Celebro amb molt de goig la notícia que al monestir de Poblet no hi queda ni resta de les despulles del Príncep de Viana. Ho han confirmat el grup de científics catalans i granadins que han estat treballant els darrers mesos per esbrinar si les despulles conservades a la seva tomba, pertanyien o no a l'esmentat personatge. Igualment, celebro que les despulles que es conserven a Segovia, també jacents entre la pau monacal de Santa María la Real de Nieva, no es corresponguin tampoc a la reina Blanca de Navarra, mare de Carles, príncep de Viana i esposa de Joan II.
Més d'un pensarà que què coi m'importa a mi si aquestes despulles es corresponen o no amb els personatges esmentats. I pensarà bé, no m'importa gens ni mica. Si això és així, perquè en parlo? Doncs simplement com a exemplificació del què realment vull parlar. De l'efímer que són les nostres vides. I de la niciesa humana que tendeix a elevar l'anècdota a categoria. Generalment, acostumem a sacralitzar allò que és més banal de les persones. Que si els ossos de tal o qual personatge. Que si el trosset de la creu on va morir Jesús, o el llençol que el va embolicar. Encantats amb aquestes menudalles, acostumem a oblidar allò de realment important que hagi pogut fer tal o qual personatge.
Els científics catalans i andalusos han necessitat per a fer la seva investigació recursos públics importants que s'han manllevat d'altres finalitats. Jo no discuteixo pas la importància històrica d'aitals personatges, però sí que discuteixo l'objectiu i la despesa que ha ocasionat el fet d'esbrinar si l'ossamenta emmagatzemada en aquests dos monestirs eren les seves o no. No sóc capaç d'albirar la utilitat i el benefici que certificar tal cosa ens hagués aportat. Segurament deu ser que la meva capacitat intel·lectual no dóna per a gaire més, però què hi farem. El que sí que em sembla és que si algú anava, o volia anar, a visitar el monestir de Poblet tenint com a raó principal rendir un homenatge als ossos del príncep de Viana, ara ja no hi anirà i es perdrà un conjunt monumental de primer ordre.
Això m'entronca amb el tema de les relíquies i les butlles que ja van propiciar que Luter es desenganxés de la romana església. Al final, resulta que és més important el missatger que el missatge, i així ens va. O el que va tocar o vestir el missatger que el missatge. Sempre ens ha agradat més el concret que l'abstracte. El tangible que l'intangible. Al final, tots quedem reduïts a cendres o a pols. Espero que la nostra vida serveixi per alguna cosa més que per deixar vestigis o restes que algú pugui sacralitzar.
De tota manera, la realitat em diu que necessitem venerar aquestes coses, sinó no s'entendrien fenòmens com el braç incorrupte de Santa Tecla, els trossets de creu esparsos pel món, que sumats haurien fet necessari que a Jesús l'haguessin crucificat no sé quants centenars de vegades, etc. Els antropòlegs deuen tenir, segur, l'explicació d'aquest fenomen tan humà. Potser algun dia ho entendré.
Mentrestant, però, m'hauré de mantenir informat per si el príncep i la Blanca apareixen on no els correspondria i cal variar el pelegrinatge a fer si, en algun moment, els vull anar a retre homenatge de cos present. I els pobres que jauen a les seves tombes, que segueixin, de moment, fruint de la veneració que els turistes els han professat al llarg de tots aquests anys.
