dpalma

“Hi ha gent tant aclaparada per la inesgotable informació que es creu completament al dia i l’únic que ha aconseguit és no pensar, no assimilar i no moure’s, tenint la impressió de no parar.”

Las afueras de Dios. Antonio Gala

Una imatge de l'interior de l'església romànica del Monestir de Santes Creus. (la podeu ampliar)

"La filosofia del gos: si no t'ho pots cruspir o no t'ho pots follar, pixa-t'hi"

Timbuktú. Paul Auster

La Cynthia i en David són una parella d’Australians que han passat per Catalunya camí de Granada, on tenen una filla que hi estudia. Han volgut aturar-se uns dies a casa nostra per conèixer una altra part del “territori espanyol”. No cal dir que, per a ells,  ha estat una sorpresa la descoberta catalana. Com fa la gran majoria, ells van planificar el seu viatge confiant que cinc dies serien suficients per visitar allò més important del nord-est d’Espanya i s’estressen en comprovar que amb això tot just podran passejar Barcelona. En adonar-se’n, ells com d’altres, renuncien a la capital per aprofundir en la descoberta de les zones d’interior. Desperta especial interès les permanents reivindicacions catalanes i el fet que ens comuniquem en una llengua diferent de l’espanyola. Lliures de prejudicis, entenen les nostres diferències com un important atractiu afegit i els resulta especialment interessant les nostres, potser un xic, apassionades explicacions sobre la nostra terra. (Segueix)

El plaer de passejar els espais plens d'història.

A les planes de Santes Creus n'hi han moltes, de construccions de pedra seca. Aquesta no se ben bé si se la pot considerar una cabana. Es tracta d'un passadís amb volta apuntada i té un pedrís a tota la seva llargada. Una curiositat espectacular. (Potser en Manel ens sabrà dir de què es tracta)

No sóc massa, bé gens, “futbolera”. Així i tot aquest any l’eufòria barcelonista ha aconseguit arrossegar-me de resultat en resultat amb cert apassionament contingut. Potser ha estat el sentiment catalanista que traspuava el vestidor o les desacomplexades rodes de premsa en català de l’entrenador o els jugadors estrangers celebrant les victòries amb visques a Catalunya... Sí, ja se sap que tot desborda alegria quan es guanya. Però aquest any l’alegria s’expressava i es vivia en català.

  Aleshores, enmig de tanta disbauxa, algú va dir allò de “no us queda res encara per aconseguir igualar les nostres 9 copes” (Segueix)

De vegades els dies comencen amb bones notícies: 

El Consell Consultiu ha avalat el contingut de la LEC i, ‘en especial, tot l’apartat lingüístic redactat i inclòs per Esquerra, que blinda legalment el model lingüístic de l’escola catalana, que no aplicarà la tercera hora de castellà’. Sembla, doncs, que es ‘consagra el català com a llengua vehicular d’aprenentatge i el sistema d’immersió lingüística’. Un sistema que, ‘lluny de ser discriminatori com diu el PP, garanteix la igualtat d’oportunitats, evita la segregació per raó de llengua i assegura que tots els nens i nenes coneixen, al final de l’etapa d’educació obligatòria, el català, el castellà i una tercera llengua'.

Tot i així aquesta noticia arriba amb una menys alentadora: el finançament anunciat per la ministra Salgado. En moments en que la Generalitat es troba al límit del seu endeutament ens anuncien "cafè per a tots" (als catalanas sense sucre, és clar). Res de nou sota el sol espanyol. Em pregunto si els calia incomplir tants terminis per arribar aquí. 

Sense tenir la magnificència d’altres cellers, com el de Pinell de Brai o el de Gandesa, o l’espectacularitat del de Nulles a l’Alt Camp, l’edifici de la Cooperativa Agrícola de Santes Creus és una digna representació del que va ser el més important moviment cooperatiu agrari del nostre país i que es va iniciar a finals dels segle XIX, quan la pagesia d’aleshores va haver d’organitzar-se per poder afrontar la greu crisi que patia el sector. 

Amb l’esforç de tothom es van aixecar edificis per produir vi, i oli en molts casos, amb les collites pròpies i, sense saber-ho, van anar sembrant al llarg del nostre territori un conjunt singular d’edificacions que formen part del patrimoni històric i arquitectònic actual de molts dels nostres pobles.

Lamentablement dels increïbles esforços del moviment cooperativista català que va tenir lloc potser no se n’ha parlat prou i de molts dels fantàstics edificis que en parlen de tot allò tampoc se’n fa gaire cas.

Avui dia, que tot s’encamina cap a un món tan globalitzat que fa impossible aquesta mena de moviments associatius, resulta difícil trobar noves activitats que tornin a omplir de vida aquests edificis. Molts d’ells resten tancats, o relegats a magatzem, i es deterioren.

Però, com diria la meva avia si la tingués, quan tot sembla perdut sempre s’obren escletxes que fan creure que les noves generacions poden ser capaces de convertir vells fantasmes en il·lusions noves. Així, doncs, la setmana passada la botiga de la Cooperativa de Santes Creus obria les seves portes amb dues noves apostes: Un vi negre “Vi dels Massets” i un de blanc “Vi del Clot del Ceba”. Segons el cooperativistes, ambdós elaborats amb el raïm de les finques que li donen nom.