Manel Martínez

Aquest dissabte, 23 d'octubre, vaig presentar un llibre sobre l'arquitectura rural de la Conca de Barberà

Edicions Cossetània.

Col·lecció El Bagul, 11.

Tardor 2010

La Conca de Barberà ha estat tradicionalment una comarca rural dedicada especialment als conreus de la trilogia mediterrània, vinya, olivera i cereals. Conreus tots ells de secà que van generar durant el transcurs dels anys una sèrie de construccions relacionades amb aquests cultius, especialment el de la vinya.

L’arquitectura rural està basada en aquestes construccions senzilles, pensades només com a suport a la feina del camp i on la pedra és el material bàsic empleat. Són edificacions realitzades dins d’un món agrari amb una economia de subsistència, un món rural avui ja desaparegut.

A la Conca de Barberà aquest tipus d’arquitectura és molt rica,  variada i alhora dispersa, amb diferents tipologies que depenen de  l’ús i aprofitament al que estaven destinades. Així doncs, trobem elements d’arquitectura rural en l’aprofitament de la terra pel seu conreu, en la necessitat de aixoplugar-se o resguardar-se de les inclemències meteorològiques, en l’aprofitament de l’aigua, en l’obtenció i transformació de matèries com l’aigua, la calç, el guix o l’argila, en l’explotació de la ramaderia i altres animals o en les vies de desplaçament o comunicació com camins i ponts. Tot aquest ampli ventall proporciona una rica mostra de construccions etnològiques dignes de ser destacades i catalogades com a patrimoni cultural.

És un patrimoni fins ara poc conegut i per tant poc valorat que fa ja moltes dècades que està en desús i que pateix constants agressions.

Tot aquest ric patrimoni arquitectònic repartit per tota la comarca està en procés de desaparició, ja que no té ni la utilitat ni el ús pel que fou construït. Si actualment podem afirmar que el treball al camp o treball de pagès està en fase de abandonament, les construccions rurals ja fa molts anys que passaren per aquesta fase. De marges de pedra seca ja fa molts anys que ningú en fa, i encara molt més temps enrere hem de tirar per recordar la construcció de les ultimes barraques de pedra seca. És per tant necessària una tasca de reconeixement i divulgació de tot aquest llegat.