La carta web d'en Duran
03 Desembre, 2007 19:48
Publicat per csala,
Cartes d'en Duran
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
La setmana ha estat protagonitzada per tres debats fonamentals per a Catalunya. Un d’ells, reconec que és més conjuntural, com és el que ha tingut la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, com a protagonista, tot i que darrere de la conjuntura s’hi amaga també un problema estructural que no es pot obviar. Els altres dos han estat al voltant de la publicació de la Fundació BBVA sobre les balances fiscals i de l’Informe PISA sobre l’estat de l’educació.
El debat sobre la ministra Álvarez ha tingut l’epicentre al Congrés dels Diputats, però espero que es traslladarà demà als carrers de Barcelona. Us demano que aneu a manifestar-vos pacíficament amb les vostres famílies i amics. Es tracta d’expressar un "ja n’estem tips" que reflecteix la dignitat del poble de Catalunya davant de l’actitud del govern de l’Estat. No és una manifestació contra ningú, ni contra Espanya, ni contra el partit que governa l’Estat, ni contra el govern de Catalunya. I tampoc és a favor de cap partit en particular. És una manifestació a favor de Catalunya, de la nostra dignitat com a poble, un poble que no desitja que el maltractin i encara menys que ho facin des de la supèrbia i l’arrogància.
Del seu èxit, que no tinc cap dubte que en tindrà, només se n’hauran de sentir responsables els convocants i el poble de Catalunya. Ha de ser una expressió de la voluntat de decidir en un dret tan important avui per a la ciutadania com és el de la mobilitat. No es tracta només de queixar-nos sinó d’expressar la disposició i capacitat per gestionar des del govern de Catalunya les nostres infraestructures ferroviàries. Per cert, sembla que ja haguem oblidat la promesa de Zapatero que al mes de febrer es transferirien rodalies al govern de Catalunya. Jo, almenys, no ho oblido. I l’única cosa que de moment constato és que en els pressupostos per al 2008 no hi ha ni un cèntim d’euro per a la previsió de l’esmentada transferència. És a dir, estem en vigílies de comprovar un cop més que la paraula de Rodríguez Zapatero no té cap credibilitat.
El debat al voltant de la reprovació de la ministra de Foment ha tingut un efecte col·lateral. El PNB i el BNG no han donat suport a les nostres posicions. La resta n’han volgut treure profit per intentar així tapar les seves pròpies vergonyes. Aquells que no han aconseguit convèncer els seus socis de govern volen descarregar la seva responsabilitat en el PNB i el BNG i, de passada, en CiU. No fan res altra cosa que contribuir a tapar la vergonyosa actitud del PSC que un cop més ha prioritzat els interessos del PSOE per davant dels de Catalunya.
Aquesta vegada ni tan sols els han deixat parlar. Va fer-ho un diputat del PSOE i no un dels socialistes catalans, com havia succeït en el debat de rodalies amb la compareixença del president Rodríguez Zapatero. Per cert he vist que el gran argument, que va utilitzar també el president Montilla davant d’Artur Mas al Parlament de Catalunya és que nosaltres no havíem reprovat mai un ministre. Els del PSOE diuen que no havien reprovat un ministre del PP. És cert, però del PSOE tampoc. El que passa és que si ho hem fet aquesta vegada és per una gran diferència. En aquesta ocasió, el Parlament de Catalunya ho havia demanat prèviament per una gran majoria, i Convergència i Unió mai ha contravingut una decisió del Parlament català. Això, que per a nosaltres és més important, és completament insignificant per als socialistes catalans.
Aquesta és la gran diferència.
Ara bé, més enllà d’aquesta mesquinesa política, el que ha passat amb el PNB i el BNG ens ha de servir per entendre bé i d’una vegada quin és l’abast i quins són els límits de la nostra aliança amb aquestes dues formacions nacionalistes. Ells han votat el que els ha convingut en defensa dels interessos que han de defensar. I això ha estat, és i serà sempre així. Són faves contades. No tenim dret a sorprendre’ns. Fan el que han de fer. L’única cosa que hem de saber és que nosaltres també hem de fer el que ens convé. I com ja vaig dir al seu dia, tenim moltes coses a fer junts, però els objectius i prioritats en molts terrenys són molt diferents. I com que els objectius són molt diferents, ho ha de ser també l’estratègia en el si de la política espanyola. Quan els convingui, s’entendran amb qui creguin convenient. I torno a dir-ho, faran bé.
Justament la publicació una vegada més de l’estudi de la Fundació del BBVA sobre balances fiscals ens torna a recordar que la nostra prioritat és resoldre el nostre dèficit fiscal, i aquest no és el cas de bascos. Certament, l’estudi esmentat no utilitza les dues aproximacions com a metodologies consensuades per la comissió d’experts de l’Institut d’Estudis Fiscals, és a dir, el d’emprar el càlcul del flux monetari i el de la càrrega-benefici. Només ho fan tenint en compte el de la importància de càrregues i beneficis. Però tot i això, el resultat ja és prou significatiu i parla per sol.
El més greu de tot és que continuem a les palpentes en els números oficials. Només podem debatre a partir del ball de xifres que ens faciliten institucions privades, i les públiques continuen emparant l’opacitat. També aquí cal demanar transparència. No volem més que els altres, però tampoc menys. I volem que tothom sàpiga perquè demanem més i que el que demanem de més prové del que paguem des de Catalunya. No es tracta tant, com a concepte, que ens retornin, sinó de retenir una part del que és ja dels ciutadans de Catalunya. Torno a expressar un compromís solemne: no hi haurà vot de Convergència i Unió favorable a la investidura del nou president del govern de l’Estat si no es publiquen abans les balances fiscals. No parlo que ens prometin un cop més que ja ho faran després de votar-los, sinó que les facin públiques abans que nosaltres els votem.
Espero que siguem tots plegats molt conscients que els propers quatre anys seran decisius per acabar amb l’actual dèficit fiscal. A Madrid s’haurà de debatre el nou sistema de finançament i, si no hi ha transparència, no ho acabarem de resoldre. I si nosaltres no tenim força, no hi haurà transparència. Aquesta és una de les claus de volta del futur del país. Però no només de pa viu l’home. Més enllà dels diners per atendre les necessitats de la nostra gent i de canviar, per tant, el rumb del nostre país, ens convé també que la nostra societat estigui formada, preparada, educada,...
La publicació de l’informe PISA s’afegeix, pel que fa a l’alerta vermella, al que ja ens anticipava l’estudi de la Fundació Bofill publicat la setmana passada. No tenim un bon sistema educatiu. Tothom remarca, i convé fer-ho també, els dèficits en relació a la instrucció dels alumnes del nostre sistema educatiu. A mi em preocupen, però em preocupen encara més els dèficits educatius en el sentit ampli de la paraula. Torno a dir-ho, i no em cansaré de repetir-ho mentre no ho resolguem: ens hem equivocat. Hem tret del nostre sistema educatiu valors fonamentals per al futur de Catalunya, com són el respecte, l’autoritat i el reconeixement del mèrit i de l’esforç. Recuperar-los a l’escola, a la família i a la societat és també una de les claus de volta del futur com a país.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 30 de novembre de 2007