Escric aquestes ratlles en plena Diada Nacional de Catalunya. I tal com diu el títol d'aquest apunt, em pregunto si realment el nostre país es mereix ser anomenat com a nació. Jo mateix ja he contestat que sí que som una nació, tant des del punt de vista etimològic, com en certa forma, encara que no gaire, política.  

Em fixo avui en diversos aspectes relatius al que moltes altres nacions fan. En primer lloc, veig que els catalans som molt poc donats a l'exhibició dels nostres símbols. Només cal que recorreu els carrers de les nostres ciutats i veureu les poques banderes nacionals que els nostres ciutadans i ciutadanes pengen dels seus balcons en un dia tan assenyalat com aquest. Comparativament, passegeu pels carrers del Estats Units d'Amèrica i veureu una nació a les antípodes de la nostra pel què fa a l'ehibició dels seus símbols nacionals. I no només el 4 de juliol. Els veureu en qualsevol època de l'any, cada dia, a les seves cases i edificis. No tenen cap mena de complexe de mostrar a tothora el seu patriotisme.

Fixem-nos, també, en l'actitud dels nostres ciutadans i ciutadanes quan en un acte polític, ciutadà, esportiu o del què sigui, sona el nostre himne nacional. Compareu la nostra actuació amb la dels ciutadans i ciutadanes de qualsevol altre nació. Hi veurem una gran diferència. Per exemple, nosaltres tenim lletra en el nostre himne nacional, però els nostres esportistes no se la saben i ni tan sols fan veure que se la saben.

Em fixo, també, en un tret principal de la nostra nació. La llengua. Veig la facilitat amb què els catalans i catalanes la deixen d'usar, escudant-se en la bona educació, quan troben una persona que els parla en castellà. Aquest fenomen, penso que només es dóna en el nostre país. En cap més. Si no us ho creieu, tombeu una mica. Si en trobeu un d'igual rectificaré la meva opinió. Quina poca estima que tenim respecte de nosaltres mateixos! Si ni tan sols nosaltres mateixos ens respectem, com volem que els altres ens respectin? Si un zuriquès (ciutadà suís) volgués anar a treballar a Ginebra (ciutat suïssa), no ho podria fer amb el seu alemany. Ho hauria de fer en francès, si no no hi podria treballar. O pensem en un flamenc que volgués anar a treballar a Valònia amb el seu holandès. Impossible. En el nostre estat (l'espanyol) això no passa perquè els espanyols no volen, però també perquè els catalans no volem. Si jo fos espanyol, faria el mateix amb els catalans, perquè, com he dit, els humans respectem qui es respecta a si mateix i es fa respectar.

Us imagineu una televisió flamenca on es parlés francès amb un convidat francès? Bé, la nostra, la que diuen que és la teva, sí que ho fa.

I així podríem seguir en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida nacional. Som una nació? Sí, sens dubte, però no ho semblem gens, i com que no ho semblem, no ens tracten com a tal. I amb aquesta estupidesa tan catalana deixarem algun dia de ser una nació. Hi estem condemnats, si no canviem.

La història ens ha ensenyat que homes mig despullats com Gandhi han retornat l'orgull nacional al seu poble. Nosaltres no tenim persones d'aquesta talla, malhauradament, per tant, no hi ha altre remei que cadascú de nosaltres mostrem l'orgull nacional mitjançant tots aquells símbols que ens defineixen com a nació. És ben poissible de fer-ho, però en sabrem? Voldrem? Ens estimarem prou per fer-ho? Això no ho pot respondre ningú. Cal començar per un mateix si volem que col·lectivament sorgeixi una força que amb la raó que ens empara reïxi en assolir-ho.