L'església espanyola sembla no tenir aturador i és, cada dia que passa, més papista que el papa. Martínez Camino, bisbe auxiliar de Madrid, o el que és el mateix acòlit de Rouco, segueix endavant amb la seva diatriba contra els diputats que recolzin la nova llei de l'avortament. El portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, que engloba les diòcesis catalanes frustrades del passat concili provincial tarraconense, segueix la seva croada pública contra el conjunt de la societat. Sense gaire èxit, sortosament.
En una setmana en què hem conegut la connivència i la vergonyosa actuació de l'església irlandesa protegint centenars de pederastes catòlics irlandesos, els bisbes espanyols semblen entestats a fer créixer canalla per tal de poder-ne fer, després, ús i abús impunament. Ni una sola paraula ha sortit de la boca dels bisbes de la pell de brau respecte a aquest fet. El dia que es comenci a destapar la situació i l'actuació de certs membres de l'església espanyola sobre aquest mateix afer que ja va esclatar als Estats Units, m'agradarà sentir la jerarquia espanyola. Potser ens diran, fins i tot, que l'abús fet amb amor és un bé per la humanitat.
Quins pocavergonyes, mare meva. Després ploren perquè les esglésies queden buides i no troben noves vocacions que es facin càrrec de les seves comunitats. L'església en minúscula, que altres escriuen en majúscula fa tant de mal a l'Església escrita en majúscula que altres escriuen en minúscula! La jerarquia catòlica i els prohoms en termes d'aquest món fan tan de mal a tantes i tantes persones cristianes que quotidianament viuen la seva fe d'una forma desinteressada i anònima que clama al cel. Hi ha tants cristians que es comprometen en el servei als homes i les dones més desafavorits de la nostra societat que reben les conseqüències negatives de l'actuació de l'església oficial que sap greu. Molts cristians, com altres persones, dediquen les seves vides a l'atenció als malalts i altrs proscrits de la nostra societat. Molts cristians, com altres persones dediquen els seus esforços a atendre els més pobres i marginats de la nostra societat que reben les conseqüències negatives de l'actuació i les paraules de tants Martínez Camino com hi ha entre la jerarquia!
L'Església en majúscules, per mi, és aquella que formen totes aquestes persones que lluiten contra les injustícies malgrat el descrèdit dels seus caps jeràrquics. És aquella Església que no es dedica a condemnar ningú, que no amenaça amb excomunicacions, que no s'aprofita dels més febles, dels nens, dels marginats. L'Església en majúscules es troba, cada dia més, fora dels temples, fora dels cercles oficials nacional-catòlics. A l'església oficial, li auguro una vida curta en la nostra societat. A l'Església en majúscules li auguro una llarga vida entre nosaltres. L'Església oficial és aquella que condemnaria la Magdalena, els leprosos, als que actuen amb llibertat d'esperit, als que intenten viure les benaurances.
Jo ja fa temps que em sento fora d'aquesta església condemanda a la desaparició. Espero que no tardi gaire a desaparèixer perquè no fan cap bé a la humanitat, ni serveixen cap persona. Són els mercaders del temple que aviat es quedaran sense temple.
