El sucursalisme del Roine
Publicat per fxsabate | 11 Abr, 2008- Per últim, qué difícil ha de ser intentar encolomar-nos als socialistes que som transvassistes. Que portarem aigua d'on sigui cap a on en faci falta en situacions d'emergència ja en poden estar ben segurs. Però els queden pocs mesos fins que vegin que l'aigua - si pot ser i la tècnica ja saben que ho permet - a la costa s'ha d'obtenir avui en dia del mar si no n'hi ha prou amb la dels rius o dels pous del territori. D'aquí a uns mesos els ho demostrarem.
A mi no em sembla malament que CiU actuï fora de Catalunya amb peticions pròpies. Una altra cosa és el seguidisme respecte del PP durant vuit llargs anys en què es va plegar als desitjos del sr. Aznar, renúncia a la revisió de l’Estatut inclosa.
Però això d’anar a Madrid a aconseguir el que li sembli és normal. Al cap i a la fi, en un partit que es diu nacionalista és la seva raó de ser i de viure: “ a veure qué arrenquem “ i intentar fer creure que aquesta és l'única dimensió humana: la queixa i la reivindicació.
Però fa gràcia veure com, en aquesta nova i inusual disposició dels astres polítics que no s'havia donat mai a Espanya – CiU a l’oposició i els socialistes als governs de l’Estat i de Catalunya - vol la coalició assolir a Madrid allò que no aconsegueix a Catalunya. Fa uns mesos la presidència de la Generalitat fins i tot ¡¡¡
Ara són més modestos i volen l’aigua del Roine - a la foto al seu pas per Beaucaire - i obtenen de Rodríguez Zapatero el compromís que s'ho mirarà... no gaire més. No és una mica estrany tot plegat ? No és una manifestació d’aquest sucursalisme que sempre han blasmat farisaicament a altres ? Un nacionalista no es deu al govern del seu país sigui el que sigui abans que al del “ país opressor “ ? No és això una falta de lleialtat al govern de la nació catalana ? I això de demanar ara aigua francesa i fa quatre dies votar a favor d’emportar-se aigua catalana de l’Ebre cap a Andalusia ?
Sostinc, encara que alguns creguin que està passat de moda, que el pitjor sucursalisme – és a dir, dependència – és el de classe. És a dir, dependre dels interessos dels més poderosos, dels interessos de les grans corporacions financeres, mediàtiques, religioses, de grans empreses que dominen el mercat en forma de monopolis com energètiques, d’assegurances, farmacèutiques, etc.
Mentrestant, alguns partits que es diuen nacionalistes, intenten amagar sota aquesta denominació aquests veritables sucursalismes amb més o menys fortuna. I de vegades aconsegueixen fer passar bou per bèstia grossa. En ocasions durant anys. Ja és més difícil fer-ho durant tota la vida.
