La carta web d'en Duran
16 Desembre, 2007 21:30
Publicat per csala,
Cartes d'en Duran
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
La proximitat de les festes de Nadal es nota. Hi ha més sopars dels habituals, més afecte entre la gent,... Quina llàstima que no sigui així al llarg de tot l’any! No parlo pas dels sopars, sinó de l’afecte. En la política, però, encara no es nota prou esperit nadalenc; el missatge de pau que Déu porta al món no ens ha arribat encara. La sessió de control de dimecres en va constituir un bon exemple. De fet, va ser un bon resum del que ha estat tota aquesta legislatura.
Certament, escoltant les qüestions plantejades a la sessió de control pels tres tenors del PP, Rajoy, Acebes i Zaplana, i les respostes dels solistes del govern, Rodríguez Zapatero i Maria Teresa Fernández de la Vega, es podia tenir la sensació que en pocs minuts es resumia tot el que ha passat al llarg d’aquests tres darrers any i mig. En el fons i en les formes, no va ser altra cosa que la significació de la confrontació per la confrontació: ETA, els estatuts, la desmembració d’Espanya, acusacions, crispació,... Tot plegat, ben lluny de l’educació, la feina, la seguretat, el medi ambient, la família o la immigració estrangera que és el que preocupa la gent. Això no compta, i així ens va. Moltes vegades em ve al cap la frase de Cambó "por culpa de estos imbéciles hemos tenido que apoyar a estos malvados"(potser no la reprodueixo literalment, però tan se val, tots m’enteneu)
Malgrat aquesta confrontació escènica i real, ja us deia la setmana passada que un cop passades les eleccions, aquests que s’enfronten i confronten perdent les formes podien pactar en qualsevol moment per fer-nos la guitza o per reduir-nos a la mínima expressió. Crec que des de Catalunya no som prou conscients de les moltíssimes possibilitats que hi ha que el PSOE i el PP s’entenguin en allò que per a ells és un interès d’Estat, i que si ho fos seria l’únic àmbit d’Estat on coincidirien. Em refereixo a l’interès de prescindir de nosaltres per reduir-nos a la mínima expressió. Ja sé que en parlava la setmana passada, però torno a dir que em fa molta por que no en siguem prou conscients.
Aquesta mateixa setmana, José Bono ha recuperat la paraula amb motiu de la seva intervenció en un col·loqui d’una conferència d’Artur Mas a Madrid. L’ha dita tan grossa que fins i tot el PSC ha hagut de desmarcar-se’n. Això ha tornat a provocar que en alguns fòrums o tertúlies polítiques es parli que Bono no serà president del Congrés perquè no podrà tenir els vots dels nacionalistes. Quanta ingenuïtat! Si el PSOE i el PP volen, i si cal voldran, no només faran president del Congrés l’expresident de Castella-la Manxa, sinó que a més pactaran les meses del Congrés i el Senat sense la presència d’altres partits o, a tot estirar, d’algun secretari perquè no es pugui dir que no respecten la pluralitat de les cambres legislatives.
D’altra banda, el problema de rodalies encara cueja. Pel que sembla no hi haurà cimera, com estava previst, entre el govern català i el de l’Estat per parlar de noves transferències, entre les quals hi ha la de rodalies, promesa pel president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, per al mes de febrer. Una veu autoritzada del govern m’explica que ells no tenen cap pressa i que tampoc el govern català els apreta. En qualsevol dels casos, el resultant serà que un cop més Rodríguez Zapatero incomplirà les seves promeses respecte a Catalunya. La seva paraula no serveix de res. Espero que la ciutadania en general i els votants socialistes en particular en preguin nota: a Rodríguez Zapatero, de Catalunya només li interessen els vots, no els ciutadans.
De Madrid estant, he seguit també el debat arran del veto plantejat per CiU i altres formacions polítiques als pressupostos al Senat. Ja sabeu que nosaltres no estàvem d’acord amb els comptes de l’Estat que en el seu dia va presentar el govern de Rodríguez Zapatero. Per això vam plantejar una esmena a la totalitat demanant la seva retirada al Congrés. I no hi estàvem ni hi estem d’acord per diverses raons. Malgrat que el govern central i el català s’entestin a fer veure el contrari, els pressupostos segueixen sense complir amb la disposició addicional tercera de l’Estatut en allò que fa referència que durant set anys cal invertir a Catalunya l’equivalent a la nostra aportació al producte interior brut (riquesa) del conjunt de l’Estat. No només no ho compleixen qualitativament, sinó que fins i tot les quantitats consignades no es podran gastar perquè el govern no ha elaborat projectes aquests anys per a Catalunya. Entre els diners no consignats als pressupostos i els que es perdran per no saber on gastar-los, creiem que, sense cap mínima llicència a la demagògia, Catalunya perdrà al voltant de 1.500 milions d’euros.
