«Topar amb l'arqueologia del país»
tribuna
Escriptor
La intenció és retre homenatge a qui fa deu anys, el dia 21 d'octubre de 1998, ens deixà: Enric Jardí, un català insigne. Aquest diari que ens acull no tindria prou pàgines per expressar l'admiració cap a aquest intel·lectual i la seva sensibilitat per Catalunya. Quan vaig proposar a l'editor de fer-ne una semblança, em fità i reblà: «Fes-ho bé; si no, puntada de peu al cul i escales avall.» No cal afegir que tinc un gran editor, qui ens permet compartir amb vostè lector, i en tres lliuraments, una aproximació a un dels millors llibres que escriví Enric Jardí per l'Editorial Selecta: Tres diguem-ne desarrelats.
En aquest primer lliurament encordarem en transversal i paral·lel el seu primer desarrelat: Josep Pijoan. Què va fer? La Biblioteca de Catalunya i el Museu d'Art de Catalunya, entre altres coses. Aquests espais i projectes els creà en presència i la seva essència encara hi perdura. Va ser la mà dreta de Prat de la Riba, president de la Mancomunitat. Va ser qui executava la feina que calia al polític, mentre dibuixaven tots plegats els ideals i les accions per a un recobrament de Catalunya.
Enric Jardí en el llibre esmentat afirma que Pijoan és l'home més proper que «no» ha conegut; en persona, vol dir, i sembla que la seva facilitat per «connectar» amb la gent era llegendària. Si un dia teniu una estona, llegiu l'homenot que en va fer Josep Pla; és una autèntica meravella de la literatura tot servint a la vida.
Pijoan és un producte escolar de la Institución Libre de Enseñanza amb dos mestres cabdals: Francisco Giner de los Ríos i el jurista Federico Castro. Era una educació krausista que li obrí els ulls i el cervell. Tenia certa facilitat per les llengües i, a part del llatí i el grec, va arribar a dominar l'anglès, el francès, l'alemany i l'italià. Arquitecte i professor. També va fundar l'Institut d'Estudis Catalans i en va ser el primer secretari. El seu paper com a iniciador i agitador cultural no té competidor en tota la història recent de Catalunya i no ens costaria arribar a la conclusió que, per aconseguir aquella renaixença catalana del començament de segle, havien de ser persones tallades per aquest patró: la cultura farceix la política, no pas al revés. Hi tornarem, en aquest concepte, per posar al dia un periple personal: el de Pijoan.
L'autoria d'una obra literària en tres volums anomenada Summa Artis li va valer un reconeixement a àmbit europeu i americà. Va fer de professor universitari a Chicago i la Societat de Nacions a Ginebra li demanà un treball sobre la connexió de les seves teories d'ensenyament i els mateixos ideals de la institució mundial. Això passava l'any 1930; Pijoan feia disset anys que s'havia exiliat de Catalunya. Era un intel·lectual de reconegut prestigi, però a Catalunya l'havien oblidat i, a part d'ignorat i ultratjat, havien silenciat completament la seva obra. Qui? Qui ho va fer? Un grup escollit de persones amb l'arquitecte i president de la Mancomunitat des de 1917 Puig i Cadafalch, al capdavant. Com? Per què? Qui ho diu? Enric Jardí dedica a aquest «cas» unes quantes pàgines que enceta amb: «Seria lamentable que aquest (Puig i Cadafalch) notable arquitecte, digne polític i eminent historiador dels nostres monuments romànics hagués jugat efectivament un paper decisiu en l'expatriació de Pijoan.» És delicat Enric Jardí. Després esmenta una deliciosa anècdota explicada per Alexandre Cirici que ve a corroborar aquesta tesi. El mateix Josep Maria de Sagarra indica que la voluntat creativa de Pijoan havia «topat amb l'arqueologia del país». La nova política enderrocada per la foscor i l'enveja. D'això en podríem i hauríem de parlar una llarga estona.
Pijoan va ser un gran amic de Joan Maragall i aquest li va escriure el 7 d'abril de 1911, dos anys abans del seu exili, el següent: «Se'l veurà a vostè com un d'aquests tipus de català furient que van pel món esperitats de saber i d'acció.» Quanta raó tenia Maragall! Passat 1930 Pijoan va fer un gir de concepció política fàcil d'entendre en el context: es convertí al socialisme. Però anem amb molt de compte de treure qualsevol conclusió històrica, ja que el mateix Pijoan creia que el capitalisme havia fet el seu curs i que, en aquells moments, només un exercici marxista podia resoldre el problema de l'encaix de Catalunya amb una Espanya que desapareixia, perquè venia un Nou Ordre. Aquell mateix que no va poder aconseguir que les forces del catalanisme en la seva natural interpretació de la Renaixença s'assentés amb continuïtat en el temps en dos pilars: la llengua i la cultura.
Aquest Nou Ordre era l'enfonsament de les classes burgeses que l'havien exiliat. Parlava Pijoan d'una socioconvergència? La curiositat és que el socialisme espanyol no ha oblidat mai la paraula obrer. En canvi el socialisme català porta el cognom de Catalunya. Deia que no ens precipitéssim en les conclusions. Però l'axioma es manté: tenir cura de la llengua i enfitar-se de la cultura. Això és el que va fer Pijoan i no li van anar gaire bé les coses.
El catalanisme de principi de segle XXI entona una altra melodia que s'allunya de la cultura tal com l'entenia aquest català desarrelat i evidentment el catalanisme no s'ha proposat assumir els reptes de la cultura en coordenades universals. Per què? Per la por d'unes classes dominants, arqueologia del País Real? Seria una explicació massa fàcil, potser.
No els he esmentat quins són els altres dos desarrelats, és cert, però tornaré.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3046173
