Xavier Sabaté

Fa pocs dies escoltava amb perplexitat com una senyora, propietària d’una casa rural a Ascó, exclamava afligida i consternada, que si finalment s’instal·lava un magatzem de residus nuclears al poble, repercutiria negativament sobre l’activitat turística; les reserves es reduirien dràsticament, fins al punt que ningú voldria anar a Ascó; no podrien amortitzar les inversions efectuades a l’establiment i potser, fins i tot, haurien de tancar. 

• La paradoxa d’aquesta afirmació, és que actualment l’establiment gaudeix de plena ocupació, malgrat estar ubicat en un terme municipal en el qual hi ha instal·lats dos reactors nuclears! Què era el que volia dir-nos aquella senyora, empresària hostelera? Molt probablement, el que pretenia expressar és que les mobilitzacions, manifestacions, la crispació i algunes de les afirmacions efectuades aquestes darreres setmanes sobre la ubicació d’un MTC que emmagatzemi els residus nuclears, ha acabat per estigmatitzar un territori i una població. Un territori que ja tenia interioritzada i assumida l’energia nuclear. No és l’MTC en si mateix el que “espantaria” els potencials turistes, sinó assenyalar Ascó i la Ribera d’Ebre com un territori irradiat.
• Poso aquesta anècdota com a exemple que, segurament, algunes accions i comportaments, poden acabar girant-se contra nosaltres mateixos. Crec sincerament que el Govern central ha estat encertat quan ha decidit iniciar el procediment per la construcció d’un magatzem centralitzat de residus nuclears. Mai cap govern anterior no s’havia atrevit a fer-ho. Estem, per tant, davant d’un govern valent i responsable. Responsable perquè des que l’any 1.968 es va decidir construïr la primera central nuclear a Espanya, la José Cabrera a Almonacid de Zorita (Guadalajara), teníem pendent solucionar definitivament el tema dels residus. No n’hi ha prou amb emmagatzemar-los a l’exterior de cadascuna de les centrals. És antieconòmic i es diversifiquen els costos i se’n ressent la seguretat. Com tampoc sembla raonable, ni responsable, enviar-los a França, com vàrem fer amb els de Vandellós I, que per cert, han de tornar d’aqui exactament 11 mesos. 
• Iniciar el procés per a la construcció d’un MTC no significa apostar per l’energia nuclear, com alguns han volgut fer-nos creure. I molt menys en un moment en el que tenim el President del Govern més antinuclear de la història d’Espanya, que ha fixat en 40 anys la vida útil de les centrals nuclears en el nostre país, tal i com recull l’avantprojecte de llei d’economia sostenible. Un MTC és la resposta responsable d’un govern als nostres propis residus nuclears, que donarà resposta al problema dels residus nuclears d’una vegada per sempre. És la millor de les solucions possibles perquè ofereix la màxima seguretat física i tecnològica. I això ha de ser objecte de reconeixement. 
• Estic convençut que l’Alcalde i els regidors d’Ascó que varen votar a favor de presentar-se com a candidats per ser emplaçament d’aquest magatzem, creuen veritablement que aquest equipament, juntament amb el Centre Tecnològic associat el talent i capital humà que atraurà, el parc empresarial i les inversions econòmiques directes i indirectes que el municipi i la zona rebran, són bons pels seus ciutadans, per la seva dinamització i alhora és una bona opció de futur. Valoro i respecto la seva decisió. 
• Però és veritat que l’inici d’aquest procés ha generat alguna oposició. Dic alguna perquè darrerament només s’han sentit els partidaris del NO. I tot i que a la vida qualsevol veu, raonament, organització, plataforma o associació s’ha d’escoltar -més que res perquè podria ser que tinguessin raó-, al final tot s’ha de posar en els seus justos termes. I els governs han de prendre decisions. 
• Les veus del NO, s’han fet sentir. Però no han aportat solucions. La decisió del govern és necessària i responsable. Però no ha aconseguit el consens necessari. És per tant, evident que cal un MTC però que aquest no es pot construir sense consens. I aquesta és, segurament, la darrera lliçó que hem d’extreure de l’episodi d’Ascó: fa falta més pedagogia i, sobretot, més consens. Territorial i social. Perquè el polític, majoritàriament, ja hi és. Un consens sense el qual el President Zapatero ja ha dit que no es prendrà cap decisió. Ara per ara hi ha 11 municipis candidats a tota Espanya. El procés s’ha iniciat. I acabarà bé. Posem-nos a treballar.

