La carta web d'en Duran

21 Setembre, 2007 14:37
Publicat per csala, Cartes d'en Duran

Benvolgudes amigues i benvolguts amics,

Sóc molt conscient que la setmana hauria d’acabar més bé que com va començar. La decisió del consell nacional de dissabte d’ajornar la designació de la meva candidatura com a cap de llista de CiU fins que no concertem un discurs comú que permeti projectar a la societat, sense confusions i amb força, cap a on va Convergència i Unió, ha provocat malauradament rius de tinta i declaracions creuades entre CDC i Unió. Res més lluny de la voluntat d’Unió Democràtica i menys encara de la meva personal en tant que candidat que vull ser i ser-ho per a continuar defensant el que ha significat CiU per a Catalunya.

Ni Unió, ni CDC, ni sobretot els seus principals dirigents, no hem pretès desorientar més els ciutadans i, en particular, els nostres electors. Això no vol dir, però, que sigui molt conscient que, sense voler, ho hem fet. Al final, tanmateix, el debat hauria de ser positiu. De fet, la setmana ha reflectit una certa contradicció que tots plegats avalem. D’una banda, una de les raons que els ciutadans argumenten per justificar el seu rebuig a la política és que, als partits, les decisions les pren una sola persona, i que no hi ha debat. Enfront d’això, quan el debat es produeix, aquesta mateixa ciutadania l’interpreta només com una picabaralla personal. A més, els mitjans poden accentuar més l’anècdota que el fons, i nosaltres mateixos donem peu que ho facin. Si a més a més les fonts d’informació, siguin d’una banda o de l’altra, són anònimes i no hi posen ni el nom ni el cognom al darrere, llavors ja la sublimació de la notícia és imparable. Es podrà objectar que hi ha una tercera via, que seria la de mantenir el debat sense fer-lo públic. Sobre el paper, aquesta és indiscutiblement la millor. De tota manera, a la pràctica resulta impossible si parlem d’ens integrats per éssers humans.

Afortunadament no tots pensem igual. Convergència i Unió és, doncs, una realitat plural. És lògic, com deia aquesta setmana l’editorial d’un diari, que CDC aspiri a ampliar el seu espai, com ho és també que Unió sigui coherent i vulgui deixar clar que en qualsevol dels casos la Convergència i Unió del futur ha de continuar sent una gran força política basada en valors com la centralitat, l’estabilitat i la moderació, a partir dels quals defensar els interessos de Catalunya –la seva prioritat- allí on calgui, des de la negociació i el pacte com a garantia de progrés en els objectius nacionals, econòmics i socials.

Que ningú no s’equivoqui: en l’ànima d’Unió Democràtica i de Duran i Lleida no hi ha res més que la voluntat clara i ferma de continuar defensant l’instrument polític que tants fruits i èxits ha donat al nostre país. L’instrument polític que sense cap mena de dubte pot retornar a Catalunya el prestigi, la iniciativa i l’aprofundiment en la seva voluntat nacional.

Que ningú no s’equivoqui: aquest i no cap altre és el nostre interès, el nostre objectiu.

Un altre dels aspectes negatius d’aquest debat és l’aprofitament que en fan els adversaris. Tothom vol sucar-hi pa, com si no tinguessin prou feina a casa seva. A ERC no només hi ha plataformes i plataformetes, sinó que el seu secretari general es postula com a candidat a la Presidència de la Generalitat enfront del president del seu partit. Al PP, no cal ni referir-s’hi, ja que tothom té a la retina la dimissió del seu president a Catalunya i la baralla pública sobre candidats en l’àmbit de l’Estat. A can socialista, com ens hi tenen acostumats, es posa de relleu, un cop més, el mestratge per donar la volta a la realitat. Com si no tinguessin problemes de portes endins, ironitzen i alliçonen de portes enfora. No sé si perden la memòria o és que no en tenen. Ja que parlem de dirigents, fa ben poc que els ha plantat el president del partit i excandidat a la Presidència de la Generalitat. I si parlem de debat, certament ells no tenen problemes sobre candidats. Ferraz ja els ha dit qui ha de ser: l’amiga Carmen Chacón i punt, i prou. A qui li agradi, bé, i a qui no, doncs també.

Justament la referència a la ministra Chacón em permet al·ludir a una de les qüestions més importants de la setmana: com tothom sap, el president del govern i la ministra d’Habitatge han presentat un pla d’ajuts per a l’habitatge, i com tothom coneix també se’ls ha vist ràpidament el llautó. Com han destacat tot els mitjans de comunicació, no només és una còpia retocada del pla de l’anterior ministra, sinó que, combinat amb altres promeses estrella del socialisme, aquesta setmana han posat de relleu que la política social del govern de Rodríguez Zapatero és una farsa.

“60 dies i 60 nits” (ministra Chacón “dixit”) per elaborar un pla que el conserge de la planta de la ministra hauria pogut resoldre amb cinc minuts de fotocopiadora. A més, un pla que en allò que té de nou –que és molt poc- significa una irresponsable dosi d’electoralisme, una amenaça al principi d’igualtat de tots davant la llei que consagra l’actual article 14 de la Constitució i la descarada violació de l’article 137 de l’Estatut de Catalunya, i que estableix l’habitatge com a competència exclusiva de la Generalitat. Quina estrena, la de la ministra Chacón! Una cosa era que la ministra Trujillo ignorés l’autonomia de Catalunya i l’altra, que la futura candidata dels socialistes catalans, la ministra Chacón, vulneri, i descaradament- així ho ha dit també l’executiu català-, les competències del govern de Catalunya.

Aquesta mateixa setmana al Congrés s’ha defensat també una moció del nostre grup parlamentari sobre la famosa llei de dependència, un altre exemple descarat de la farsa de la política social del govern de Zapatero. No hi ha ni un sol ciutadà de l’Estat que hagi rebut un euro per les prestacions que contempla la llei. Conec casos ben pròxims a la ciutat de Barcelona, persones amb gran dependència que, de moment, són a la llista perquè els diguin oficialment allò que ja saben i pateixen personalment, és a dir, que són grans dependents.

Hi ha un fet que prova més que cap altre el frau d’aquesta llei: tots vam dir que el que s’havia pressupostat per al 2007 era completament insuficient. Doncs bé, una bona part de les partides consagrades quedaran sense gastar-se. La improvisació, la falta de rigor i el fet de voler resoldre-ho tot i no resoldre res són l’estigma del govern que avui presideix Rodríguez Zapatero.


Cordialment,

Josep Antoni Duran i Lleida

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Comentaris

Afegeix un comentari


Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















El segon mes de l'any: