La carta web d'en Duran

25 Desembre, 2007 11:15
Publicat per csala, General

Benvolgudes amigues i benvolguts amics

Aquesta ha estat la darrera setmana parlamentària de l’any i de la legislatura. Ahir, el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ja va anunciar que dissoldrà les Corts el proper 14 de gener i que tindrem eleccions el 9 de març. Possiblement, el millor d’aquesta legislatura és que s’hagi acabat. I s’ha acabat com vam començar: amb el PP i el PSOE a punt de brega. L’atemptat de l’11 de març de 2004 ha marcat la legislatura fins al final. Ni el PP ni el PSOE han tingut interès a oblidar la data, i no precisament pensant en les víctimes. Per ser just, he de deixar clar que ha estat sobretot el PP qui ha utilitzat tant com ha pogut el terror de l’11 com a instrument de confrontació política. Tanmateix, el govern i el PSOE han estat sempre a disposició de la confrontació plantejada pel seu principal adversari.

Parlant de l’estigma que ha marcat la legislatura que finalitza, també pot evocar-se la sessió d’aquesta setmana. Dimarts, la qüestió que va nuclearitzar el ple, va ser l’avortament. IU-IC-Verds, socis de govern i votants a la investidura de Rodríguez Zapatero, van presentar una moció on demanaven una llei de terminis per practicar l’avortament. Tot i sol·licitar votació secreta per facilitar allò que en diuen - i que no he entès mai- la llibertat de consciència (de consciència, en tenim sempre), els vots a favor no van arribar a 30 dels 350 que hi pot haver. Què vull dir amb això? Que sovint, des de l’esquerra, autobatejada de "progressista", es plantegen debats que no corresponen a la demanda social. Mentre que al carrer preocupa que la llei actual no s’apliqui correctament, al Congrés hi ha qui pretén obrir un debat per ampliar l’avortament encara que la societat no ho demani. Així ha passat més d’una vegada i cal dir que aquesta actitud no només ha estat a Espanya en mans de l’esquerra "progressista", sinó que també ens ha afectat en més d’una ocasió a tots plegats.

Dimecres, com és habitual, vam tenir sessió de control. En aquest cas, a més, com a cada final de semestre, hem fet un debat sobre els resultats del Consell Europeu, i ja que el nou tractat de Lisboa va ser la qüestió fonamental, en vam parlar. Però per no perdre el costum del que han estat la resta de debats de la legislatura sobre els Consells Europeus, en lloc de parlar d’Europa i del Tractat de Lisboa, Rajoy es va dedicar, d’entrada, a parlar de tot menys d’Europa, passant pel terrorisme, i lògicament acabant per la sol·licitud de la il·legalització d’ANB. Per a Rajoy, Zapatero no n’ha encertat ni una en la reunió de Lisboa i, en canvi, per a Zapatero, tot el que ha succeït de bo és mèrit seu. Com sempre, ni l’un ni l’altre tenen raó.

En el meu cas, després de parlar d’Europa, i en el torn de preguntes vaig demanar al president Rodríguez Zapatero si considerava que el seu govern complia la llei de publicitat institucional. Resulta que, quan van arribar al poder els socialistes, volien acabar amb la possibilitat que es fes propaganda que comportés confusió entre la publicitat proinstitucional i la progovernamental. La llei, a més, empara l’austeritat en la despesa publicitària i obliga el govern a respondre davant les Corts pels seus programes publicitaris.

No seré jo qui digui si el govern compleix o no amb la llei. Això, com vaig dir al seu president, només ho pot dictaminar un tribunal, i jo no penso acudir-hi. Però la publicitat que fa ara el govern, sigui o no propaganda, permet elaborar una síntesi del fracàs del govern socialista i del suport tripartit en uns quants àmbits al llarg d’aquesta legislatura.