   

  Article publicat al Diari de Tarragona el diumenge 31 de gener de 2010 

   

   

  Francesc Vallès

  Diputat del PSC al Congrès per la província de Tarragona

Resolució aprovada pel Consell de la Federació XVII del PSC - Camp de Tarragona - el 29 de gener de 2010

Aquest serà un dels anys més complicats de la nostra història que transcorrerà en el marc d’una de les pitjors crisis econòmiques que, de tota manera, sembla que està tocant fons. Però encara la pateix la gent més vulnerable amb la qual ens uneixen més anhels. Portem set anys de canvi i s’han fet moltes coses. I cal que defensem amb vehemència que el fil conductor de totes elles ha estat l’assoliment d’una societat més lliure, més cohesionada i més justa. Des d’aquest punt de vista valorem molt positivament l’acció de Govern:

La resposta a la greu crisi econòmica pren un nou impuls amb els “30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya” que es desplegaran també al Camp de Tarragona. A més, la nova Llei de Desenvolupament Rural Sostenible aportarà més de 12 MEUR fins el 2014 per projectes que generin nova ocupació a les comarques de l’interior.

L’aprovació del Pla Territorial del Camp de Tarragona és un fet esperat des de fa 27 anys durant els quals, el territori ha continuat desenvolupant-se de forma desordenada. Ara disposem d’una eina que ordena els nostres espais oberts, els assentaments urbans i les infraestructures. Una ordenació imprescindible que servirà per fixar el desenvolupament de les nostres comarques.

Es redactarà l’estudi informatiu de la línia d’alta velocitat Tarragona- Castelló que facilitarà la connexió de la costa mediterrània amb el sud d’Europa, i s’avança en la construcció de la nova estació del TGV al sud de l’aeroport de Reus on Ryanair mantindrà els vols nacionals i internacionals. Sens dubte, aquest fet contribuirà a posicionar-nos com a destí turístic de primer ordre i actuarà com a motor de l’activitat econòmica. 

El consens institucional per impulsar la Candidatura Tarragona 2017 als Jocs del Mediterrani i l’elaboració del portal “Camp de Tarragona” per reforçar la nostra identitat col·lectiva i promocionar-la, demostren que, quan volem, sabem treballar en equip. Un territori d’oportunitats i qualitat de vida.

Ens queda la feina d’avançar en la governança i la gestió compartida del nostre territori. I per això necessitem la Llei d’Ordenació Territorial que ha d’establir l’organització del país en vegueries sense incrementar ni burocràcia ni més despesa. Per això, haurem de perseguir un ampli acord i aplicar totes les nostres energies en la resposta als reptes comuns. Perquè per separat no tenim cap possibilitat d’èxit davant els monumentals reptes del futur. Junts podrem encarar-los amb garanties.

Altres acords que ja tenen i tindran molta repercussió al nostre territori són el Pacte Nacional per a les Infraestructures que preveu destinar més de 4.000 MEUR al Camp de Tarragona; l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, i el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. Dotaran el territori de millors eines per sortir reforçats de la crisi i generar nous llocs de treball.

