Estic acabant de llegir un llibre sobre art romànic i m'he pujat de la meva biblioteca el següent llibre que llegiré quan l'acabi. Es tracta del llibre d'en Joan B. Culla "Israel, el somni i la tragèdia". Penso que en el moment actual m'ajudarà a situar una mica millor la trista realitat de la guerra que s'està produint des de fa setmanes entre Israel i la Franja de Gaza. Des de ben jove he llegit força llibres relatius a l'holocaust jueu que es va produir a Europa durant el règim nazi. Alguns llibres de Primo Levi, Treblinka, les memòries d'Albert Speer, algun llibre del Nobel de literatura Imre Kertész i d'altres. Al prestatge de la biblioteca m'està esperant encara "Les benignes" de Jonathan Little que llegiré segurament aquest proper estiu. Fa cua, també, "El noi del pijama de ratlles", però aquest vindrà més endavant.

El llibre d'en Culla suposo que m'ajudarà a situar millor la realitat actual de l'Estat d'Israel i la relació amb els seus veïns. A l'espera de tot això no em puc resistir a escriure quatre ratlles sobre els diferents sentiments que m'assetgen arran de l'actual conflicte bèlic. Ho faig conscient que aquest conflicte, tot i semblar etern com la mateixa ciutat de Jerusalem, deixa indiferent ben poques persones. I és que aquest conflicte és tan complexe que es pot tractar des de múltiples vessants i hom pot posar l'accent en tal o qual aspecte que farà que l'opinió es decanti cap a un bàndol o cap a un altre. Però jo no vull fer aquest exercici. No vull prendre part per un bàndol o l'altre. Estic segur que totes les parts són responsables.

Jo només vull posar l'accent en la guerra i els seus estralls. En la guerra i les seves conseqüències. En la guerra i la manipulació. En la guerra i el fracàs de l'home i les institucions per a posar-hi remei.

Una primera cosa que em ve a la ment i que he sentit en algunes tertúlies aquests dies és sobre la manipulació informativa que cada part en fa. En primer lloc, el fet que Hamàs controla el flux informatiu des de la franja de Gaza. El fet que les imatges que veiem mentre dinem a taula només ens mostren la mort d'infants i persones innocents. Estic convençut que la manipulació informativa existeix. Els poders democràtics sempre han tingut la temptació del control informatiu, per tant, Hamàs no crec que sigui diferent en això. Constatant això, cal dir, però, que aquestes morts també son ben reals. Les veiem i ens les confirmen persones i institucions més o menys independents, més o menys prestigioses. És un fet incontestable, doncs, que en una guerra sempre, sempre, hi ha víctimes civils, víctimes innocents. Les guerres netes són inexistents. Per molt tecnològiques que siguin. Durant el conflicte dels balcans o a l'Afganistan i l'Irak algú ens va voler convèncer que les guerres eren coses d'ordinadors. I no. A les guerres hi moren persones, combatents i civils. Guerra i netedat són conceptes que jo no sé com algú pot pretendre de casar.

Les guerres les fan els homes i no les màquines. I en les guerres apareix allò més baix de l'home, allò més brut. És fàcil que ho faci emparant-se en l'anonimat. Ho hem vist massa vegades. El llenguatge de la guerra hi empeny. La guerra necessita enemics i a l'enemic ja se sap, ni aigua. L'enemic no té cara, no en pot tenir, perquè si en tingués, podríem descobrir que, en altres circumstàncies, podria ser un amic.

Els governs juguen amb això. Hamàs pensa en els ciutadans palestins? Israel pensa en els ciutadans israelians? Pensen en les persones quan s'han mostrat incapaços de crear un clima de respecte i pau des de l'any 1948? Israel pensa en els ciutadans palestins? Hamàs pensa en els ciutadans israelians? Creuen de debò que el conflicte permanent és el millor? Quin patiment més gran creen els uns i els altres en els seus propis ciutadans! Sembla incomprensible, però és ben real. Quin fracàs més gran per tots ells, quin fracàs més gran per tots nosaltres.

Cada nou pas, cada nou esdeveniment, empeny els nens d'avui a ser els botxins de demà. És un cercle viciós interminable. I la comunitat internacional què? Els poderosos del món què hi fan, què hi han fet, a part de recolzar als uns o als altres. És el millor que hi podien fer? Interessa la resolució del conflicte? No ho sembla pas. Llavors qui i com es pot trencar aquest cercle viciós de la violència i la guerra? Ostres, si que en sóc d'imbècil! Com em puc fer una pregunta així sobre un conflicte que dura seixanta anys! Alguns ciutadans israelians s'oposen a la guerra, són una minoria. Però hi ha una petita llavor. Imagino que alguns ciutadans palestins també. La resposta l'hauríem de trobar en la persona, en cada ésser humà.

Hem donat al concepte "humanitat" un sentit de respecte, de tolerància, de drets, però a la pràctica demostrem que en som tan poc d'humans, que en tenim tan poca d'humanitat. Només quan tots i cadascun de nosaltres, ja siguem palestins o israelians, espanyols o catalans, indis o paquistanesos, hutus o tutsis, siguem capaços de veure en cada persona el mateix dret a viure en pau, a ser feliç com nosaltres mateixos, només llavors podrem trencar aquest cercle viciós. Quan creguem en això, profundament, podrem obligar els governs a no fer la guerra. 

Ja no dic que hàgim de veure a l'altre com a una persona susceptible de ser estimada, no demano tant, simplement que acceptem que per a aconseguir la nostra felicitat no necessitem la infelicitat de l'altre. Molts em diran il·lús, innocent. Potser sí. Però jo em proposo intentar-ho, perquè crec que paga la pena. I perquè reconec que, sovint, la meva felicitat està construïda sobre la infelicitat d'algú altre.