Fan una campanya demanant estalvi energètic. No sé quant costa, ni si es pot considerar o no propaganda pel fet que l’acompanyi amb una felicitació de Nadal que subscriu "el Gobierno de España". Això sí, tinc dues reflexions a fer-hi: per què ara, a dos mesos i mig de les eleccions, el govern considera necessari l’estalvi energètic mitjançant publicitat i no abans? I per què el govern no concentra les seves energies a elaborar, d’una sola vegada, un pla energètic que doni resposta a la dependència exterior que tenim en energia (85%)? Publicita també la llei de dependència. "¡Faltaría más, que las comunidades autónomas pudieran hacer una campaña y el gobierno de España no!", em va respondre Rodríguez Zapatero. Desconec si hi ha governs de comunitats autònomes que ho fan. No m’estranyaria gens. Però el govern no pot excusar-se ni en el passat, ni en les altres administracions com ho ha fet tota la legislatura i també aquest dimecres. A més, em sembla una immoralitat gastar diners amb aquesta campanya quan encara, per exemple, a Catalunya ningú ha cobrat ni un cèntim d’euro (la llei va entrar en vigor fa un any) i ara anuncien que 150 persones, només 150, cobraran els propers dies. Publicitat que es fa, a més, al mateix temps que es neguen més recursos als pressupostos generals de l’Estat per atendre la despesa que genera aquesta llei.

Una altra campanya és sobre les ajudes de l’habitatge. Fins ara no ajudaven? Si ajudaven, per què no ho publicitaven abans? I si no ajudaven, com és que ho fan només dos o tres mesos abans de les eleccions? D’altra banda, quines competències té l’Estat en habitatge? Cap! Doncs, per què no transferir el cost de la propaganda i els pocs diners pressupostats per a la política d’habitatge a les comunitats autònomes tal com diu l’Estatut català, per exemple?

La campanya, però, que trobo més escandalosa és la que van fer per anunciar l’arribada de l’AVE a Barcelona el 21 de desembre. S’ha d’informar amb tanques publicitàries quan arriba l’AVE? No n’hi ha prou amb les notícies que publiquen els diaris, ràdios o televisions? I què passa quan un govern gasta diners i el que anuncia resulta que no és veritat? Això és austeritat?

Val a dir que tot això ho vaig formular amb un to serè que no va ser correspost per Rodríguez Zapatero. Tal vegada perquè, a continuació, qui preguntava era Rajoy, i després Acebes i Zaplana i, com cada setmana, l’última també, la serenitat i la moderació eren substituïdes per l’alteració i la crispació. Ja ho he dit abans. Hem acabat com vam començar, si no pitjor.

Ahir dijous, al Congrés es va aixecar el veto als pressupostos. Vint-i-quatre hores abans s’informava que si les negociacions entre el govern i CiU havien fracassat era perquè el president Montilla havia impedit que se’ns fessin concessions. Al llarg de l’última setmana, però, els socialistes catalans ens acusaven de tot el contrari: de ser els responsables de la ruptura de les negociacions. En què quedem? Va ser culpa de CiU o de Montilla? I si quan era culpa de CiU, érem els responsables que Catalunya perdés no sé quantes inversions i no sé quantes coses més, ara és culpa del president Montilla haver perdut tot això? La veritat és que el president Montilla tal vegada va intentar que el PSOE no negociés amb CiU al Senat per no deixar que ens apuntéssim el que se’n diu col·loquialment "més tantos". No ho sé! El que sí sé és que, al president Montilla, el govern de l’Estat, socialista com ell, no li fa cap cas. Si s’ha publicat que Montilla havia vetat CiU, crec que el que es pretenia era transmetre la sensació que el president de Catalunya té "mando" a Madrid. Però no és així. Malauradament, aquesta ha estat també una altra constant de la legislatura. El govern tripartit no té autoritat davant dels seus i a Madrid fan el que els convé.

Al final, els pressupostos s’han aprovat. Jo ja vaig dir que no passaria res. Quan el PSOE no va voler continuar negociant amb nosaltres era perquè sabia, com he dit sempre, que el Congrés aixecaria el veto amb facilitat. El govern del PSOE, de fet, no era amb CiU, amb qui no volia negociar. El que va passar és que com que al Senat no n’hi havia prou amb CiU, després havia de negociar amb ERC i, de retruc, amb IC, i també amb el PSC. És a dir, amb l’Entesa, i això sí que Solbes no ho volia. No en Montilla, sinó el vicepresident i el govern de Madrid.

Bé, avui m’he allargat molt, ja em perdonareu. És la última carta aquest any. Fins al proper divendres 11 de gener de 2008 no tornaré a escriure-us. Aquests dies vull dedicar-los a la família i a descansar. A agafar forces per a la campanya. Descanseu també i sobretot us desitjo molt bon Nadal i un millor any a tots vosaltres i a les vostres famílies. Amor, pau i molta unió, sobretot, molta unió.

Cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

Afegeix un comentari


Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Primer mes de l'any: