Patrimoni de Valls

01 Mar, 2009


La batalla de Valls (Pont de Goi, 25 de febrer de 1809)

Novetats — Publicat per mariscu @ 16:41

 

de Fancesc Murillo Galimany (febrer del 2009)

 

En els primers anys del segle XIX, Valls era una vila d’uns 9.000 habitants, amb una economia eminentment agrària, tot i que amb un important sector industrial o manufacturer, basat en la indústria de l’aiguardent, de les pells i del tèxtil. El creixement demogràfic que havia experimentat al llarg del segle XVIII, havia provocat l’expansió urbanística de la vila, tot superant l’antic recinte emmurallat medieval amb la creació d’una sèrie de ravals que l’envoltaven. Als quals hi cal afegir el començament de la urbanització del camí del Pla, el qual esdevindria un dels principals eixos de l’expansió urbanística del Valls del segle XIX. Amb tot, en les primeres dècades del segle XIX, els ravals setcentistes i els incipients carrers que arrencaven d’aquests encara no estaven completament edificats.

 

En les primeres dècades d’aquell segle, Valls, així com la resta de Catalunya i de l’Estat, i de gran part d’Europa, es trobaren immersos en el context de les Guerres Napoleòniques, que en el cas concret de Catalunya i la resta de l’Estat convertiren els seus territoris en un camp de batalla entre els anys 1808 i 1814, quan tingué lloc la Guerra del Francès (aquest és el nom amb el que es coneix aquest conflicte bèl·lic a Catalunya, mentre que a la resta de l’Estat ho és amb el nom de Guerra de la Independència). A mitjans del 1808, l’emperador dels francesos, Napoleó Ier, va aprofitar la inestabilitat de la monarquia espanyola per aconseguir fer-se amb el control de gran part de la meitat nord dels territoris de l’Estat i, en darrer terme, amb la mateixa corona, que cedí al seu germà Josep. Els partidaris del rei Ferran VII (el monarca que només feia uns mesos que havia arribat al tro, després d’obligar a abdicar al seu pare, Carles IV) i gran part del poble s’hi oposaren, protagonitzant aldarulls contra les tropes franceses que s’havien establert al territori, els quals tingueren el seu màxim exponent a Madrid, en la revolta del 2 de maig de 1808. A partir d’aquella data, però sense massa connexió amb aquell fet, les diferents regions que no estaven controlades per l’exèrcit francès s’aniran aixecant contra aquelles tropes i contra Josep Ier, i de retruc, sovint també ho faran contra les autoritats de l’antiga administració borbònica, que consideraran partidària del nou rei.

 

Catalunya, que tenia Barcelona completament dominada per l’exèrcit francès, també va experimentar una revolta generalitzada en els territoris que no controlaven els napoleònics, sobretot a partir de la primera batalla del Bruc, el 6 de juny de 1808, quan els sometents (o sigui, els habitants d’una població que s’organitzaven i sortien armats per fer front a un enemic que els amenacés) de diversos municipis i un reduït destacament de soldats van derrotar una columna napoleònica que havia sortit de Barcelona amb l’objectiu de castigar la insubordinació de Manresa i tot seguit dirigir-se a Lleida i Saragossa. Paral·lelament, Valls i molts altres municipis del Camp de Tarragona i de la Conca de Barberà enviaren els seus sometents a perseguir una altra columna francesa que en aquells dies havia entrat a Tarragona, camí de València, i que en conèixer la derrota del Bruc es retirà ràpidament cap a Barcelona, enfrontant-se constantment amb els sometents.

 

Al llarg d’aquells primers mesos de la guerra, sorgiren uns nous òrgans de govern, que cobriren el buit provocat per l’enfonsament de l’antiga administració borbònica. Aquests nous òrgans foren les Juntes, constituint-se Juntes de Govern o de Defensa en pràcticament cada municipi, com fou el cas de Valls, el dia 12 de juny, amb una Junta que passava a assumir les tasques pròpies de l’Ajuntament i les de defensa i altres aspectes de la vila relacionats amb la guerra (com ara l’allistament de tropes i el subministrament de queviures a l’exèrcit). Al llarg d’aquells mesos Valls, com moltes altres poblacions, visqué aldarulls protagonitzats per les classes baixes de la societat, entre els que destacà el que es produí entre els dies 29 i 30 de juny, quan uns comissionats de Tarragona van ser considerats espies francesos per part dels vallencs i dels veïns dels municipis propers. La Junta de Govern local i la resta d’autoritats tingueren greus problemes per protegir aquells comissionats i per restablir l’ordre, fet que no es va acabar d’assolir fins que va arribar un destacament de tropa des de Tarragona.

