Els codis ètics i deontològics

En el camp de l’ètica aplicada, els sistemes democràtics de govern i els  canvis de paradigma en l’administració pública han portat a plantejar-se els aspectes ètics dels funcionaris públics i a reclamar l’existència de codis d’ètica o codis deontològics, amb poca o nula tradició entre les associacions professionals de funcionaris públics a Espanya, cosa que contrasta, en canvi, amb l’existència de codis deontològics en altres professions, agrupades en col·legis professionals.

En els darrers anys del segle xx es va despertar amb força la preocupació per l’ètica dels empleats públics, de manera que molts països van prendre iniciatives en aquesta línia.

Com a iniciatives capdavanteres cal citar:

1990 – Nova Zelanda – Public Service Code of Conduct

1991 – Portugal – Carta Deontológica do Serviço Público.

1992 – Estats Units – Standards of Conduct for the Executive Branch promulgat  per l’Oficina d’ Ètica Governamental.

1994 – Regne Unit – Creació de la Comissió sobre la Normativa de la Vida pública, dirigida per Lord Nolan, que va emetre elm primer informe el 1995 i exerceix un control ètic permanent.

1995- Regne Unit – Civil Service Code (Codi de la funció pública),  i Treasury Code of Practice for Board Members of Public Bodies (Codi antològic de pràctiques per als membres de les juntes directives d’organismes públics)

No totes aquestes iniciatives s’emmarquen en una mateixa categoria. Així, l’OCDE en distingia tres:

“• Estudis globals per localitzar lapsus en el sistema de gestió de l’ètica (Regne Unit, Noruega, Holanda, Finlàndia, EUA).

• Reenfocament de la gestió de l’ètica relacionat amb la reforma de la gestió pública en general (Austràlia, Nova Zelanda).

• Un vessant dels programes de modernització del sector públic (Portugal, Mèxic).”

Així mateix, molts altres països en vies de desenvolupament han abordat aquests temes en la seva legislación. Així, Óscar Diego cita els casos de Brasil, Colòmbia,  Perú, Argentina, Costa Rica, Ecuador, El Salvador, Guatemala, República Dominicana, Nigèria, Rumania…

També Espanya, per als alts càrrecs, disposa des del 2005 d’un Codi de Bon Govern, del qual en dóna publicitat la ORDEN APU/516/2005, de 3 de marzo, por la que se dispone la publicación del Acuerdo del Consejo de Ministros de 18 de febrero de 2005, por el se aprueba el Código de Buen Gobierno de los miembros del Gobierno y de los altos cargos de la Administración General del Estado.

Per  avançar en el tractament de l’ètica pública i els codis ètics en els plantejaments de futur i superar l’escorament d’alguns codis ètics basats gairebé en exclusiva en l’obediència, l’esmentat estudi de  l’OCDE proposa:

“• Una definició dels «valors» generals a què aspira el sector públic, o «camí segur» (a voltes complementats amb codis de conducta descentralitzats que reflecteixen els objectius específics dels organismes rellevants).

• Un enfocament en allò que s’aconsegueix més que no en la manera com aconseguir-ho (és a dir, un enfocament en els fins i no en els mitjans).

• Un èmfasi en el foment del bon comportament més que no en el control i el càstig dels errors o de la mala conducta.”

Un dels països que estan aprofundint seriosament en l’ètica pública és Canadà. El seu Values and Ethics Code for the Public Service, conceptualment, és molt interessant perquè els valors estan força treballats i catalogats en diversos àmbits que donen, al meu entendre, un sistema força coherent i tracten els valors des de perspectives diferents. Així, aquest codi diferencia:

1         “VALEURS DÉMOCRATIQUES: Gouvernement responsable. Primauté du droit. Soutien de la démocratie. Loyauté. Respect de l’autorité des titulaires de charges publiques élus. Neutralité/impartialité politique. Responsabilité. Application régulière de la loi. Intérêt public/bien commun.

2         VALEURS PROFESSIONNELLES «TRADITIONNELLES»: Neutralité. Mérite. Excellence. Efficacité. Économie. Franchise. Conseiller avec objectivité et impartialité. Dire sans crainte toute la vérité aux autorités. Équilibrer la complexité. Conserver la confiance du public.

3         «NOUVELLES» VALEURS PROFESSIONNELLES: Qualité. Innovation. Initiative. Créativité. Débrouillardise. Service aux clients/citoyens. Horizontalité (collaboration). Travail d’équipe.

4         VALEURS LIÉES À L’ÉTHIQUE: Intégrité. Honnêteté. Probité. Prudence. Impartialité. Équité. Désintéressement. Discrétion. Confiance du public.”

5       VALEURS LIÉES AUX PERSONNES: Respect. Empathie/compassion. Civilité/courtoisie. Tolérance. Ouverture d’esprit. Solidarité/participation. Sincérité. Modération. Bienséance. Raison. Humanité. Courage.

El recent Informe de la Comissió d’Experts per a la reforma de l’Administració pública i el seu sector públic ha apuntat succintament els plantejaments ètics de la funció pública quan proposa aquestes tres mesures referents a la infraestructura ètica:

  • Elaboració de codis de conducta dels empleats públics, adaptats a l’entorn ondesenvolupen la seva funció.
  • Creació d’instàncies i mecanismes d’aclariment de dubtes i suport als empleats públics en matèria de conflictes ètics.
  • Plans de socialització i formació sobre ètica pública i estàndards de conducta desitjables.

Algú, llegint tot això, pot pensar que tot es queda en paraules. Els casos de corrupció que envolten la nostra realitat  ens fan perdre la credibilitat i la confiança en el bon fer ètic dels funcionaris, polítics i governants. És hora de plantejar-nos, en la Catalunya Estat que desitgem, quin haurà de ser el capteniment ètic dels seus servidors públics.