Per tot això volem continuar donant resposta als problemes de la ciutadania des del govern de la Generalitat els propers quatre anys. És en la solució dels problemes socials que trobem la nostra raó de ser. Treballem perquè les ciutats i viles del Camp de Tarragona siguin municipis cohesionats, on hi càpiga tothom i pugui desenvolupar plenament el seu potencial i el seu projecte de vida. El nostre projecte suma, crea xarxa, federa, és solidari. No volem pel nostre territori futurs incerts, patriotismes que s’obliden de la gent ni localismes estèrils.

Donem suport al Govern de l’Estat per abordar i donar resposta definitiva al problema de l’emmagatzematge de residus de les centrals nuclears; apostant per una solució sobre la base del consens social i territorial i que garanteixi la solidaritat entre territoris.    

El dèficit de confiança i la desafecció ha de ser combatut amb la contundència de l’obra de govern feta i amb la trajectòria de milers d’homes i dones socialistes que treballen amb rigor i honestedat en tots els àmbits de govern.

Millorem també la nostra proximitat i capacitat de comunicar. Fer visible als ulls de la gent l’obra de govern d’aquests darrers anys i explicar el nostre full de ruta per construir el Camp de Tarragona del futur. Ens hi juguem molt com a catalans i com a ciutadans i ciutadanes del Camp de Tarragona.

Tot sembla indicar, i així ho va anunciar ahir l'Ajuntament, que la corporació municipal ha trobat finançament per la nova Escola Oficial d'Idiomes de la ciutat . L'actual de Tarragona és, en el conjunt d'Escoles d'Idiomes de Catalunya, una de les pitjors pel que fa a l'edifici quan hauria hagut de ser una de les primeres en el temps i en les seves condicions tenint en compte el seu lideratge turístic i territorial.

La història arriba al seu final desprès de molts anys de tràmits que s'eternitzaven, d'oferiments de l'Ajuntament de terrenys no adequats o encara en mans privades que no eren aprofitables. En fi, desprès de molts, infinits anar i tornar, el Departament d'Educació de la Generalitat va decidir que es fes, de forma totalment inusual, renunciant al solar que han posat els Ajuntaments en altres indrets de Catalunya i oferint l'antic edifici de la fàbrica de licors Chartreuse de la seva propietat.

Després ens vàrem trobar amb una allau de noves matriculacions infantils a les escoles de primària i centres de secundària que ens van obligar a construir noves escoles i instituts i a deixar de moment l'EOI de Tarragona per falta de pressupost. I quan ja teníem decidit escometre aquesta, va venir la greu crisi econòmica i la consegüent davallada d'ingressos de la Generalitat que també feien impossible i injustificable la cosntrucció d'una nova EOÇI mentre encara tenéim - i encara en tenim - nens i nenes en aules prefabricades.

De forma que l'Ajuntament es va oferir a finançar-la recuperant la inversió d'aquí a uns anys. L'Ajuntament ni hi perd ni un euro com ha dit algú erròniamnet. Ben al contrari, serà l'únic de Catalunya que no haurà posat ni el terreny i des d'aquest punt de vista en surt beneficiat encara que és veritat que ara fa l'esforç de finançar-la.

De rebot, encara que també aquesta és la intenció, la Plaça dels Infants i tota la part Baixa de Tarragona tindran una nova fesomia que es completa amb les escales mecàniques. Un nou aspecte per a una zona de la nostra Tarragona que amb el nou Serrallo guanya molt des de tots els punts de vista. 

Enhorabona i felicitats a la ciutat de Tarragona, als alumnes i al professorat de l'EOI per haver aguantat tantes incomoditats durant tants anys i a l'Ajuntament que presideix l'alcalde Ballesteros i al regidor d'Educació Joan Sanahujes en particular i asl veïns i veïnes de la Part Baixa.

Aquesta notícia em fa molt però que molt feliç.

CATALANISME SOCIAL I SEGUR 

Intervenció al Consell Nacional del PSC el dissabte 16 de gener de 2010

Aquest serà un dels anys més complicats de la nostra història. Acabem de veure unes imatges en què acabava de triomfar no el primer sinó un altre esportista que va al darrera. Però amics i amigues per guanyar hem de ser a  la cursa o no ser invisibles als ulls de la gent.