Els pressupostos tampoc podien ni poden ser acceptats per nosaltres perquè no impliquen la resposta econòmica i fiscal a la situació que viu el país. No discutim les grans xifres macroeconòmiques. Són bones, envejables si es vol. Però hi ha dues objeccions a fer a aquesta apreciació general. El cost de la vida ha pujat molt, els preus de la llet, de la carn, del combustible, de l’habitatge..., i a final de mes les classes mitjanes comencen a notar que hi arriben amb més dificultats que no pas abans. A més, els que tenim hipoteca sabem que els tipus d’interès s’han apujat i que per a molta gent aquesta pujada provoca que se’ls mengin, com a mínim, les dues pagues extraordinàries. Era el moment, per tant, de donar resposta a aquesta situació, i el govern no l’ha volgut afrontar.
Com tampoc no ha volgut assumir la necessitat d’utilitzar una part del superàvit per fer política social. El govern ha continuat negant-se a elevar la base reguladora de les pensions de viduïtat, a destinar més diners a la llei de dependència o a incrementar les ajudes a la família. Per tot això i més, al Congrés vam votar en contra dels pressupostos. Però tot i aquest vot en contra, el govern va voler seure amb nosaltres i negociar. I en vam treure bons resultats. Alguns alcaldes nostres en són ben conscients. Pregunteu-ho, sinó a l’alcaldessa de Matadepera, a l’alcalde Vic, al de Vallirana, al de Masquefa, al de Premià de Mar, al de Sant Feliu de Pallerols, a la de Palau-Solità i Plegamans, i a molts altres. També el sector de la recerca és molt conscient que vam negociar, i bé, al Congrés. Pregunteu sinó a les universitats catalanes.
Què ha passat al Senat? Doncs que, a l’igual que al Congrés, vam presentar una esmena a la totalitat (en aquest cas, rep el nom de veto), i si bé al Congrés els socialistes van tenir prou suports parlamentaris per superar-la, al Senat els hi ha mancat. L’haurien pogut evitar? Sí, negociant com s’ha de fer quan no es té majoria. Però realment ho han volgut fer? No. Per què? És que - podríeu dir-me- a algun govern li agrada perdre una votació, i més una de tan important com la dels pressupostos generals? No, evidentment que no els agrada. Però sabien que per superar el tràmit del Senat havien de pagar el preu de més inversió a Catalunya i acabar d’arreglar altres qüestions que plantejàvem, per exemple, des de CiU, com és el cas ara de suprimir del tot la doble cotització dels autònoms, que al mateix temps també treballen per conta d’un altre.
I, a més, eren conscients que a banda de CiU havien de negociar amb ERC, i si ho feien amb ERC també ho havien de fer amb IC-V, i si ho feien amb aquests, com deixar de banda el PSC? Això ha fet que Solbes hagi preferit que no li toquin les xifres i passar directament al Congrés, on sí que tenen majoria per aixecar el veto, i així ho faran la setmana vinent.
El més ridícul i surrealista d’aquest debat ha estat la posició del PSC de voler-nos presentar a nosaltres com a responsables d’una hipotètica pèrdua d’inversions a Catalunya. Primera, cal dir que no es perdrà res. Segona, que si es perd alguna cosa, ja ho hem perdut gràcies als pressupostos que ells han avalat (abans ho recordava, uns 1500 milions d’euros). Després no s’entén que vulgui transferir-se la responsabilitat de no aprovar els pressupostos a un grup de l’oposició com és Convergència i Unió. Nosaltres no governem a Catalunya, ni hem donat suport al govern de Madrid. A qui els socialistes han d’exigir en tot que els votin els pressupostos és a aquell partit que també els ha votat en contra i que en canvi governa amb ells a Catalunya i ha facilitat la investidura i la vida parlamentària del govern de Rodríguez Zapatero, és a dir, a Esquerra Republicana de Catalunya.
Un cop més, però, el PSC prefereix amagar el cap sota l’ala per una simple raó: el que interessa al president Montilla i als socialistes és durar en el govern malgrat que hagin de passar les vergonyes de les inconsistències i diferències internes. No diferències de declaracions, sinó diferències que es tradueixen amb un fet tan fonamental com que un dels partits del govern no voti els pressupostos a Madrid. O no és veritat el que diu el govern de Catalunya que aquests pressupostos són tan bons i tan complidors amb l’Estatut? Doncs si ho són, com pot consentir el president de la Generalitat que un partit que governa Catalunya els voti en contra? El cert és que els pressupostos no són bons i que cada cop queda més clar que l’objectiu del govern català no és defensar els interessos de Catalunya, sinó durar.