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Ètica de màxims i ètica de mínims

Reprenc la reflexió encetada en la nota del 30 de març, Ètica o moral?, per tractar la diferència que en les societats democràtiques es fa entre ètica de màxims i ètica de mínims.

Les ètiques de màxims tracten de donar raó del fenomen moral a partir de propostes d’una vida feliç, inclouen una idea de vida plena i els mitjans per aconseguir-la. Són ètiques substantives ja que proposen una forma de vida digna de ser viscuda, dintre d’una cosmovisió que ofereix sentit global ja sigui de signe religiós o laic.

Aquestes ètiques de màxims parlen del bé, la felicitat, les virtuts i donen consells de prudència per a orientar l’acció. Consideren que la vida humana té una finalitat que és la seva plenitud, viure bé i fer el bé.

Les ètiques de màxims tenen una proposta de realització personal i un camí per aconseguir-la. Són requerides tant per individus com per comunitats culturals. Un individu pot proposar un model de vida feliç o seguir la que està present en la tradició. Aquestes ètiques ofereixen un horitzó de sentit i realització personal, dintre d’un context interpersonal, però mai haurien d’anular el valor del ser humà individual i de les llibertats personals.

Les ètiques de mínims, en canvi, posen l’accent en els mínims necessaris per a viure com a ésser humà. Com que aquests mínims  generalment són deures i drets, es denomina també ètica de la justícia.

L’ètica de mínims o ètica civil proposa mínims axiològics i normatius -morals i jurídics- compartits en una societat pluralista, principis de convivència que s’obtenen per consens social. És a partir d’aquests mínims que l’individu té plena llibertat per a cercar una vida feliç.

Aquests principis mínims de convivència que s’obtenen per consens expressen una maduració ètica de la societat perquè significa respectar les diferències i establir la necessitat de drets humans fonamentals que no es redueixen als individuals i negatius, sinó als drets econòmics, socials, culturals i ecològics.

En paraules d’Adela Cortina: ”…  al decidir las normas que en su sociedad van a regular la convivencia, tenga en cuenta los intereses de todos los afectados en pie de igualdad, y no se conforme con los pactos fácticos, que están previamente manipulados, y en los que no gozan todos del mismo nivel material y cultural ni de la misma información; porque –por decirlo con John Rawls- usted está convencido de la igualdad humana cuando  habla en serio sobre la justicia; o cuando ejecuta actos de habla con sentido, por decirlo con la ética discursiva; haga pues del respeto a la igualdad una forma  de discurso normativo y de vida.”

Per aquests mínims, doncs, els membres de la societat poden arribar a decisions morals compartides. Es manifesten especialment en tres àrees:

1        les ètiques professionals i les ètiques aplicades, per a poder prendre decisions morals malgrat assumir diferents creences morals i religioses -codis deontològics.

2        una ètica mínima  requerida per la societat en el seu conjunt, encara  que els seus ciutadans poden assumir diferents creences morals i religioses -constitucions polítiques.

3        la recerca d’una ètica universal, vàlida per a tots els éssers humans -declaracions universals dels drets humans.

Quan parlem d’ètica pública, de fet, parlem d’una ètica aplicada i posada en pràctica en l’àmbit públic, que assenyala principis i normes per a ser aplicats en la conducta de qui desenvolupa la funció pública. Es tracta d’un àrea de coneixement de contingut universal que agrupa valors i virtuts orientats per l’esperit de servei públic.

L’ètica pública ha d’aportar uns fins i uns principis universalitzables als quals aplicar els valors instrumentals de manera coherent i prioritzada, de manera que, tal com afirma Villoria: “En general, es inaceptable que una organización pública en sociedades pluralistas pueda optar por una teoría ética comprehensiva y desechar las otras. Y es inadmisible porque ello implica negar principios básicos en los que se sustenta una sociedad justa.”

Els trets de l’ètica pública són:

- recull allò que està bé o malament per a la comunitat

- estableix un patró moral bàsic universal i generalitzable

- és compatible amb la recerca raonable del bé

- es construeix des de la deliberació i el consens

L’ètica pública, doncs, acull els valors bàsics de diverses ètiques comprehensives  i els desenvolupa en un sistema institucionalitzat, basat en el respecte mutu i la promoció dels drets que permetin la deliberació en condicions de llibertat i  igualtat  de les persones.

L’ètica pública ha de suposar una tasca compartida per tots els membres d’una comunitat, de manera que la societat i els mateixos individus vagin generant pautes de conducta i adquireixin hàbits que possibilitin un millor desenvolupament de la convivència i una major expansió de l’autonomia i de la llibertat de l’ésser humà.

L’ètica pública, en el context plural i complex de les societats actuals, només es pot concebre com una ètica de mínims, que comprengui normes o pautes vinculants per a tots, amb independència de les diferents ètiques de màxims que cadascú sostingui.

El caràcter vinculant i exigible de l’ètica pública fa que s’hagi de fonamentar en el més ampli consens de la societat, per la qual cosa el seu contingut essencial s’hagi de reflectir en la norma constitucional que regeixi la societat en concret. És per això que l’ètica pública ha de diferenciar-se de la moral privada pròpia de cada persona, aquella que es fonamenta en una ètica de màxims, d’acord amb la qual cada persona s’assegura el dret a perseguir els seus propis ideals de perfecció i felicitat, sempre que amb això no lesioni els drets dels altres.

Diferenciar ètica pública i moral privada no significa contraposar una i altra, perquè  l’ètica pública ha de possibilitar el desenvolupament de la moral privada de cadascú i, en tant que l’ètica pública ha de ser resultat d’un més ampli consens social, els seus valors també seran, en gran part, valors compartits per les diferents morals privades.

