Carme Mas

En el moment històric que estem vivint, complex i convuls alhora, en què massa sovint se’ns vol fer avançar vers un pensament únic, diposar d’un espai per valorar la diferència és una oportunitat que no hauríem de malmetre. Menys, encara, si porta com a valor afegit un gest solidari. Em refereixo a la recent projecció solidària a Tarragona de la pel·lícula Ti voglio bene Eugenio, dirigida el 2001 per Francisco José Fernández. Basada en un fet real, aquesta producció italiana, de la mà d’un director tarragoní amb una extraordinària sensibilitat pel tema, posa a l’abast del públic la història d’un noi amb síndrome de Down i la seva inserció en l’entorn social i laboral. El preu simbòlic de l’entrada es va destinar, per part dels organitzadors de l’acte, a l’Associació Síndrome de Down de Tarragona, entitat amb una llarga i continuada trajectòria a la ciutat.

Ja fa anys que a l’escola es va optar per un model inclusiu en què els alumnes amb aquesta o altres problemàtiques viuen i conviuen amb la resta de companys i companyes de la seva edat. Tanmateix, quan l’etapa escolar acaba i cal iniciar una etapa laboral, les dificultats per a una bona inserció social s’acreixen. A les famílies se’ls plantegen molts dilemes, especialment si opten per acompanyar el seu fill o filla per processos que estimulin l’autonomia personal i respectin la seva llibertat. I en aquest camí no poden deixar de banda un seguit d’interrogants. Qui en tindrà cura quan no hi siguem? Quin ha de ser el paper de la societat? Quines polítiques s’han d’implementar per garantir la igualtat d’oportunitats?

Aquestes i altres preguntes ens portarien lluny. Val la pena reflexionar sobre el tema i mirar al nostre voltant. Les estadístiques apunten que hi ha actualment a Espanya 30.000 persones afectades per la síndrome de Down, la majoria de les quals està per sota dels 35 anys, un nombre important de joves que sovint no compten amb el reconeixement i el suport social que necessiten.

Aprofitem l’oportunitat per prendre consciència de la nostra realitat ciutadana, per apropar-nos a les vivències de les famílies amb fills i filles afectats amb la síndrome de Down, per conèixer la tasca de les entitats cíviques, per analitzar la resposta de les institucions i per interrogar-nos personalment i col·lectiva si, com a ciutadans i ciutadanes, les nostres actuacions contribueixen a fer el nostre entorn més just, més solidari i més integrador.