El Dionisi i els turistes alemanys

Publicat per jbravo | 18 Oct, 2006
carrerA Duesaigües, quan cada estiu petem la xerrada a la plaça –fer barana li diem a això- sempre hi ha algú que recorda l’anècdota del Dionisi, un pagès del poble que de jove va anar a treballar uns anys a Alemanya: un estiu, per allà als anys setanta, anava el Dionisi –ja gran, l’home, però encara amb ganes d’anar al tros- per la carretera amb el seu ruc quan un cotxe d’uns turistes alemanys se li va acostar. Amb molts problemes per l’idioma, els turistes li van demanar, en castellà, si els podia dir com anar al castell d’Escornalbou. El Dionisi va aturar el ruc, se’ls va mirar i, en un alemany perfecte que encara parlava, els hi va explicar, amb tot luxe de detalls. Aquests turistes alemanys van quedar impressionats de veure com un pagès, que amb el seu ruc i els seus estris tornant de l’hort parlava correctament el seu idioma, i li van demanar com era que parlava tant bé l’alemany. I el Dionisi, sense immutar-se, els va dir: “Ah!, Això res, aquí a Catalunya tothom parla correctament l’alemany. I vostès? Vostès saben parlar català?” El turistes, desconcertats, van continuar el seu viatge, mentre el Dionisi, amb un somriure als llavis, pujava al seu ruc, com si res.

 

 

 (Segueix)

article in Duesaigües | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)
 

No deixem perdre La Porquerola

Publicat per jbravo | 5 Oct, 2006

La Porquerola-2

Vaig saber que aquest petit tros de platja es deia “La Porquerola” no fa gaire temps. La veritat és que no ho acabava d’entendre, un lloc tant maco dir-se així. Els pocs que la coneixem sabem que és un petit paradís que es troba al terme de Montroig del Camp, poc més enllà del encreuament amb la carretera nacional. Ja fa més de vint anys que algú me’n va parlar de la seva existència; un lloc molt tranquil només envaït pels pescadors aficionats que a les tardes hi van a passar les estones. Inclòs a l’estiu, quan anar a la platja i estirar la tovallola és una tasca més difícil del que sembla, la petita platja sempre ens rep buida, tranquil·la i serena. Per això, des de fa vint anys, l’Anna i jo hem anat molts estius. De fet, aquest indret és una mica màgic per nosaltres, perquè ens ha vist joves i solters, més grans, casats, amb un fill, amb la família, amb els amics, amb els veïns que hem conegut allà...I pensàvem que ens veuria també a la nostra maduresa i, qui sap, a la nostra jubilació també. Però crec que això serà més complicat perquè la nostra petita platja ha sofert tant o més que nosaltres el pas dels anys. Abans, eren metres i metres de sorra, entre les roques i les primeres cases del càmping, amb els arbres a l’esquena. Poc a poc, el mar, aquest mar meravellós però informal, ha anat mossegant bocins de terra –malaurat canvi climàtic- fins a deixar un passadís estret i la actitud incivilitzada d’alguns ha fet la resta: escombraries, llaunes, cigarretes, vidres i, fins i tot, merda de gos, molta merda de gos. A sobre, l’aigua del mar tampoc és el que era: quan no hi ha meduses o algues, és plena d’oli, gasoil i merda.

article in General | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)
 

Siempre hay alguien caminando junto tí.

Publicat per jbravo | 2 Oct, 2006
alfredo 2¿A cuántas personas llegamos a conocer en nuestra vida? ¿A mil? ¿A diez mil? ¿A cien mil? Unas vienen, otras pasan junto a tí y algunas se van. Unos te dejan un buen sabor de boca, otros te regalan su presencia y algunos dejan en tí una profunda huella. También hay quien te marca de otro modo, pero de esos no toca hablar ahora. Yo me refiero a aquellas personas que un día, sin llamar a la puerta, entran en tu intimidad, caminan junto a tí, y te impregnas de ellas. Las disfrutas poco a poco, como si una desatención pudiera provocar distraerte de lo esencial, con miedo a no tomarlo todo, como el agua que se escurre entre tus dedos. Hay personas que condicionan tus ánimos de tal modo que se confunden en lo cotidiano de tí mismo. Pero, a veces, después de haber sentido su compañía como parte de tí mismo, se marchan. Y se llevan con ellas un trozo de tu corazón, o de tu alma. Y te dejan sentado, con la mirada perdida en ninguna parte, con la sensación de que el vacío que hay en tí puede pesar como aire de plomo. Ellos se llevan parte de tí y tú te quedas con parte de ellos. Un intercambio que parece absurdo, pues nadie queda satisfecho. Hay personas que un día llaman a tu puerta y luego se marchan sin avisar, sin decir adiós. Cuando la ausencia de alguien se transforma en recuerdo nostálgico, uno cree que la vida es injusta. Pero lo injusto es no creer en la vida. Porque el camino sigue, y otros vendrán a andarlo contigo. Si sólo te dejó el recuerdo, agárrate fuerte a él y no lo pierdas, porque el camino será más enriquecedor.
Por tí, hermano, para que sigas conmigo en el camino.
Para Alfredo Bravo. Hoy hace siete años.

article in General | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)