Com diuen Cortina i Martínez: “… no basta con reflexionar sobre cómo aplicar los principios éticos a cada ámbito concreto, sino que es preciso tener en cuenta que cada tipo de actividad tiene sus propias exigencias morales y proporciona sus propios valores  específicos. No parece conveniente hacer una aplicación mecánica de los principios éticos a los distintos campos de acción, sino que es menester averiguar cuáles son los bienes internos que cada una de estas actividades debe aportar a la sociedad y qué valores y hábitos es preciso incorporar para alcanzarlas.”

 

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Escola nova, poble lliure


La lectura del  llibre publicat per Ernest Maragall i Francesc Colomé sobre l’etapa en què van desenvolupar les màximes responsabilitats a  la Conselleria d’educació (2007-2010), comença per la seva portada. Magnífica. Una foto de la inauguració de l’Escola La Candela de Valls, amb el lema del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada):

Escola nova, poble lliure,

títol manllevat amb què intuïm una clara voluntat d’ancoratge en els camins educatius que va obrir la segona república i, per tant, expressió de la voluntat de reforma i de mirada llunyana que el Conseller Maragall i el seu departament van portar a terme durant

1492 dies a l’educació

subtítol amb la xifra exacta dels dies al capdavant de la Conselleria d’Educació d’Ernest Maragall, que expressen la seva temporalitat des del lacònic encàrrec del president Montilla –que encara no havia pres possessió del càrrec- a les 10 del matí del 28 de novembre de 2006, al carrer Nicaràgua, fins la presa de possessió de l’actual consellera Irene Rigau.  I, encara, un segon subtítol:

Disculpeu les molèsties

expressió tal vegada de la reflexió i l’autocrítica dels autors sobre l’obra de govern en l’educació, les decisions preses, les estratègies aplicades, encerts i desencerts, els pros i les contres de tot plegat, el que es va fer i el que va quedar per fer, lliçons de present i de futur.

Per deformació professional, i davant un títol complex, vaig a l’índex i sento una petita decepció. 9 capítols amb epígraf  succint, una introducció i un  epíleg i 286 pàgines. L’índex no em permet endevinar la riquesa de continguts, el fil d’Ariadna que amaga cadascun dels capítols, amb uns subcapítols molt més suggeridors i interessants i que van desvetllant el misteri i enganxen el lector. Intencionat? Ells ens ho podran aclarir. Us convido a fer l’exercici i resseguir qualsevol dels capítols i comprovar-ho.

La crítica literària i la biblioteconomia  ho tenen difícil per encaixar el llibre en un sol gènere. Com afirmen l’Ernest i en Francesc:

“No és un llibre sobre educació, no és un llibre sobre política, no és un llibre de memòries”

Em sap greu portar la contrària, perquè sí que és un llibre d’educació, de política, de memòries, d’assaig, de document històric… i de molts altres aspectes que, en imatge 2.0 representaríem un núvol d’etiquetes, peça clau per entendre l’esdevenir de l’educació en els governs d’entesa.

És molt interessant el joc de les veus narratives. En primera persona quan el relat afecta només el Conseller, i en plural quan ambdós autors –i actors- comparteixen la reflexió o l’experiència. Diríem, doncs, que ens trobem amb literatura del jo i literatura del nosaltres, que s’estén a moltes altres veus, diria que d’amics, companys i coneguts,  perquè l’Ernest i en Francesc han volgut explicar com i de quina manera i amb quines persones van viure i conviure, debatre i consensuar o discrepar, teixir complicitats o sentir incomprensions…, en un relat viu, proper, de registre entenedor, que no senzill, però sense concessions.

I, com en tota obra escrita, que ara ja és patrimoni del públic, estic segura que cada lector i lectora individual se sentirà, en un moment o altre, part i protagonista del relat.

Quina estructura té? També se’m fa difícil. Hi ha un fil temporal, certament, d’inici i de final de legislatura, però, com abans ja he dit, una fonamentació en l’obra educativa de la segona república i la maduració del concepte del SERVEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA –com finalment va denominar la LEC-  que s’iniciava el 2000 en la conferència d’educació de Sitges del PSC on alguns dels presents hi varem ser activament.

Però dins el marc temporal prenen cos el diferents capítols  en què s’aborden diferents mirades:

-          el passat proper i el present, necessaris per a la diagnosi de la situació del sistema educatiu a finals del 2006,

-          el futur immediat, el curt termini, amb la definició dels objectius i d’una estratègia de treball,

-          cap endins, amb l’organització interna de la casa

-          cap enfora, amb tots els actors de la comunitat educativa

-          el futur transformador, el mig termini, amb l’embranzida de la Llei d’Educació,-que convido a rellegir en paral·lel o posterior a la lectura del capítol 5- l’impuls de la formació professional i la innovació, i l’ anàlisi dels efectes i oportunitats de la crisi econòmica

-          Ebre enllà: Madrid

Si hagués de dibuixar l’estructura ho faria com una estructura de nòduls en xarxa amb connexions entre cadascuna de les parts però amb autonomia i consistència en cadascuna d’elles. Això permet al lector  triar l’ordre en què llegeix els capítols. Les peces sempre acaben encaixant.

El llibre traspua passió, reflexió, honestedat i sinceritat. No hi ha maquillatge en el relat però tampoc falses complaences.  La mirada retrospectiva vers els fets i les persones és plena de respecte, de veracitat  i de rigor.

Fidels a les seves conviccions, conclouen amb el compromís de no renunciar a les ambicions reformistes amb la seguretat i el desig de contribuir a una millora de la societat i a la seva transformació contínua, en un moment cabdal del nostre país en què, en paraules seves:

“L’estat, ara, respira foc. I Catalunya vol aire fresc i net: la Catalunya estat

 

Publicat dins de Catalunya, Educació, política | Envia un comentari

Xangai des d’un 15è pis

Fa pocs dies la premsa internacional s’ha fet ressò de l’informe de Desenvolupament Sostenible de la Xina 2013, emès per l’Acadèmia de Ciències de la Xina (ACCh), en el qual es considera que Xangai continua sent la regió de desenvolupament més sostenible de la Xina.

