La mediterrània occidental està molt connectada
políticament i comercialment. És l'època del comte Ramon Berenguer IV,
que posa els fonaments de la Corona d'Aragó i estreny lligams amb els
territoris d'influència de Tolosa i Pisa, la gran ciutat del moment. És
el segle XII, i el passat clàssic és omnipresent en el paisatge i
l'imaginari dels artistes. El romànic ve de Roma.
Amb aquest
plantejament de base, els comissaris de la mostra, Manuel Castiñeiras i
Jordi Camps, conservadors de l'àrea de romànic del MNAC, teixeixen un
discurs que se sustenta en obres escultòriques de referència, les que
apareixen en els manuals d'història de l'art.
Un capitell corinti
de Tàrraco exemplifica els orígens de tot plegat. Les mirades a
l'antiguitat són constants; les escultures transmeten l'esperit clàssic
i paleocristià. N'és un exemple el bust femení de Sant Guilhem, que
remet directament a les escultures d'època romana, i al cap de Sant
Pere procedent de la portada de Sant Pere de Rodes. Aquesta és una de
les obres del Mestre de Cabestany, un dels homes més rellevants de
l'art del moment en l'arc mediterrani que va de Navarra a la Toscana,
del qual es poden observar diversos relleus com el de l'aparició de
Crist als deixebles al mar (propietat del Museu Marès) procedent de
Sant Pere de Rodes, l'emblemàtic Timpà de Cabestany i el Fust de San
Giovanni in Sugana.
Pisa, la ciutat més potent del període, volia
ser la nova Roma, fins al punt que els personatges més poderosos es
feien enterrar en sarcòfags antics. D'allà arriben els capitells de
pedra d'ònix de l'abadia de Sant'Antimo, rescatats d'uns magatzems i
que el mateix MNAC s'ha encarregat de restaurar.
El recorregut de
l'exposició és àgil i directe, amb les peces justes, un centenar. Un
dels objectius dels comissaris ha estat combatre la imatge del romànic
com un estil fosc, humil i tosc. Al contrari, destaquen la
monumentalitat de les esglésies (en contrast amb les petites ermites
del Pirineu), amb una sala dissenyada com el que podria ser la planta
d'un temple farcit de capitells de primer ordre. De Tolosa, la ciutat
de l'escultura, destaca el nom de Gilabertus. En destaquen per la seva
qualitat els originals del claustre de la catedral de Saint Etienne,
amb l'escena de la mort de Sant Joan Baptista, el cap del qual és
servit en safata. «La delicadesa de les escultures quasi imita
l'orfebreria i tenen un sentit narratiu important, com els sarcòfags de
l'antiguitat», diu Jordi Camps. Pisa i Tolosa esdevenen llocs
privilegiats per al diàleg amb l'art català i la mostra incideix en el
moviment dels artistes, dels tallers, i de les idees.
L'esforç (i
l'èxit) dels comissaris per portar peces clau escampades arreu del món
fa d'aquesta exposició una ocasió única per veure junts, per exemple,
tres relleus de la catedral de Vic que, paradoxalment, provenen del
Museu de Belles Arts de Lió, del Museu d'Art Nelson-Atkins de Kansas i
del Museu Victòria i Albert de Londres.
La mostra –que es podrà
visitar fins al 18 de maig– s'ha concebut com un complement de
l'exposició permanent d'art romànic del MNAC (que aviat serà
remodelada), rica en pintura mural. Tot i així, s'han reunit de forma
excepcional els fragments de la Crucifixió d'Estaon, de l'església de
Santa Eulàlia (Ribera de Cardós). Pel que fa al parament ritual de
l'interior de les esglésies, l'espectador pot gaudir de peces
rellevants de pintura sobre taula, com el frontal d'altar reconstruït
de Sagàs (Berguedà), el frontal de Martinet, que retorna dels Estats
Units, i la creu pintada de l'església del Sant Sepulcre de Pisa. La
minuciositat de les il·lustracions de manuscrits representades en les Epístoles de Sant Pau
i l'Evangeliari de Cuixà mereix una atenció especial. També a
l'interior de les esglésies destaca la producció de talles de la Verge,
com ara la Mare de Déu de Vauclair, una imatge procedent de la regió
d'Alvèrnia, a la qual se li atribueixen nombrosos miracles.
L'última sala és possiblement la més imponent, per la magnificència dels crucifixos. El Volto Santo
de Lucca, una de les creus més famoses del període, hi és representada
en un còdex que narra la història de l'arribada de l'estàtua a aquesta
localitat toscana. Sobresurt la Majestat Batlló, obra
emblemàtica a Catalunya del Crist en majestat, triomfant sobre la mort.
Per la seva magnitud, el més espectacular és el crucifix de Sant Sernin
de Tolosa, restaurat el segle XIX amb coure i incrustacions de pedreria.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2760887