Accentuar el perfil propi del PSC per ser més visibles

Si no som visibles, podem arribar primers però no sortir a la foto finish. És a dir, podem tenir la majoria social però pot ser que aquesta no s’acabi de materialitzar a les urnes. Perquè és cert que els nostres principals adversaris van passats de revolucions i poden cremar el radiador o estan forçant massa el cavall que pot arribar a la recta final sense bufera. Però de vegades, quan penso en les coses que podem millorar al nostre PSC, arribo a la conclusió que

• En termes empresarials podem millorar molt la nostra productivitat i competitivitat si tenim en compte els excel·lents i quantiosos recursos humans de què disposem 

• Que la desafecció de què tant es parla és conseqüència  del deficient funcionament de la política i dels polítics però també de forma molt determinant d’altres agents socials molt importants, dels mitjans de comunicació, del sistema escolar i universitari, dels empresaris i sindicats principalment. Pel que fa a la política, la corrupció és un element també determinant; per cert, fins i tot quan afecta la dreta – gairebé sempre afecta la dreta- qui rep les conseqüències principals en forma de desafecció és l’electorat més sensible que és el d’esquerra, és a dir, el nostre. De forma que prego cada dia que ni la dreta tingui casos de corrupció. Però per mirar encara més on podem millorar des del PSC penso que també la desafecció ve del fet que no som prou visibles perquè no expliquem prou bé el nostre projecte o tenim algun complex que ens impedeix explicar-lo amb suficient passió i afany de convicció i, per tant, no accentuem el nostre perfil. En altres paraules, no estem prou presents. O com a mínim no de la manera que els ciutadans i les ciutadanes voldrien en el sentit que puguin percebre millor què som i on anem.

El nostre catalanisme és el catalanisme social i segur

Catalanisme social

Acabem de vere un vídeo amb paraules de Jordi Solé Tura dient que el catalanisme ha de tenir en compte el fet nacional però també ha de donar resposta als problemes dels ciutadans que en alguns casos són antics i en altres nous. I és en aquesta resolució dels problemes de la societat, és a dir dels problemas socials, que trobem també la nostra raó de ser. Aquesta és la nostra èpica, la nostra passió. De vegades es diu que les banderes més cridaneres, les independentistes per exemple, tenen molta èpica i que per això tenen una certa capacitat d’enganxar. Nosaltres no som independentistes i ho hem de dir clarament perquè si no ens definim nítidament, la gent no ens veu, som invisibles. En canvi hi ha milions de catalans que esperen que defensem les nostres posicions. L’independentisme no és res, és quelcom buit o massa ple on hi cap des del feixisme fins qualsevol altra ideología més o menys intervencionista, des del liberalisme més extrem fins la intolerància o la xenofòbia.. I no uneix ni agrega, provoca aïllament, resta i no suma

El catalanisme social que propugnem suma, crea xarxa, federa, és solidari. I té molta més èpica, genera més passió. Nosaltres flipem amb els grans avenços socials. La Carme Chacón es va passar la campanya dient que darrere de les grans transformacions socials de les pensions, la salut, l’educació, de la dependència, sempre hem estat l’esquerra. Això ens apassiona. Com també trempem amb les petites: amb un institut nou, amb un hospital, amb un nou servei públic de transport. O quan avancem contra el canvi climàtic i per un món més sostenible mediambientalment.

Aquest catalanisme social que no oblida la pàtria sinó que treballa perquè sigui integradora, on hi càpiga tothom, que és l’única manera que sigui una veritable pàtria. Perquè la nació catalana o ho és de tothom, o tothom se la sent seva o no serà digna de ser-ho. Per això també hem de continuar perseverant en la relació federal amb Espanya, perquè si la resta de l’Estat no actua en conseqüència tampoc aquells que l’entenem com de tots no la podrem presentar i oferir prou digna.