Em resulta difícil entendre el concepte de sostenibilitat d’aquesta metròpoli que mai no dorm i que té una esperança de vida de 82 anys. Des d’un 15è pis contemplo els gratacels que competeixen en lluminositat i alçada mentre als seus peus, en foscos corralons, on malviuen milions de persones que es busquen la vida com la dona que tria entre les deixalles alguna cosa útil per treure’n algun yuan.

Al vespre s’entreveuen els llums de l’avinguda HuaiHai, on es troben els establiments més elegants de la ciutat, amb tota mena d’articles de luxe importats de les marques mundials més reconegudes mentre les velles construccions de planta i pis es van quedant a les fosques.

Xina és un país d’oportunitats i de contrastos. Els nous rics en són cada vegada més, encegats per l’afany de lucre i l’ostentació, augmentant a la vegada el nombre de persones amb minsos recursos. Em pregunto on queden les ensenyances de Confuci, recloses potser només en el vell temple mig amagat que divendres, dia de culte als morts, visitaran uns centenars de fidels.

Segons les previsions del Fons Monetari internacional, l’economia xinesa sobrepassarà la dels Estats Units l’any 2016. Xina està creixent, sens dubte, però…. a quin preu?

Recomano l’article de Vicenç Navarro: “Los costes sociales del milagro económico de China”

Publicat dins de Àsia-Pacífic, Internacional | Envia un comentari

Ètica o moral?

Els casos de corrupció d’alguns polítics que anem coneixent dia a dia -punta de l’iceberg tal vegada- i que ens omplen d’indignació i d’impotència alhora, fan que, ara més que mai, s’alcin veus que reclamen comportaments ètics en les nostres servidors públics. La necessària regeneració democràtica que volem ho exigeix.

I, per saber ben bé a què ens referim, em sembla interessant compartir algunes reflexions que aniré desenvolupament en aquesta nota i en notes posteriors. Les paraules de Margarida Boladeras ens ajuden a situar la qüestió:

“Els problemes morals del món actual i futur demanen quelcom més que llistes de virtuts o de prohibicions; hem de desenvolupar i educar la capacitat de judicar situacions noves, la capacitat de raonar sobre les conductes possibles i les conseqüències que generen, sobre ideals lliurement elegits i els fomentats mitjançant la manipulació de l’opinió. El reconeixement dels drets fonamentals de tota persona –drets de llibertats i drets socials- marca un camí que també ens obliga a tots. Els grans conceptes de moral, justícia i llibertat es concreten avui en aquests drets i en els deures que se’n deriven. La responsabilitat i la solidaritat són deures primordials inherents al concepte de persona subjecte de drets.”

És el mateix, doncs, ètica i moral? Aristòtil, en el segle iv aC. diferenciava  dues formes pròpies de comportament, dos tipus de virtuts: les virtuts morals o ètiques, pròpies de la voluntat, i les virtuts intel·lectuals o dianoètiques, pròpies de la diànoia, del pensament.  En el llibre 2 de Moral, a Nicòmac escrivia:
“Hi ha, doncs, dues menes de virtut: la intel·lectual i la moral. La virtut intel·lectual s’origina i es desenvolupa mitjançant la instrucció, raó per la qual requereix experiència i temps. La virtut moral s’origina més particularment de l’hàbit i dels costums; i de la mateixa paraula hàbit, mitjançant un lleuger canvi, procedeix el nom de moral que avui té.”

Aquesta cita d’Aristòtil ens dóna pistes per entendre perquè, encara avui, els termes ètica i moral s’utilitzen com a mots sinònims quan, en realitat no en són.  Etimològicament, la paraula ètica procedeix del mot “ήθος”, que significa “lloc on vivim, morada” tot i que més endavant es va emprar per referir-se al “caràcter o manera de ser”. D’altra banda, la paraula moral té arrel llatina, de “mos, moris”, paraula que significa “costum” i també va passar a tenir el significat de “caràcter o manera de ser”.

Adela Cortina i Emilio Martínez, en base a l’ús estès de la utilització dels dos mots per a un mateix significat, expliciten la utilitat de reservar el terme ètica per a referir-nos a la filosofia moral i el terme moral per referir-nos al diferents codis morals concrets. En paraules seves:

“…. llamamos “moral” a ese conjunto de principios, normas y valores que cada generación transmite a la siguiente en la confianza de que se trata de un buen legado de orientaciones sobre el modo de comportarse para llevar una vida buena y justa. Y llamamos “Ética” a esa disciplina filosófica que constituye una reflexión de segundo orden  sobre los problemas morales.”

Si l’ètica l’entenem com a filosofia moral, l’ètica no s’identifica amb cap codi moral concret i, tanmateix, això no vol dir que l’ètica sigui neutral, perquè els mètodes i objectius propis de l’ètica la comprometen amb certs valors.

Al llarg de la història han estat molts els models ètics desenvolupats. En la nostra tradició parlem d’ètica aristotèlica, utilitarista, kantiana, discursiva…. , totes elles amb l’objectiu de respondre a tres funcions:

  • aclarir allò que és moral, els seus trets distintius
  • fonamentar la moralitat, les raons per les quals té sentit viure moralment
  • aplicar als diferents àmbits de la vida social el resultat de les dues funcions precedents una moral fonamentada –crítica i no dogmàtica-, allò que s’anomena ètica aplicada.
Publicat dins de General, política | Envia un comentari

Parlem d’educació. Apunt setmanal de NECat

Dolors Collell signa aquesta interessant reflexió en l’apunt setmanal de Nova Esquerra Catalana.