 

Pel que fa al conjunt de la guerra, la derrota francesa a la batalla de Bailén (19 de juliol de 1808) va provocar la retirada de les tropes napoleòniques a l’altra riba del riu Ebre, convertint en un fracàs el seu primer intent d’invasió. A Catalunya, les forces napoleòniques, formades per soldats francesos, suïssos, italians (aquests eren els del regne d’Itàlia, que comprenia la meitat nord de la península italiana) i napolitans, restaven tancades a Barcelona i Figueres. Barcelona estava bloquejada per l’exèrcit de Catalunya, que es coneixerà com “Ejército de la Derecha” a partir dels primers dies d’octubre d’aquell any. Aquest contingent de tropes estava constituït per regiments de l’antic exèrcit regular espanyol que estaven de guarnició a Catalunya i a les Illes Balears, als que s’hi anaren incorporant altres regiments procedents de València, Portugal (aquests darrers es tractaven de tropes espanyoles que havien participat l’any 1807 en la invasió conjunta d’aquell país amb els francesos, i que en esclatar la guerra havien quedat presoneres dels seus antics aliats), d’Aragó i de Granada. A més dels soldats regulars aquell exèrcit també integrava els terços de miquelets que es van organitzar a Catalunya l’estiu de 1808, amb voluntaris de cada corregiment. Sovint, els terços de miquelets, quedaven a mig camí entre els regiments regulars de l’exèrcit i els sometents.

 

Davant del fracàs de la primers invasió, l’emperador Napoleó Ier va decidir intervenir directament a Espanya, al capdavant d’un exèrcit format per les seves millors tropes. Al llarg dels mesos de novembre i desembre, Napoleó i els seus generals derrotaren successivament tots els exèrcits espanyols que els intentaren barrar el pas, fins que es van fer de nou amb el control de la major part de la meitat nord de la Península Ibèrica.  Napoleó no va intervenir directament a Catalunya, sinó que ho deixà a mans d’un dels seus millors generals, Laurent Gouvion Saint-Cyr. Aquest va prendre el comandament del VIIè Cos d’Exèrcit Francès, format per les tropes franceses de la divisió Souham, les italianes de la divisió Pino i les napolitanes i franceses de la divisió Chabot, que l’agost del 1808 es concentraren a Perpinyà. El mes de novembre Gouvion Saint-Cyr entrava a Catalunya amb els seu exèrcit amb l’objectiu d’aixecar el bloqueig de Barcelona. En un primer moment va assetjar Roses, que es va rendir el 5 de desembre de 1808. Tot seguit es posà en camí cap a Barcelona, on va arribar el 17 de d’aquell mes, després de derrotar el dia abans a les tropes espanyoles que li van intentar barrar el pas a Cardedeu. Uns dies més tard, el 21 de desembre Gouvion Saint-Cyr tornava a derrotar les tropes espanyoles que havien retrocedit a l’altra riba del riu Llobregat, a la batalla de Molins de Rei i tot seguit ocupava les comarques del Penedès.

 

La batalla de Molins de Rei va provocar la retirada de l’exèrcit espanyol fins Tarragona, mentre que l’ocupació del Penedès per part del VIIè Cos d’Exèrcit va portar com a conseqüència la fugida en massa de gran part de la població d’aquelles comarques, que es refugiaren als municipis del Camp de Tarragona. Ara el front es trobava a les muntanyes que separen el Camp del Penedès, i va ser defensat ràpidament pels sometents dels pobles del Camp i de la Conca, que sentien amenaçades les seves poblacions i cases. Així, per exemple, el sometent de Valls, juntament amb altres de l’Alt Camp i de la Conca, defensaven la zona de Vila-rodona i del coll de Santa Cristina, amb el suport d’alguns destacaments de tropes regulars.

 

Lentament, el “Ejército de la Derecha” es va anar refent després d’haver patit dues derrotes successives. A partir dels darrers dies de desembre el comandament d’aquest exèrcit i amb ell el càrrec de Capità General de Catalunya, van recaure en un general suís al servei de l’exèrcit espanyol, en Teodor Reding, que havia estat el vencedor sobre el terreny a la batalla de Bailén. Reding, considerat un heroi i apreciat pels catalans, treballà de valent per refer l’exèrcit, i per espai d’uns mesos es limità a organitzar atacs molt localitzats contra les avançades franceses i italianes en indrets on tenia el terreny al seu costat. Aquestes accions van anar desgastant lentament les tropes napoleòniques i els hi van fer perdre terreny, abandonat les posicions més exposades, com ara Altafulla i Torredembarra. Però el poble i els polítics, que no acabaven d’entendre aquella estratègia, van començar a reclamar un atac general que derrotés als francesos del Penedès, fet que va provocar que a la llarga Reding es veiés obligat a canviar d’estratègia. Així, va planejar un atac general que pretenia envoltar el VIIè Cos d’Exèrcit al Penedès i destruir-lo.