Catalanisme segur

I aquest catalanisme, amigues i amics, el podem presentar com un catalanisme segur, que no ofereix dubres, que no vol córrer riscos d’aventures bucòliques o èpiques, amb futurs incerts des de l’economia fins a l’esport o la cultura. És un catalanisme apassionant i a la vegada segur que poden entendre la majoria de catalanes i catalans. Aquest catalanisme segur té futur, cohesiona, suma, dialoga, consensua, fa pàtria, no ofereix dubtes, tothom sap de què va.

Un gran esforç comunicatiu

I tot això requereix un gran esforç comunicatiu. És l’esforç que ens ha demanat avui el Primer Secretari i President de la Generalitat. Hi estic d’acord.

Carme Chacón em va dir l’última vegada que va ser a Tarragona: “Hem de matxacar, matxacar i matxacar el nostre discurs”. Si fes poc que jo milités al PSC no l’hauria entès. Però la vaig comprendre immediatament. Ens cal un sprint difusor, de presència, de comunicació.

 El President ens acaba de dir que està convençut que el nostre catalanisme pot ser majoritari. Jo també ho crec. És més, crec que ja ho és. El que cal és que treballem a tope perquè s’acabi expressant a les urnes. Som en un temps decisiu i clau per a les properes decàdes. Ens hi juguem molt, no només com a partit, que això seria el de menys. Sinó com a catalans i com a socialistes, que nosaltres no ho separem –no ho podem fer ni ens surt fer-ho.

Moltes gràcies. 

L’aprovació del Pla Territorial del Camp de Tarragona és un fet esperat i promès des de fa 27 anys. La importància d’aquest fet s’explica, doncs, per aquesta sola dada. Mentrestant, durant més d’un quart de segle que s’hauria pogut corregir la situació, el nostre territori ha continuat desenvolupant-se, com sempre, de forma desordenada i poc pensada globalment. Les conseqüències han estat que tenim un territori més brut i hem perdut moltes oportunitats d’actuar conjuntament.

Només la protecció del sistema costaner, també impulsada pel Conseller Joaquim Nadal fa 4 anys ha estat un instrument d’ordenació i protecció de la costa de tot el país i, per tant, també del Camp de Tarragona.

Disposem, per tant, de forma definitiva, d’una eina que ordena els espais oberts, els assentaments urbans i les infrastructures de comunicació. És a dir, una ordenació bàsica perquè tampoc no es volia ni hauria estat possible fixar tots els serveis i equipaments públics però una ordenació, al cap i la fi, imprescindible que servirà per fixar com es podrà desenvolupar la vida dels ciutadans del Camp de Tarragona en el futur en condicions de qualitat.

I és obvi que si s’ha pres en consideració aquest àmbit territorial, inclosa la seva denominació, és perquè tant l’un com l’altra gaudeix d’una amplíssima tradició, reconeixement i consens a les nostres comarques i a Catalunya.

Queda, doncs, la feina de gestionar aquest territori de forma conjunta. I per això necessitem la Llei d’Ordenació Territorial que ha d’establir les Vegueries que de cap manera ha de significar incrementar ni burocràcia, ni funcionaris ni polítics. Llei que, independentment de l’oportunitat del moment que cadascú pot apreciar, allò que és indiscutible és que ha estat reivindicada de sempre pels qui hem cregut en una Catalunya administrada més d’acord amb les nostres necessitats i la nostra voluntat.

Per això, de la mateixa manera que ara s’ha aconseguit un gran consens amb el Pla Territorial del Camp de Tarragona, haurem de perseguir com sigui un ampli acord amb la Llei d’Ordenació. Sempre he estat més partidari que val més que això ho fem des del territori que no pas que ens ho facin des de fora, sigui des de Madrid o Barcelona. Que pel cas és el mateix encara que algú es pugui escandalitzar si ho dic d’aquesta manera.