Temps difícils per a l’educació: recursos migrats, complexitat elevada a les aules, desànim entre els professionals, rumb polític immobilista, nul·les expectatives per als joves ben formats, fracàs escolar elevat, atur juvenil insostenible… la llista no és tancada.

La immensa majoria de la ciutadania percep clarament aquests problemes. La qüestió és: quina resposta hi donem ? No voldria convertir aquestes reflexions en un memorial de queixes ni en un retrat pessimista, sinó en un intent d’aportar camins que es poden iniciar en paral·lel i des d’àmbits distints.

Què podem fer els professionals docents per millorar la nostra tasca? El model de mestre com a transmissor de coneixements ha quedat superat per l’era de les noves tecnologies. Ja no som el guia infal·lible perquè hi ha una generació de docents que som immigrants digitals i anem un pas enrere de la generació nascuda al si de la revolució digital. La gestió de la informació i també de les emocions, la cooperació en la construcció del coneixement, la posada en valor de les intel·ligències múltiples, entre altres, han esdevingut el nou repte educatiu. Quedar-ne al marge és condemnar-nos a la involució professional i el que és més greu, desistir d’educar en un nou context amb la qual cosa la nostra tasca no té cap sentit. Hem de canviar la manera d’ensenyar i el rol que hem exercit des de fa segles, deixar de ser transmissors per convertir-nos en cooperadors, acompanyants o guies, vet aquí el primer pas. Però també, i ara que parlem tant d’ètica i moral en la responsabilitat pública, hem d’esdevenir model de referència per al nostre alumnat i per a la societat: no podem demanar respecte si no l’exercim dia a dia, no podem demanar esforç i capacitat de superació si ens instal·lem en la comoditat de reproduir clixés apresos i posats en pràctica fa dècades, no podem exigir autoritat si no ens la guanyem amb el capteniment i les decisions que prenem.

Quin és el marge de maniobra dels centres educatius? La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) aprovada al 2009 va obrir un nou marc de corresponsabilitat, no tant en prescriure una concepció determinada de l’aprenentatge, sinó en atorgar al professorat i els equips directius marges de decisió per a l’adopció de metodologies de treball, organització i aplicació de recursos a cada centre. Un dels pilars de la LEC  és l’Autonomia de Centre i el Decret d’Autonomia va ser dels primers que es van desplegar de la nova llei. El títol setè de la LEC obre la via a l’autonomia dels centres: es refereix a l’àmbit pedagògic, a l’àmbit organitzatiu i a l’àmbit de gestió de recursos. És un dels eixos fonamentals per reforçar l’escola pública, defineix que els centres públics poden tenir caràcter propi; l’escola pública veu reconeguda la seva capacitat de forjar projectes singulars. Cada escola, cada institut, pot decidir com treballa, aquesta és una nova força i una oportunitat per emprendre camins de renovació, experimentació, millora i canvi en el model educatiu.

Quin és el paper que ha de jugar-hi l’alumnat ? Hem desenvolupat en els darrers anys un model d’educació molt proteccionista, posant al costat de cada alumne un recurs extern per resoldre els problemes i conflictes naturals en tot procés d’aprenentatge. Però hem oblidat el l’únic camí viable: l’apoderament. Tots som amos del nostre destí, de les nostres decisions i de la nostra voluntat. L’alumne ha de ser protagonista, no objecte passiu de les dèries educatives del professional de torn. Si l’alumne no és capaç d’assumir la responsabilitat que té en el propi procés d’aprenentatge i maduració, si se l’eximeix de les seves responsabilitats i el seu poder per canviar i créixer, està abocat a una existència frustrant que delegarà en els altres la presa de decisions i el convertirà en un subjecte passiu.

Què n’esperem de les famílies i l’entorn social, “la tribu”? La constatació del fracàs d’una educació permissiva ha portat moltes famílies a l’abandó del rol educador, deixant en mans de l’escola la responsabilitat de l’èxit o el fracàs educatiu.  La societat del benestar ha generat falses expectatives: aconseguir el triomf fàcil, sense esforç; ha guanyat la cultura del tenir més que la cultura del ser. Això ha de canviar i de fet comença a canviar en el moment que tot el sistema s’esquerda enmig d’una crisi econòmica voraç i una crisi de valors que dóna pas a noves concepcions, actituds i valors. La família ha de recuperar el rol de primer nucli educador i a continuació obrir-se al concepte d’una nova cultura cooperativa; tota la societat ha de col·laborar perquè l’escola pugui ser aquest espai privilegiat per aprendre i reflexionar sobre el respecte i les particularitats de cadascú. És evident que l’escola només canviarà a mesura que la societat canviï, no hi ha fórmules màgiques.

Quina administració volem? La feixuga càrrega i lentitud de l’administració és  només un tòpic que som incapaços de trencar? L’administració educativa és una maquinària capaç d’engegar infinitat de programes, aplicatius, sistemes de control, plans… que moltes vegades entorpeixen la tasca educativa més que no pas l’acompanyen. Però l’administració són persones, que des del seu àmbit professional, sigui quin sigui el nivell de responsabilitat, poden lluitar contra això. Cal no oblidar l’objectiu prioritari: servir l’educació de la ciutadania del nostre país, i a continuació aplicar les fórmules bàsiques: servei proper i de qualitat, descentralització, eficàcia i eficiència: sobren més paraules.

