Va arribant l'hora del segon canvi...
12 Abr 2007Gran part de la "independència" política de Catalunya a l'Estat Espanyol ha estat gràcies a una Catalunya, o millor dit, a una Plaça de Sant Jaume no monocolor... Calia un gran canvi a la Generalitat, després de més de vint anys de Pujolisme, que el mateix Pujol va finar no quan no es va presentar a les el·leccions parlamentàries del 2003, sino quan va nomenar el seu successor, Artur Mas, com a Conseller en Cap del Govern de la Generalitat.
Aquell últim govern d'en Jordi Pujol, que es va convertir en un govern d'impàs, han tingut grans repercussions en la política i en la vida quotidiana catalanes, perdent pistonada contra la constant i fins i tot creixent pressió de Madrid, on cada cop més els poders fàctics (polític, econòmic, judicial) madrilenys intenten afavorir a aquesta metròpoli messetària anorreant totes les comunitats perifèriques, siguin del color que sigui.
A l'altra banda de la Plaça Sant Jaume, en Narcís Serra va nomenar a Pasqual Maragall successor seu, en Pasqual Maragall, a en Joan Clos, i en Joan Clos a en Jordi Hereu. Llevat de Pasqual Maragall, que tots bé el coneixem, doncs ha arribat a ser el successor de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, a disgust d'en Mas, es pot dir que les successives successions socialistes a l'Ajuntament de Barcelona han significat anar baixant un o uns quants esglaons en quan a carisme de la màxima autoritat ciutadana del Cap i Casal de Catalunya, i de pas sigui dit, a un enquistament de l'aparell que dirigeix la ciutat de Barcelona similar a la que va patir l'administració de la Generalitat amb tants anys de governs de Convergència i Unió.
Al 2003 es va fer el primer canvi que calia fer a Catalunya, per consolidar l'alternança política de forces que ens ofereix la democràcia. Però aquesta alternança no s'ha reflectit en l'Ajuntament de Barcelona, i penso que ara, amb les municipals del 2007, s'ha convertit en una necessitat. Portem quatre anys en que la Plaça de Sant Jaume és monocolor, i aixó ha fet que, juntament amb que el color del partit dominant en el govern català i en el consistori barceloní és gairebé idèntic al color del partit que governa l'Estat Espanyol, juntament amb un increment de pes de poder del lobby madrileny, que vulguin o no reconèixer, es tracta d'un lobby transversal, amb connexions tant amb l'alt aparell del PP com amb alts responsables del PSOE, està fent que Catalunya estigui perdent una pistonada que pot ser fonamental per a continuar lluitant no contra ningú, sinó a favor de nosaltres mateixos, els catalans.
Penso que ha arribat l'hora de l'alternança política al consistori de Barcelona. Sóc militant d'Esquerra Repúblicana, encara que personalment em considero una persona de tendència centrista (quelcom que no està representat per cap partit de forma directa ni en el mapa polític català, i encara menys a nivell espanyol), i per aixó mateix transversal (s'ha d'intentar fer el millor possible per a la majoria, a banda i banda de la gamma ideològica). La manca d'una veritable plataforma centrista a Catalunya crec que facilita que (encara que segurament a molts dels que ho llegiu aixó us sonarà a broma) sigui Esquerra Repúblicana de Catalunya sigui la força que possibiliti una visió transversal de la política catalana, on tots els catalans i catalanes hi tinguem cabuda.
Al cap i a la fi, els dos grans partits que es disputen la hegemonia pel poder a Catalunya són el PSC i CiU. I em sembla que Esquerra ha de ser (sense oblidar, això potser sí que no és tan transversal, la fita de la independència de Catalunya, a curt o a llarg termini) el partit que permeti regular l'alternança política a Catalunya. I ara és el moment en que crec que ja que Montilla, del PSC, és president de la Generalitat gràcies a Esquerra, Esquerra ha de fer possible un govern amb CiU a l'Ajuntament de Barcelona.
Això no vol dir que Esquerra hagi de fer seguidisme de ningú, sinó que ha de continuar disposant de veu pròpia dins els òrgans de govern, i continuar aportant polítiques positives per a tots els catalans i catalanes, com ho van fer la Marta Cid amb les polítiques educatives, Anna Simó en les polítiques socials, i en Josep Bargalló en la Conselleria Primera coordinant les propostes polítiques dels tres partits que van conformar el primer tripartit.
Amb un govern d'ERC i de CiU a l'Ajuntament de Barcelona, Catalunya tornarà a disposar de les dues màximes institucions polítiques catalanes sense lligams directes doctrinaris entre elles, i exigint una a l'altra allò que és vital per a Catalunya sense haver de fer una política conformista per a no molestar "als meus amics", i per redreçar els poders interns del Consistori barceloní, com en el seu dia els catalans vam decidir que passés amb les instàncies polítiques de la Generalitat. I serà la manera de multiplicar i enfortir la veu de Catalunya, mitjançant els seus màxims representants polítics, dins l'Estat Espanyol, i ressituar Catalunya allà on li pertoca, mentre Catalunya hagi de conviure amb la resta de territoris de l'Estat Espanyol sota el mateix "Gobierno del Estado". La força de Catalunya radica en el pluralisme, i hem de tornar a potenciar-lo i saber-li treure el millor suc en benefici de tots i totes.
Espero que en Portabella i en Trias sàpiguen arribar a un bon acord, sà per a Barcelona i bo per a Catalunya, on Trias continuï marcant la seva independència respecte l'aparell polític de l'Artur Mas, autèntic cadàver polític que CiU ha de començar a plantejar a substituir per algú que sàpiga congeniar millor amb els catalans i catalanes, i que possibiliti nous ponts d'acord entre Esquerra i CiU. Mentre en Mas sigui el candidat a la Generalitat de Catalunya per CiU, que els de CiU no es molestin si Esquerra prefereix per a Catalunya un Govern de Progrès.
També la presència d'ERC en els Governs de la Generalitat de Catalunya amb el Govern de Progrès, i a l'Ajuntament de Barcelona amb l'Equip de Govern Nacional de la Ciutat de Barcelona permetrà que, sense fer-ne un mal ús de les calçotades, ERC pugui treure's la sordina del Montilla del damunt, sense deixar de treballar en equip amb els altres dos partits que conformen el Govern de Progrès de la Generalitat.
