers dels Aluders i el de les Adoberies, fet que dóna origen a un dels paisatges més típics de la ciutat de Vic. Els sabaters, en canvi, tendiran ara a concentrar-se vora el Mercadal lloc prototípic del comerç. El 1656, després de l’atac i setge de la ciutat per part dels francesos, les autoritats felipistes feren reformes a les muralles que representaren la destrucció d’alguns habitatges i la remodelació del carrer dels Aluders i el de les Adoberies.
Al s. XVIII la ribera del Mèder s’havia consolidat com a referent i motor de la indústria pellaire. La construcció d’una adoberia comunal a la població demostra la gran activitat pellaire que es desenvolupava al barri de les adoberies.. Les obres començaren l’any 1733, tal com es pot veure en l’emblema del gremi dels adobers, que es conserva encara avui darrere un vidre brut, al principi del carrer de les Adoberies. En l’emblema, a part de la data, s’hi veuen els patrons del gremi i uns lleons rampants, propis d’escuts nobiliaris, que sostenen un ferro d’escarnar la pell, eina pròpia de l’ofici. L’any 1770, l’adoberia comunal fou ampliada amb la compra de dues cases adjuntes al mateix carrer de les Adoberies i, de nou, l’any 1781, es va adquirir un edifici anomenat l’Adoberia de Castanyer, la més pròxima al pont de Queralt. L’edifici fou denominat l’Adoberia del Cap del Pont del Comú dels Blanquers, i tenia la funció de ser llogada als mestres que no disposaven d’adoberia pròpia, a través de contractes anuals, resolts a partir de subhastes públiques, fet que portà a diferents protestes pels abusos que s’hi cometien.
L’any 1773, el moliner Fèlix Saborit s’encarregà de crear la presa i el petit canal que es troba a la zona de ribera, conegut amb el nom del Rec dels pellaires, que proporcionava aigua a les diferents adoberies que hi havia allà. En els baixos, on afluïa l’aigua del rec, s’hi trobaven les tines i els naus, que és on es netejava la pell; als pisos superiors, s’hi duia a terme l’acabat de la pell; i a on s’emmagatzemaven els materials per a l’adob i la llana seca, als pisos oberts a l’exterior, és on posaven a assecar les pells adobades.
Les guerres que afectaren Catalunya a finals del XVIII, i principis del XIX, com la Guerra del Francès i la guerra amb Anglaterra, entre 1796 i 1802, agreujaren una crisi que des de finals de segle començava a patir la indústria adobera vigatana, que, marcada per un fort caràcter familiar, no es va saber adaptar a les innovacions que es vivien a l’inici de l’època contemporània, i es va tancar en els seus problemes gremials i burocràtics. Consta que a l’any 1828 Vic disposava de 24 fàbriques destinades a l’adob de la pell, totes concentrades al barri de les adoberies.
L’arribada del ferrocarril l’any 1875 donarà un gran impuls al conjunt de l’economia vigatana. Per les diverses especialitats del ram de la pell representarà la renovació empresarial i tecnològica que experimentà la indústria des de finals del XIX. S’introduiran els primers torns i molinetes, igual que els primers bombos d’adobar que donaran una altra dinàmica al treball de la pell. L’any 1928 trobem menys adoberies que un segle abans –només 19–, però amb unes dimensions, un nivell tecnològic i una estructura ocupacional notablement millors que les del vuit-cents. S’havia passat d’una economia preindustrial a una de plenament industrial i adequada als nous temps. Naixeran a partir d’ara les grans fàbriques, apartades de la zona tradicional, amb una altra fisonomia i molt més modernes, i la zona de ribera anirà perdent la seva importància fins a quedar a finals del segle passat pràcticament en desús.