I des dels diferents òrgans de govern? Bàsicament n’esperem presa de decisions polítiques, i això vol dir mirar lluny, deixar de banda les pressions dels sectors corporativistes i prioritzar el bé comú. Impulsar el canvi de model. No fer res és el pitjor que pot fer un govern. Deixar tots els sectors abans esmentats abandonats a les seves inèrcies és matar per inanició el sistema educatiu. Es fa difícil treballar sense recursos, però encara més difícil és treballar sense brúixola, sense passió, sense debat, sense provar de canviar el model, sense assumir riscos, sense imaginació…

Per què crec en NECat? S’obre una etapa apassionant: bastir un projecte polític que tingui l’educació com a eix central de creixement, de progrés i de regeneració democràtica. Un projecte arrelat a la llengua i la cultura del nostre país, però obert a les llengües i les cultures de la nova ciutadania catalana dins d’un món globalitzat i en canvi constant. Ja tenim una llei d’Estat, la LEC, ara cal concretar-ne els continguts i superar la paràlisi en què ha entrat el desplegament; també hem de repensar i posar en pràctica noves estratègies i noves idees.  L’amenaça més latent que plana sobre el nostre sistema en aquests greus moments és la pèrdua de la cohesió social a l’escola. Necessitem mesures urgents per aturar l’esvoranc que s’obre lentament entre l’alumnat més desfavorit i la resta. Però també tenim la fortalesa d’un sistema que ha dut a terme una integració de l’alumnat nouvingut, d’una forma ràpida, generosa i efectiva, tenim el potencial tecnològic imparable que s’obre pas amb noves metodologies a les aules, tenim la força creativa i l’esperit lliure dels pobles meditrerranis. I finalment, tenim l’extraordinari poder d’una arma de construcció massiva, i aquesta arma és l’educació.

No s’hi val a esperar que els temps canviïn, volem convidar tota la ciutadania que vulgui implicar-se en dissenyar aquest futur, a ser-hi, a debatre i compartir, a discrepar i acordar, i sobretot a començar a actuar cadascú des del seu àmbit.

No és poca cosa oi?

 

Publicat dins de Catalunya, Educació, política | Envia un comentari

Xipre, el rescat condicionat

Caldrà analitzar detingudament el cas de Xipre i la fórmula amb què i perquè l’Eurogrup ha imposat a aquest país per al seu rescat. Ens perdem sovint quan ens presenten macroxifres i complexes anàlisis econòmiques.

La descripció que avui  fa  Eliseo Oliveras (Brussel·les) a  El Periódico ens situa amb força claredat en la realitat de Xipre i de les condicions d’aquest rescat, del qual caldrà veure les conseqüències a curt i a mig termini i l’impacte que pot tenir en la resta de països de la UE.

L’Eurogrup ha acordat el rescat financer de Xipre amb una ajuda internacional de 10.000 milions d’euros, després de més de deu hores d’ininterrompudes negociacions. El rescat de Xipre, a diferència dels anteriors, implica la imposició per primera vegada d’una penalització als clients dels bancs del país, en gran part estrangers d’origen rus. El president de l’Eurogrup, Jeoren Dijsselbloem, ha justificat la mesura excepcional per la “situació especial” de Xipre i les dimensions desmesurades del seu sector bancari en relació amb la dimensió de l’economia del país. Xipre és el cinquè país de l’eurozona que rep ajuda financera internacional després de Grècia, Irlanda, Portugal i el rescat de la banca espanyola.

El volum del rescat s’havia estimat inicialment en uns 17.500 milions, dels quals 10.000 milions eren necessaris per recapitalitzar la banca i 7.500 milions més per evitar la fallida de l’Estat. No obstant, aquests 17.500 milions equivalien pràcticament al 100% del producte interior brut (PIB) xipriota i haurien suposat una càrrega financera impossible de tornar a un país amb un deute públic que ja supera el 90% del PIB en l’actualitat.

TAXA ALS DIPÒSITS DE FINS AL 9,9%

Per això, Xipre ha acceptat l’exigència del Fons Monetari Internacional (FMI) i d’Alemanya i els seus aliats d’imposar una taxa especial als dipositants de la banca, tant xipriotes com estrangers, del 6,75% per als dipòsits inferiors a 100.000 euros i del 9,9% per als dipòsits superiors. La banca xipriota està acusada de participar en el blanqueig de diners.

La taxa s’aplicarà una sola vegada i es cobrarà dimarts, després de la jornada bancària festiva de dilluns, i permetrà recaptar gairebé 6.000 milions. L’import de la taxa quedarà automàticament congelat per assegurar el seu pagament i evitar retirades anticipades de fons per via electrònica. Com a compensació, els clients rebran accions de l’entitat bancària per valor equivalent a la taxa pagada.

El programa del rescat estableix a més un pagament anticipat de l’impost sobre les rendes del capital, la recapitalització i reducció de les dimensions de la banca i una penalització als inversors de deute subordinat.

PUJA L’IMPOST DE SOCIETATS

Xipre a més haurà de pujar el tipus de l’excepcionalment baix de l’impost de societats del 10% actual al 12,5%. A Espanya, Alemanya i els principals països europeus aquest gravamen de l’impost sobre els beneficis de les empreses se situa al voltant del 30%.

Rússia contribuirà al rescat de Xipre amb una pròrroga de cinc anys en un préstec ja concedit de 2.500 milions d’euros que vencia el 2016 i la reducció del tipus d’interès d’aquest, ha explicat el comissari d’Afers Econòmics i Monetaris, Olli Rehn.

Les mesures previstes en el pla de rescat permetran reduir el deute públic a un nivell sostenible del 100% del PIB a l’horitzó del 2020, ha precisat Dijsselbloem.

 

 

 

Publicat dins de Internacional | Envia un comentari

La construcció del mapa institucional i del model territorial de la Catalunya-Estat. Apunt setmanat de NECat

Un dels eixos de treball de Nova Esquerra Catalana és la construcció de Catalunya-Estat. Aquesta setmana, la reflexió ens arriba de la ploma d’Albert Alfaro, en nom del Consell de NECat. Transcric la seva reflexió.

