No sóc massa, bé gens, “futbolera”. Així i tot aquest any l’eufòria barcelonista ha aconseguit arrossegar-me de resultat en resultat amb cert apassionament contingut. Potser ha estat el sentiment catalanista que traspuava el vestidor o les desacomplexades rodes de premsa en català de l’entrenador o els jugadors estrangers celebrant les victòries amb visques a Catalunya... Sí, ja se sap que tot desborda alegria quan es guanya. Però aquest any l’alegria s’expressava i es vivia en català.

  

  Aleshores, enmig de tanta disbauxa, algú va dir allò de “no us queda res encara per aconseguir igualar les nostres 9 copes” i ningú dels presents va respondre. I jo, que soc, ho admeto, de les que no m’agrada que ningú intenti fastiguejar perquè sí unes postres ben merescudes, vaig sentir la necessitat d’analitzar les dades. 

  

  I cert és que els madridistes tenen al seu haver 9 campionats europeus. El que no volen recordar, i molts culés tampoc tenen en compte, és que de les 9 copes que decoren les seves vitrines només 3 han estat guanyades durant l’actual període democràtic. Diuen les males llengües que els campionats aconseguits durant l’època franquista van ser fruit d’uns privilegis poc esportius que atorgaven als “colchoneros” la representativitat de las espanyes. Sigui cert o no, els resultats dels dos rivals esportius des de la fi del Règim no fan més que corroborar aquesta llegenda.

 

 

  De fet, la primera Champions League en democràcia la va guanyar el Barça el 1992 i no serà fins 7 anys més tard que Madrid aconseguiria la seva primera copa europea sense ajuts “divins”. Des d’aleshores el palmarès barcelonista no té res a envejar al del seu rival. Tres copes per a cada vitrina. Ni una més ni una menys. Això sí: les dues últimes catalanes. Wink