Llibre de Barrics antics de Catalunya
La síntesi de l'aproximació podria ser la continguda en el paràgraf següent: "Com que la ciutat s'ha convertit els darrers segles en una màquina d'acumulació de capital, restauració i revalorització signifiquen sempre revalorització, fins i tot monetària, cosa que suposa una certa mercantilització (...) Com a conseqüència general podria dir-se que les ciutats que millor han preservat fins avui el seu patrimoni històric i artístic són les que han tingut una menor dinàmica econòmica i social (...) Un patrimoni que ha estat enriquit a partir de les acumulacions de capital successives que el desenvolupament de la indústria i l'agricultura permeteren a partir dels segle XVIII, sempre de la mà de les iniciatives privades i amb una absència clara de la monarquia i de l'Estat" [6]
Des de les èpoques més reculades del hel·lens i dels llatins en posar peu als sorrals estirats des d'Alcanar a Salses, Catalunya ha estat urbana o no hauria estat. Tanmateix, la consolidació de la Catalunya urbana [9-17] és cosa de l'època medieval, tot i que a les seves acaballes declinés un poc a causa de la migració del centre d'activitats mundial des de la Mediterrània cap a l'oceà Atlàntic. En efecte, les activitats comercials en el Mare Nostrum havien estat la causa de la consolidació de les ciutats a les seves ribes. Serà a partir del segle XVII quan les activitats manufactureres provocaran un nou creixement i, al capdavall, un nou model de ciutat, el qual culminarà i reeixirà, a Catalunya, durant el segle XIX. Una nova tipologia d'habitacles, la separació habitatge- treball, l'inici del conservacionisme monumental, els eixamples... El barri vell ve a ser, doncs, la ciutat preindustrial, la llavor de la posterioritat.
La ciutat contemporània, la que avança pel mirall de la postmodernitat, vol dir amb el ulls al clatell, és fruit de les batzegades del segle XX: els canvis d'estructures productives, les allaus immigratòries, els barraquismes --horitzontal i vertical--, el turisme i la difusió de l'habitatge unifamiliar com a conseqüència d'un augment forassenyat de la mobilitat diària i del 'mite' de la segona residència: "...amb embussos i accidents de trànsit constants, els quals resulten peatges molt més cars que no els de les autopistes" [15].
Carreras i Frago endossen una síntesi del conjunt urbà català arranjada a tres nivells. El metropolità, el de Barcelona, és clar, però concedint crèdit, tímid val a dir, a les àrees metropolitanes de Tarragona i Girona "molt interconnectades també, cosa que fa quasi del tot impossible la seva delimitació clara" [16]. També donen crèdit, en un segon nivell, a un conjunt de ciutats "que solen anomenar-se de forma vaga mitjanes, generalment capitals comarcals de fora de les àrees metropolitanes" [16]. Les fotografies reproduïdes en el llibre presenten aspectes d'una mostra representativa d'aquest nivell de ciutats. I un tercer nivell d'aglomeracions urbanes resulta estar més decantat vers "el rerefons rural que està més dinamitzat pel turisme interior que no per les pròpies activitats agràries tradicionals o modernes" [16]. Tirant pel dret, i per tal d'ordenar la presentació de la part gràfica del llibre, entre 10 i quinze fotografies de cada ciutat, obren dos grans calaixos: Catalunya Vella i Catalunya Nova. Amb aquests dos grans apartats també volen significar processos d'urbanització més antics i més recents a Catalunya mateix. Alhora, "en la presentació de les diverses ciutats se segueixen els camins del nord, tal com ho van fer els corrents civilitzadors en els períodes claus de la història" [19].
La tria de Les ciutats de la Catalunya Vella [19-26, 28-31] es reparteix en tres grans àmbits: les ciutats històriques del Pirineu (La Seu d'Urgell, Solsona, Berga i Ripoll), de les quals els autors fan notar que "la coincidència d'aquesta Catalunya Vella amb bona part de la Catalunya humida dels geògrafs confereix a la majoria d'aquestes ciutats un escenari de muntanyes mitjanes i de boscos que aconsegueixen la coloració diversificada de les estacions. Entre uns paisatges més semblants així al clixé centreeuropeu tan acreditat, apareixen esglésies..." [19]; les ciutats històriques de l' interior (Manresa, Vic i Girona); i, per acabar, amb una ciutat històrica del litoral (Mataró).
La ciutat de Barcelona [131-137] rep un tractament singular. Els autors ajusten una atapeïdíssima història urbana amb Pierre Vilar, Manuel Vázquez Montalban, Carles Soldevila, Josep Carner, etc., bo i seguint el guió experimentat, a petita escala, a la resta de ciutats: l'antiguitat romana, l'esplendor medieval, la ciutat industrial i la Barcelona contemporània. En aquest cas, el nombre de fotografies és més generós.
"Per definició, les ciutats i viles de la Catalunya Nova [163-177], tot i que poden tenir arrels tan antigues com qualsevol altra, tenen un temps més curt de vinculació a la història de Catalunya. La recolonització cristiana es va fer més tard i en condicions polítiques, socials i econòmiques diferents i també en un medi mediterrani, més afectat per les sequeres estivals. Així el poblament és més concentrat i l'impacte de les ciutats en el paisatge més visible; les ciutats són proporcionalment més grans, ja que reuneixen tota la població que treballa als camps dels voltants" [163]. Ara, els compartiments geogràfics són les ciutats històriques de l'interior (Lleida, Balaguer i Montblanc), les ciutats del prelitoral (Tortosa, Vilafranca del Penedès) i les del litoral (Tarragona, Valls, Reus i Sitges). Apartats tots ells enriquits, entre d'altres textos, amb nombrosos retalls "del gran prosista i 'geògraf' Josep Pla".
Conclusions: una ciutat catalana [279-291]. Quina mesura hauríem d'emprar per resumir els processos de creixement urbà que caracteritzen les ciutats catalanes? És significativa la seva trajectòria demogràfica? Els autors aposten per l'anàlisi de l'evolució de l'espai urbanitzat, de la morfolologia urbana en renovació interior i expansió exterior. Van junts o separats? Són correlatius en la successió d'èpoques de crisi i de creixement econòmic? La cautela plana en les conclusions. Tanmateix, el decantament per l'esponjament dels barris vells en el context de la globalització i del canvi profund dels costums comercials dels urbanites actuals, és prou manifest. Finalment, a manera de fotografia robot, efectuen un repàs de les grans unitats morfològiques de 'la ciutat catalana'; barri vell, eixample, polígons industrials, extensió de l'habitatge unifamiliar, etc.
En remarcar l'interès dels divuit títols bibliogràfics citats al final de l'obra, els autors en destaquen un parell en un fragment no gens balder de la introducció: "No cal dir que la Gran Geografia Comarcal de Catalunya segueix sent el millor i més complert dels inventaris del territori català, i que la Guia de Josep Pla és el llibre de geografia de Catalunya més ben escrit, en una època que no estava de moda, però en la qual el patrimoni urbà ja brillava amb esplendor" [7]. I en un etern retorn al símil entre paisatge i text: "Tot plegat, doncs, la ciutat catalana s'expressa a través de moltes formes i localitzacions diverses, en un escenari mediterrani canviant. Un patrimoni de moltes èpoques diferents, millor o pitjor conservat, que constitueix un recurs turístic i una escola a l'aire lliure que val la pena de visitar" [291]
Publicat per — 28 Feb 2008, 11:50