I torno a repetir que el nom no és el principal. Per això no compto les vegades que es diu Camp i no Camp de Tarragona en un article que crec que és la denominació que fins ara no s’havia discutit i és la que genera més consens. Ni tinc cap dubte que pel que fa a la capital la que gaudeix de més tradició indiscutiblement i consens és Tarragona arreu.

Però ens hauríem d’aplicar als reptes comuns i la forma d’encarar-los. Perquè per separat no tenim cap possibilitat d’èxit davant els monumentals reptes del futur. I em temo que, mentre discutim de noms, ja n’anem perdent algunes. Només junts podem encarar els propers anys amb alguna garantia de sortir-nos-en.

article publicat al Diari El Punt el 15 de gener de 2010

Davant la lectura a la premsa que el govern de l'Ajuntament de Tarragona intentaria eliminar en el possible el topònim Camp de Tarragona, he cregut convenient redactar aquesta breu opinió per donar testimoni de les raons històriques, geogràfiques i populars d'aquest, el qual designa una realitat que per esborrar-la haurien de fer desaparèixer tota la plana de Tarragona.

L'àmbit o territori que designem per Camp de Tarragona estricte, el format per les actuals comarques del Baix i Alt Camp i el Tarragonès, tingué el seu origen en el propi municipi romà de Tarraco, el qual estaria format per la ciutat (civitas) i la plana (campus) rodejat per les muntanyes que tots coneixem. D'aquest Campus Tarraconensis, en derivarà el Camp de Tarragona, i per economia de paraules el Camp, sense que els habitants del país el confonguessin amb altres possibles camps, com podien ser els d'Urgell, o els de Morvedre i del Túria, i molt menys encara els de Criptana o Calatrava.

Quan Berenguer III concedí la ciutat de Tarragona al bisbe Oleguer, li atorgà també el domini del seu camp (tota la plana), com pot comprovar-se a l'acta de delimitació, amb la qual cosa aquest territori tenia la capital a la ciutat de Tarragona, on hi havia el poder feudal. Va ser cap a finals del segle XIII i començaments del XIV quan els pobles de la plana que anaven tenint alguns problemes amb la mitra i el veguer, s'organitzaren en una associació que es digué de la Comuna dels pobles del Camp, entenent clarament que aquest camp era el de la ciutat de Tarragona. Aquesta associació que era una espècie de mancomunitat de municipis, reconeguda pel rei, va emprendre diferents obres públiques, va recaptar contribucions i va intervenir en nombrosos conflictes.

Igualment el rei Pere III creà la procuradoria reial de la ciutat i Camp de Tarragona, amb funcions judicials i de manteniment de l'ordre, amb la qual cosa, tant per a aquesta institució com per l'anterior, el Camp de Tarragona esdevindria un àmbit polític i administratiu. És més, als segles XVII i XVIII l'àrea del Camp de Tarragona, com a comarca geogràfica es confondria amb el mateix àmbit de la vegueria de Tarragona i del mateix arquebisbat. I igualment aquest àmbit figurà amb lletres remarcades i amb el nom de 'Lo Camp de Tarragona' en els atlas europeus més importants, fet que continuarà en nombroses produccions cartogràfiques dels segles XIX i XX.

Des del 1995, per decret de la Generalitat, el Camp de Tarragona és un àmbit de planificació, amb la incorporació de les tres comarques veïnes a les tres originals; el seu nom també ha aparegut en diferents plans aprovats com el que regula l'àrea de conflicte entre la gran indústria i el turisme, i hi ha també una autoritat del transport que porta en el seu nom aquest topònim, sense que s'hi vagin posar objeccions.

