El poder, el metre i la pilota

Publicat per fxsabate | 7 Set, 2009

     

    Fa anys penso que si mesuréssim el poder i li atorguéssim una quantitat de qualsevol magnitud, posem per cas un metre de longitud, al poder polític li correspondria només una part reduïda que podríem estimar en uns vint centímetres.

     

    La resta, els altres vuitanta corresponen als altres grans poders de la nostra societat que sense dubte acumulen grans corporacions financeres, les asseguradores, indústries molt potents com les farmacèutiques o les d’armament; o de l’energia o químiques. Per no parlar d’altres com les dels mitjans de comunicació que tan influeixen i dirigeixen els nostres comportaments. Encara podríem parlar de les religions i dels seus ministres que adoctrinen i ensinistren sobre el comportament que els seus seguidors finalment han d’observar. O de la justícia que malgrat tothom considerem un poder imparcial en un sistema democràtic, també tothom és coneixedor i no es discuteix que una àmplia majoria dels membres de la carrera judicial són conservadors com ells mateixos reconeixen quan ens recorden que les associacions judicials majoritàries són de pensament conservador a la majoria de països del nostre entorn.

     

    En definitiva, cap d’aquests altres poders està mai presidit per ideologies ni per persones de pensament d’esquerra sinó per idees i homes i dones conservadores per no posar-hi l’adverbi de quantitat positiu al davant.

     

    És a dir, l’esquerra només pot de tant en tant governar des del poder polític i encara gràcies; és a dir, normalment durant curts períodes de temps en què podríem dir que a la dreta se li escapa l’únic poder que pot recaure en els seus adversaris. Llavors la dreta – entenent aquesta com el conjunt, és a dir, els vuitanta centímetres del metre -  tarda relativament poc en posar en marxa tots els seus efectius fins que aconsegueix que actuïn a l’uníson, és a dir, com una pinya que diríem a casa nostra o com un sol home que es deia abans. Sobreviu totes les crisis que els mateixos poders que ocupa provoquen i aquí pau i demà glòria.

     

    Ja sé que des de la mort del dictador la dreta ha governat Espanya en 15 dels 34 anys que van fins avui. Però si comptem el segle XX en el seu conjunt la comparació no cal ni establir-la. La dreta creu i actua com si el poder, tot, fins i tot el polític, li fos consubstancial i considera a l’esquerra com una rellogada quan aquesta hi arriba i ho veu tan anòmal i estrany com si fos una brossa a l’ull que cal treure d’immediat. I penso que l'esquerra ja té també interioritzat que el seu destí natural és ser a l'oposició i renunciar a gobernar els altres poders.

     

    He pensat això mentre llegia el magnífic article de Manuel Vicent aquest diumenge 6 de setembre al País que reprodueixo a continuació.


      

    El balón

    MANUEL VICENT

     

    EL PAÍS - Última - 06-09-2009

     

    Mientras en un descampado del arrabal unos chavales dan patadas a una pelota de trapo, en una plaza vecina bajo los árboles bien cuidados un niño rico recién peinado sale con un balón de reglamento bajo el brazo seguido de unos amigos de su clase. En este caso, siempre se cumple el mismo rito. El dueño del balón decide jugar de portero o de delantero centro, un antojo que nadie discute, y al propio tiempo impone las reglas y se convierte también en árbitro.

     

    Los niños del arrabal se acercan a la plaza al oír los gritos y llenos de envidia o de admiración desde la acera contemplan el juego de aquellos privilegiados que juegan al fútbol con un balón de cuero de la mejor marca. A veces el amo de la pelota se siente generoso y permite que el grupo de desarrapados del arrabal participe en el juego y unos y otros comienzan a darse patadas y todo va bien hasta que llega el momento en que si los invitados meten muchos goles y todo indica que van a ganar, el niño rico detiene el juego, coge el balón y se va a casa con sus amigos.

     

    Desde siempre en la política española la derecha se ha creído dueña del balón de reglamento. El balón es propiamente el Estado. Cuando el Partido Popular, al sentirse perdido, carga con todo desparpajo contra los jueces, fiscales, policías, tribunales, funcionarios y altas instituciones, se comporta como aquel niño rico en los partidos de fútbol de barrio. Durante la etapa de Felipe González, con el pretexto de la corrupción y de los crímenes del GAL, la derecha no dudó en darle una patada a la caja de Pandora donde se asientan los fundamentos del poder y se guardan los secretos de Estado, sin importarle que se liberaran todas sus serpientes.

     

    Y ahora que se ve atrapado por la corrupción de algunos de sus políticos tampoco se detiene a la hora de desacreditar a las instituciones más sagradas y acusa al gobierno socialista de espionaje, complot, conspiración como lo hizo también tras el atentado de Atocha del 11 de marzo. La izquierda española deberá saber que sólo será admitida en el juego si conserva intacto el complejo de okupa, se comporta como invitada o a lo sumo como arrendataria y respeta las reglas del amo, puesto que la derecha se siente por naturaleza la dueña de la cancha, del balón y del árbitro.


2 Comentaris & 0 Retroenllaços de "El poder, el metre i la pilota"

    Fantàstica la metàfora de Manuel Vicent: la dreta sempre té raó perquè ha marcat les regles del joc, que són intocables... fins que l'interessa canviar-les quan la pilota deix de ser seva.

    Publicat per Ramon 12 Set 2009, 10:28
     

    "La llibertat ens permet triar, però no ens diu quina és la millor elecció. De fet la nostra llibertat intel·ligent ha inventat la música de cámara i la càmara de gas, els plaers estètics i els horrors de la guerra"(Sun Tzu, L'art de la guerra i de la pau)
    Dreta i esquerra. Tenim llibertat de triar. Els grecs simbolitzen la possibilitat perversa de la llibertat a la Caja de Pandora. El control de qualitat per la tria és la prudència: prudència es deriva de providència, veure-les venir. Anticipar-se a les conseqüències no significa explicitar que els altres poden inventar la cámara de gas. Amb tot el respecte i l'admiració, Xavier, tu ho saps, no podem assumir el rol d'okupa. El poder es pot mesurar, l'autoritat,no.

    Publicat per Mercè 07 Set 2009, 23:51
     

Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Com se li diu al dia 25 de desembre: