En aquesta tardor que no sembla pas tardor, en un dia com avui, hem anat a passejar una mica pel bosc tota la família i l'Ot, el nou membre de la família de quatre mesos. No és pas una personeta, no, és un border collie ben trempat. Ara que no hi ha ja gairebé caçadors de bolets i, no essent ni dijous, ni diumenge, tampoc caçadors dels altres, dóna gust fer una passejada pel bosc. Si el bosc és dalt la muntanya encara dóna més bo. No hi fa la calor que fa a la plana i hom pot respirar l'aire saludable de mitja tarda.

Ha estat una passejada prou divertida. Les meves filles s'ho han passat molt bé. Una, la petita, sempre està a punt per a qualsevol activitat i en frueix. L'altra, la gran, encara que li costa més això de sortir de casa, quan ho fem també s'ho passa bé. Ella, però, és més patidora. Això de tenir l'Ot deslligat i que pugui córrer pel mig del bosc la fa patir. Ens ho hem passat bé. El gosset sembla que té la lliçó ben apresa i per res del món fa pipi i caca fora de casa. A vegades penso que ni tant, ni tant poc. Sempre porto una bosseta de plàstic a la butxaca quan sortim de casa, però no l'he fet servir mai. Espera a retornar a casa per fer les seves necessitats. Hem tornat a casa que ja era fosc. En marxar el sol la temperatura devalla una mica, però res de l'altre món. Demà, com és tradició, ens posarem a fer el pessebre, una tradició que encara conservem. S'hi estarà fins la Candela, dia en que el tornarem a desar fins el pròxim nadal. El tió també pujarà cap dalt al menjador i a engreixar-lo s'ha dit.

No sé ben bé perquè m'ha vingut al cap, però he recordat les vacances de l'any 2004, quan la Xènia ja tenia quatre anys. Vam anar a Normandia, era el primer viatge llarguet des que teníem les nostres filles. Va coincidir amb la celebració del 60è aniversari del desambarcament a les platges normandes de les forces aliades que lluitaven contra els nazis. Vam estar en una mena de ciutat de vacances a Blainville Sur Mer, la capital de la criança d'ostres a la costa atlàntica. Moltes famílies amb la seva canalla. Moltes vespes, també. Mai n'havia vist tantes i per tot arreu. Allà vam aprendre com actuar davant d'aquests animalons. Feia patir una mica veure-les posades a la galta d'alguna de les nostres filles i elles aguantant pacientment amb la boca i els ulls tancats esperant que se n'anessin. Ens ho vam passar bé i vam poder gaudir d'unes vacances combinant natura, cultura i oci.

Sovint, les persones associem alguna música, alguna cançó amb algun fet concret i viscut. Era el mes d'agost i com cada estiu apareix alguna cançó de vida efímera que protagonitza l'estiu. Després tothom l'oblida perquè no acostumen a ser cançons de gran qualitat que mereixin formar part de la memòria col·lectiva. Però si queden associades a algun esdeveniment especial, queden en algun raconet de la memòria. Avui, mentre passejàvem pel bosc, no sé el perquè, però m'ha retornat aquella cançó del 2004. Evidentment, no passarà a la història de la música, però, tot i que paxenguera, va quedar en la nostra memòria perquè ens va acompanyar al llarg d'aquelles vacances de tan bon record. La cantava un grup, penso que moldau, però la cançó penso que és en romanès. No tinc ni idea si aquesta canço era moda a França o també ho va ser aquí. Excepcionalment la poso aquí, en un dia com avui en què la nostàlgia s'ha fet un raconet en la meva memòria.