L'eminent historiador i exalcalde Josep M. Recasens comença el seu llibre La ciutat de Tarragona, amb un subcapítol titulat el Camp de Tarragona i l'actual alcalde fa menys d'un mes signava un escrit on deia: «Ara, més que mai, és imprescindible compartir, des de tots els àmbits de la societat, una visió conjunta del Camp per tal d'exportar una imatge poderosa i sense escletxes que desperti l'interès dels grans inversors. Aquest, al final, ha de ser l'objectiu comú.»

Voler-lo eradicar serà cosa de titans o de bojos, perquè el topònim és popular. Quan es diu el Camp sabem que és el de Tarragona, i suposo que la Selva del Camp, Mont-roig del Camp i altres pobles saben que el seu Camp és el de Tarragona i no crec que tinguin ganes de canviar de topònim.

Josep Olievras Samitier

Diari de Tarragona diumenge 10 de gener de 2010

El Centre d'Estudis Cristiansime i Justícia acaba de fer pública la seva tradicional reflexió de cap d'any que em sembla molt interessant i que subscric gairebé completament. Em sobra el recurs faciló al Gattopardo. Però és una lluita inútil. La novel.la de Lampedusa ja ha passat a la història per la maleïda frase " canviar-ho tot perquè res no canviï " quan a mi m'agradaria que fos per la recerca de l'eternitat - i en definitiva de la transcendència - de Il Principe di Salina.

En fi, els deu punts del manifest són aquests:

1. Com hi ha un sou legal mínim per als treballadors, arribarem a legalitzar un sou màxim per als directius, alts funcionaris i responsables de l’economia financera?

2. Serà possible una legislació mundial sobre els drets i deures del món productiu, econòmic i financer, de manera que hi hagi uns mínims d’obligat compliment que facin minvar les diferències i la competència fonamentada en els baixos costos socials?

3. S’articularà una nova estructura organitzativa a les Nacions Unides perquè esdevingui un àmbit realment democràtic i no sotmès al dret, legal però injust, de veto per part de les potències que van guanyar la Segona Guerra Mundial (1939-1945)?

4. S’aniran destruint els proteccionismes per part dels grans estats que impossibiliten als països del Tercer Món vendre en igualtat d’oportunitats les seves produccions, en especial  les agrícoles?

5. Es legislarà en contra de tota mena de contractes blindats que acaben derivant en pràctiques d’explotació, contràries a l’equitat, la transparència i la competència legal?

6. Es treballarà en contra de la permanència i continuïtat dels paradisos fiscals, on tota mena de diner negre i fraudulent troba refugi i protecció, a costa de la transparència i la legalitat, que són vehicles insubstituïbles del bé comú?

7. Les inversions per a la salut i la superació de les malalties del Tercer i Quart Món, i les  inversions per a garantir aquells mínims d’alimentació i d’aigua per a tota la humanitat, seran semblants a les que avui es destinen a les despeses militars o les que s’han fet per a assegurar la continuïtat de molts grans bancs i entitats financeres?

8. La igualtat real en responsabilitats, tasques i sous entre els homes i les dones, anirà guanyant terreny tant en les lleis com en la pràctica i les mentalitats?

9. Si realment es vol combatre i castigar els règims dictatorials que conculquen els drets humans, s’aplicarà aquesta política a tots els països o només a aquells que ni tenen petroli, ni poden deixar de comprar productes nostres o fer-nos xantatge amb problemes de pesca o migracions? Ens posarem forts només davant dels més pobres dels dictadors?

10. Els «responsables de la terra», continuaran sent tan irresponsables davant de la greu malaltia del nostre planeta?

En altres paraules, pensem que la sortida de la crisi ha de potenciar unes transformacions a fons de les estructures mateixes del sistema actual: una reforma democràtica de les Nacions Unides, increment de lleis amb caràcter global, responsabilitat mundial sobre els temes del canvi climàtic, prioritat de la salut, prohibició dels paradisos fiscals, determinació de sous màxims, reformes tributàries a escala estatal i global a favor dels sectors més pobres, lluita contra les desigualtats de gènere, xarxa mundial conjunta contra la corrupció...