En el procés constituent que acabem d’iniciar cap a una Catalunya-Estat són moltes les preguntes que ens hem de fer per construir amb seny la  Catalunya vinent.

Aquestes preguntes són d’obligada formulació, ja que, si volem iniciar un procés d’avenç nacional cap a un model d’Estat, hem de ser capaços de començar des de zero i de fer-nos totes les qüestions possibles. Cal iniciar un procés de reflexió i de debat per construir els consensos majoritaris dins d’aquest procés constituent.

Davant aquest núvol de preguntes, el mapa institucional i el model territorial de Catalunya, son temàtiques que hem de debatre, analitzar i construir.  El primer concepte vertebra l’estructura pública en el territori i el segon, ens permet dibuixar el model territorial futur.

Des de Nova Esquerra Catalana comencem a plantejar debats i qüestions:

Mapa institucional

El mapa institucional català cal revisar-lo a fons. Una revisió a fons implica replantejar i analitzar totes les escales administratives: la municipal, la comarcal i les diputacions. Això vol dir, plantejar un debat sobre el grau de descentralització, les competències de l’administració local (la vigència o no del concepte actual de comarca i reformar el model municipal actual) i plantejar si cal un nivell intermedi d’escala administrativa nacional en el territori (les Vegueries).

Cal fomentar la cooperació i la coordinació entre administracions com a valors bàsics per així aconseguir actuacions més coherents i fomentar el bé comú de la ciutadania. Totes aquestes qüestions i aquest debat caldrà fer-lo sempre pensant en la diversitat geogràfica i territorial de Catalunya i buscant les solucions més adequades per a què l’administració pública pugui actuar donant les respostes més adients i eficients a la ciutadania optimitzant recursos i esforços.

Davant aquesta reforma i reestructuració de les escales administratives, cal també plantejar nous models organitzatius dins d’aquestes: nous organigrames, noves metodologies de treball i optimització de recursos (econòmics i humans), oferint sempre un servei de qualitat i de proximitat a la ciutadania. Cal per tant, reformar el sistema administratiu en totes les escales per fer-lo sostenible i sobretot més eficient. És un debat urgent que caldrà discutir-lo properament per donar noves respostes al qüestionat model actual.

Model territorial

El planejament territorial i urbanístic representen uns elements claus dins les competències de l’administració pública actual. Hem de seguir aquest model i reforçar el paper clau que juguen les administracions públiques a l’hora de construir i planejar el model territorial i urbanístic dins de les diferents escales administratives.

En els últims 10 anys s’han desplegat una sèrie d’instruments de plantejament territorial que s’han de potenciar i revisar. La Catalunya vinent ha de ser territorialment  equilibrada i cohesionada, amb un creixement ordenat, racional i sostenible.

Caldrà revisar les competències urbanístiques, que actualment recauen majoritàriament en els municipis i on s’hauria de buscar nous instruments de gestió urbana compartida. D’aquesta manera es podria donar coherència i coordinar la gestió urbana local a partir de criteris bàsics territorials i no localistes. Cal evitar el creixement urbanístic desmesurat, incoherent i totalment irracional que ens ha portat a conseqüències gravíssimes i irreparables.

Cal créixer de forma compacte i reordenar els espais naturals i agraris, cal donar valor social al territori i als paisatges del nostre país, cal valorar el territori com a un recurs limitat i la importància de la seva gestió des de l’administració pública. No hi ha desenvolupament territorial sense la participació dels agents privats, per tant, cal també trobar nous mecanismes entre els diferents agents territorials per crear noves sinergies i noves oportunitats econòmiques, sempre des de la sostenibilitat, els criteris de la racionalitat i un model productiu de qualitat.

Però el territori és dinàmic i presenta nous reptes i qüestions que calen analitzar a curt termini: la relació entre el món rural i el món urbà, els espais periurbans, la capitalitat de Barcelona i la gestió de la seva àrea metropolitana, els parcs i la xarxa d’espais naturals, la planificació estratègica i les relacions amb els agents socials i econòmics, les grans infraestructures com els ports, aeroports, la xarxa ferroviària i la xarxa de carreteres…

Hi ha un núvol de preguntes i qüestions que s’han de redibuixar sobre el mapa. És el moment de començar a treballar per analitzar la situació actual, valorar on estem  i  iniciar la construcció de l’estructura i el cos de la futura Catalunya-Estat.

Albert Alfaro en nom del consell NECat

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Comunicat de Nova Esquerra Catalana davant la cancel·lació de la cimera social

Efectivament. Tal com ja anunciava en seu parlamentària, Artur Mas ha desconvocat la cimera social que s’havia de celebrar avui. Nova Esquerra Catalana s’hi ha pronunciat amb el comunicat següent:

El president de la Generalitat ha anunciat la cancel·lació de la cimera social que estava preparant-se per aquest dissabte a Barcelona. La cimera, a la qual només s’hi havien convidat a partits polítics amb representació parlamentària, deixava fora els representants dels diferents sectors socials. Els motius per a la cancel·lació han estat segons el president, les discrepàncies entre partits.

En els moments que està vivint el país ens sembla un despropòsit convocar una cimera de partits i deixar al marge als i a les representants dels sectors socials que són els que més estan patint les polítiques pressupostàries basades en l’austeritat.

De fet són aquestes entitats, junt a un ample ventall de sectors i ciutadans qui està “finançant” a la pròpia Generalitat: famílies que no reben beques menjador, farmàcies que no reben la compensació que els correspon, ONG’s que no cobren les subvencions compromeses, proveïdors que no poden ni tan sols descomptar les factures pendents…. Aquests son els autèntics “banquers” que permeten equilibrar uns comptes públics impossibles i anti-socials.

