La carta d'en Duran
14 Setembre, 2007 15:45
Publicat per csala,
Cartes d'en Duran
A partir d'aquesta setmana, cada divendres, penjaré del meu bloc la carta web que setmanalment, i des de fa ja una sèrie d'anys, publica el President del Comitè de Govern d'Unió Democràtica de Catalunya, el partit polític al qual pertanyo. Compartiu o no el seu contingut, segur serà del vostre interès per l'anàlisi que habitualment fa de l'actualitat política.
Benvolgudes amigues i benvolguts amics:Crec que no és el primer cop que escric aquesta carta en el vol de tornada cap a casa procedent de Santiago de Xile. De fet, com també crec recordar que he explicat, el costum d’utilitzar la xarxa per comunicar-me setmanalment amb vosaltres el vaig aprendre de l’expresident Ricardo Lagos. Aquesta setmana podríem parlar de molts temes. Des de la negociació pressupostària amb el vicepresident Solbes fins a reunió del Fòrum Parlamentari Iberoamericà, al qual he assistit a Valparaíso (amb la gratificant presència d’Andorra), passant per la Diada Nacional, al llarg de la qual no ens enganyem, un cop més la política i la gent no hem seguit les mateixes pautes.
De tot plegat en deduiria un denominador comú: preocupació. No m’atreveixo a parlar de pessimisme perquè sempre he cregut que no tinc dret a ser-ho, però no puc espolsar-me la preocupació. Preocupat, en vaig sortir de la reunió amb Solbes. Em va fer la sensació que el rigor de l’excomissari d’Afers Econòmics de la UE i actual responsable de les finances d’Espanya està adulterant-se contra la seva pròpia voluntat. Els compromisos i propostes electorals que el president del Govern llança els caps de setmana en actes de partit estic convençut que, per a Solbes, són una manifestació d’irresponsabilitat. Amb el rebuig de la darrera proposta sobre atenció dental gratuïta, Solbes posa de manifest que no té cap confiança i no dóna cap credibilitat a les propostes de Rodríguez Zapatero. A més, el fet que el ministre d’Economia no ens facilités encara les xifres d’inversió pública per al conjunt de l’Estat ni les previsions per a Catalunya em fa pensar que se’ns amaga quelcom que pot tornar-nos a sorprendre.
M’agradarà veure quants diners destinen a Andalusia i quants a Catalunya. De fet, aquesta comparació és ja il·lustrativa als pressupostos vigents. Al final resultarà que Rodríguez Zapatero no diu la veritat ni quan afirma que és a Catalunya on més inverteix i més invertirà l’Estat, ni quan, des de Lugo, que és el nord-oest d’Espanya on més s’inverteix i s’invertirà. Molt possiblement l’autèntica realitat hauria de portar Rodríguez Zapatero a declarar la veritat i a manifestar, per tant, que és a Andalusia on aboca més diners i n’abocarà el govern socialista. No em cansaré de repetir que la paraula del president del govern en relació a Catalunya no val res. Rodríguez Zapatero ha fet el pitjor que es pot fer en política. Més enllà fins i tot de no dir la veritat o d’enganyar la ciutadania, el pitjor que hi ha és trair la confiança, i Rodríguez Zapatero ha traït la confiança que Catalunya li va donar.
No menys amoïnat he quedat per la situació a Llatinoamèrica. L’autoritarisme d’Hugo Chàvez, amb les seves estrafolàries propostes, però amb la cartera plena incidint per tota la regió, complementat per la desastrosa situació a Bolívia, on Evo Morales s’està carregant el país, projecta una corrent de populisme que expulsa la democràcia com a instrument per resoldre els problemes de les societats iberoamericanes. I amb el que plou, Espanya és incapaç de projectar lideratge al continent i aparèixer com un referent sòlid i contundent enfront de les temptacions i realitats que van evolucionant de l’autoritarisme a la dictadura.
Però pel que quedo més preocupat és per la decisió de l’amic Josu Jon Imaz de no presentar-se a la reelecció i de deixar la política. Al marge que es coincideixi amb les seves posicions, la decisió d’una persona de la qualitat humana i política com és l’Imaz no és una bona notícia ni per a la política ni per a la societat. Si, a més, a aquesta persona t’hi uneixen llaços d’afecte i d’amistat, com és el meu cas, la notícia encara adquireix pitjor tonalitat. I si, damunt, estàs convençut, com n’estic jo, que el seu compromís i les seves posicions eren bones per a Euskadi i per a tots plegats, per als catalans també, s’entendrà encara més que m’hagi quedat molt preocupat.
No cal que digui que respecto la decisió i que expresso el mateix respecte pel procés intern del PNB i que exterioritzo alhora el convenciment que sabran elegir la persona més adient per dirigir el futur del nacionalisme majoritari basc. De dirigents, no els en falten: en tenen de sobres, però dit tot això repeteixo el que vaig dir des de Santiago de Xile en conèixer la notícia: “a mi, m’ha entristit la decisió d’en Josu Jon Imaz. Em diuen que ahir dijous, en algunes tertúlies radiofòniques de Catalunya, algun polític, com ara Puigcercós, expressava satisfacció per la retirada d’Imaz perquè això facilitaria la via independentista a Euskadi. Tot és respectable, però jo, amb qui em sento identificat, és amb en Josu Jon, amb les seves idees, les seves actituds i els suports que té al darrere. A més, crec que un polític seriós no pot alegrar-se que un home de la talla de l’Imaz deixi la política. Tothom sap que no anem precisament sobrats de gent de vàlua al nostre gremi.
M’he llegit, d’altra banda, la carta que ell ha escrit explicant el perquè de la seva renúncia. Impecable! És una carta molt sucosa, que m’ha fet reflexionar molt i voldria destacar-ne quatre notes especials. La primera sobre el respecte que expressa envers els graus i diversos sentiments de pertinença que hi ha al País Basc, la necessitat que convisquin mútuament, i que ho facin amb acords amplis que garanteixin la unitat i no la divisió de la societat.
La segona nota és referent al seu sacrifici personal per garantir la unitat del partit i la tàcita però entenedora invitació a d’altres perquè facin el mateix. La tercera, en relació amb la necessitat d’actualitzar el llenguatge del nacionalisme basc, tot recordant que avui conceptes com estat-nació, sobirania, independència tenen un sentit molt distint del que tenien fa unes dècades. I finalment la quarta nota té a veure amb el lideratge dels partits. Imaz afirma que “un partit no pot portar endavant una modernització necessària en un context de competició pel discurs. La reflexió serena –afegeix- exigeix lideratges no qüestionats i partits units i sòlids”.
Catalunya necessita també modernitzar-se, però no ho farà en el context de competició que ara viu, i molt em temo que la decisió d’Imaz encara aportarà més elements de competició a l’hora de formular un discurs per al nostre país. I passant del país als partits, a Catalunya necessitem lideratges forts, sòlids, no qüestionats permanentment i que quan es qüestionen, sobretot si es fa per motius o capricis personals, és cert que d’entrada el que cal fer és tenir paciència, molta paciència... Tanta com en calgui. Però si arriba un moment que ja no pot més, cal deixar-ho per buscar un altre lideratge amb el desig que el deixin treballar en pau.
Cordialment,
Josep Antoni Duran i Lleida
Barcelona, 14 de setembre de 2007
Comentaris |
0 RetroenllaçOs