Arran de la cancel·lació de la cimera social que el goven havia convocat amb totes les forces polítiques amb representació parlamentària per a aquest dissabte, Nova Esquerra Catalana fa sentir la seva veu i expressa el seu posicionament en el comunicat següent:

És hora que l’obsessió pel creixement, per la creació d’ocupació i l’augment del PIB real, substitueixi l’obsessió pel dèficit públic, l’equilibri pressupostari i la reducció de la despesa social fins a límits tan insuportables individualment com inacceptables políticament.

La conclusió és clara: ja no es tracta de cimeres amb uns o altres, ni de les imatges televisives de grans taules carregades de bones intencions, encara menys si es tria com escenari el Palau de Pedralbes.

És urgent,  perquè és possible, que les nostres institucions públiques treballin en contacte directe amb uns i altres -entitats socials, empresaris, inversors, bancs i caixes, professionals, sindicats- amb uns objectius ben precisos i un missatge explícit de confiança i redreçament adreçat a la societat catalana

Un treball que permeti, a curt termini i  mitjançant els acords sectorials i territorials pertinents, assolir, al menys, els següents objectius immediats:

- identificar i desplegar totes les possibilitats d’inversió productiva obertes al nostre país que segueixen esperant els recursos privats adequats, recursos existents i disponibles, però avui reservats, aplicats en inversions financeres fora del país o, simplement, immobilitzats a l’espera de  major rendibilitat.

- endegar totes les reformes pendents en els serveis públics al servei de la major eficiència social: la connexió educació-treball, la garantia i la sostenibilitat dels serveis bàsics de salut i atenció social, el conjunt del sector públic, la relació àgil i senzilla entre administració i empresa…..

- estudiar i aplicar amb caràcter immediat totes les mesures d’estímul fiscal que ajudin a posar en marxa el cicle virtuós de major activitat privada-augment d’ingressos públics

D’aquesta manera, convidem el president Mas a l’exercici del lideratge institucional que li correspon per construir aquest nou impuls, conjuntament amb tots els agents socials i econòmics, amb tenacitat i transparència, desbordant l’estret marc de les relacions entre partits i el càlcul mesquí de rendiments polítics de curta volada o el joc inútil de mútua esterilització entre govern i oposició.

Si adopta aquesta estratègia al servei de l’interès general tindrà, sens dubte, el nostre recolzament explícit i el suport real de la ciutadania.

 

 

Publicat dins de Catalunya, política | Envia un comentari

Il·legal i abusiva

Sentencia TJUE sobre desahucios es una buena noticia. Es la Europa por la que lucho: la que protege a la gente de los efectos de la crisis.

Amb aquesta piulada es congratulava  Martin Shulz, el President del Parlament Europeu, sobre la sentència Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictada aquest matí a Luxemburg que ha determinat que la llei espanyola sobre els desnonaments viola la Directiva 93/13 de la Unió Europea ja que permet que les entitats bancàries posin clàusules abusives en els contractes de préstecs hipotecaris que acaben amb l’execució forçosa del desnonament.

La sentència s’ha dictat arran de la demanda interposada per Mohamed Aziz contra Catalunya Caixa en ser expropiat de la seva vivenda el 2011.

És una victòria més de la lluita de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. El seu equip jurídic ha emès el comunicat següent:

Comunicado del equipo jurídico de la PAH respecto a la sentencia de la UE

El Tribunal de Justicia de la Unión Europea ha dado un varapalo a la normativa española sobre desahucios, confirmando la ilegalidad del procedimiento español de ejecución hipotecaria desde hace veinte años. El TJUE, de obligado cumplimiento para los jueces españoles, pasa por encima incluso de la normativa estatal y concluye que se vulnera de forma clara los derechos fundamentales de las personas afectadas y concretamente el derecho a la defensa. La ley actual no da al afectado mecanismos de oposición efectivos para hacer valer sus derechos en el marco del procedimiento de ejecución actual.

Los procedimientos de ejecución hipotecaria en curso deben ser paralizados de oficio y de forma inmediata, puesto que la normativa que los regula es ilegal.

La sentencia da importantes facultades de actuación en los procesos vigentes a los jueces. La declaración del procedimiento como ilegal abre amplias vías para alegar la nulidad de los procedimientos que se han tramitado hasta ahora.

Ha tenido que ser un tribunal europeo quien se pronuncie ante la impasibilidad de un Gobierno y de un Parlamento ciegos y sordos, incapaces de atender el clamor popular y dar solución al drama social que los desahucios han provocado y siguen provocando hoy. El TJUE da también con esta sentencia una bofetada al Tribunal Constitucional español, el cual venía avalando un procedimiento de ejecución hipotecaria que se ha demostrado claramente ilegal.

Las inmediatas estrategias jurídicas posibles ante el fallo del TJUE serán analizadas este sábado en una reunión de abogados de la PAH.

La sentencia es un respaldo al contenido de la Iniciativa Legislativa Popular, cuyas medidas se habían cuestionado por su carácter retroactivo. A la luz de la doctrina del TJUE la retroactividad no solo es una posibilidad reconocida en la Constitución, sino una necesidad. Una necesidad ya que se plantea la nulidad de las ejecuciones hipotecarias realizadas desde el año 1993, fecha de la Directiva en la que se basa la sentencia para declarar ilegal el procedimiento español. No puede sostenerse que una persona sea condenada a pagar una deuda perpetua derivada de un procedimiento ilegal.

Esta sentencia reafirma la importancia de la movilización ciudadana a favor de las medidas de la ILP, unas medidas de mínimos que se están debatiendo en el Parlamento, y las cuales dan respuesta a los planteamientos de respeto a los derechos fundamentales de las personas afectadas.

 

 

 

 

Publicat dins de General, política | Envia un comentari