 

Però Gouvion Saint-Cyr s’adonà de les intencions de Reding i s’avançà, atacant el 17 de febrer les tropes espanyoles que estaven concentrades a Igualada, que es veieren obligades a fugir en direcció a Cervera. L’endemà, el general francès continuà el seu moviment d’atac amb la divisió Pino i derrotà un contingent de tropes espanyoles a Sant Magí de la Brufaganya. Aquestes es van fer fortes al monestir de Santes Creus, que els italians bloquejaren els dies 19 i 20 de febrer. Aquell darrer dia, el general francès es dirigí a Vila-rodona amb el gruix de la divisió Pino, on l’endemà se’ls afegí la divisió Souham, que havia entrat a l’Alt Camp pel coll de Santa Cristina. Mentrestant, el dia 20, Reding havia sortit de Tarragona amb una petita columna de soldats regulars amb la intenció d’anar a recollir les seves tropes que havien estat dispersades per l’atac napoleònic i que corrien perill d’acabar sent destruïdes, i tot seguit tornar-les de nou a la seguretat de les fortificacions que defensaven Tarragona. Així, aquella nit va poder afegir els defensors de Santes Creus a la seva columna, després de que aquests haguessin abandonat el monestir sense que els italians se n’adonessin. Finalment, entre el 21 i el 22 de febrer va aconseguir reunir de nou el gruix del seu exèrcit a Santa Coloma de Queralt.

 

Gouvion Saint-Cyr buscava una batalla decisiva contra l’exèrcit de Reding, i conscient de que aquest darrer estava a la Conca, la matinada del 22 de febrer es va dirigir cap a Valls amb les divisions Souham i Pino. El general francès coneixia perfectament el valor estratègic de l’indret on s’aixeca Valls, ja que ocupant la nostra ciutat s’interposava entre Tarragona i les tropes de Reding que estaven a la Conca i en tallava les comunicacions. Aquell fou un dels dies més durs de la història contemporània vallenca. L’exèrcit napoleònic hi entrava per primera vegada, després de superar la breu resistència que va oferir el sometent local, mentre la població, aterrida, fugia cap a Reus i les muntanyes de Prades. Els soldats francesos i italians hi entraren violentament, provocant una vintena de morts entre els veïns que no havien pogut fugir, i la saquejaren a consciència al llarg d’aquell dia i fins el 20 de març, que la van abandonar, a la recerca de provisions i d’objectes valuosos, en ocasions amb el suport d’alguns vallencs que s’aprofitaren de la situació. Del saqueig general no es van escapar ni l’ajuntament, ni les esglésies i convents.

 

Aquella tarda, Gouvion Saint-Cyr va deixar Souham a Valls i ocupà el Pla de Santa Maria i Cabra del Camp amb la divisió Pino. D’aquesta manera controlava tots els accessos de la Conca a l’Alt Camp, ja que Souhma, des de Valls, vigilava l’estret de la Riba i el coll de Lilla, i Pino feia el mateix amb el coll de Prenafeta i el coll de Cabra. Així, quan les forces de Reding tornessin a Tarragona per un d’aquells camins, es trobarien amb part de les tropes de Gouvion Saint-Cyr i aquest hi podria concentrar ràpidament el seu exèrcit, obligant a Reding a combatre en una batalla.

 

En conèixer l’ocupació de Valls, el general Reding concentrà a Montblanc les seves forces. Aquestes sumaven uns 12.500 homes, majoritàriament de tropa espanyola de l’antic exèrcit regular d’abans del maig del 1808, entre la que s’hi trobaven tres regiments de soldats suïssos al servei de l’exèrcit espanyol i un destacament de soldats valons, que pertanyien a la Guàrdia Reial. Pel que fa a regiments catalans, només hi havia dos terços de miquelets, un d’ells era el 2on de Tarragona i agrupava a les seves files nombrosos miquelets procedents del Camp de Tarragona, entre ells diversos vallencs. Després de que l’estat major espanyol adoptés l’acord de tornar a Tarragona per l’estret de la Riba, el vespre del 24 de febrer, l’exèrcit espanyol es posà en marxa pel camí (ara carretera) que, després de sortir de l’estret de la Riba i passar el poble de Picamoixons, travessa el Francolí pel Pont de Goi i continua en direcció a Tarragona tot passant pel Rourell, el Morell i Constantí, entre altres municipis.

 

A quarts de sis del matí del dia 25 la meitat dels homes de Reding ja havien creuat el Francolí pel Pont de Goi quan un destacament francès avançat, que vigilava aquell camí, va obrir foc, retirant-se tot seguit cap el gruix de la divisió Souham (amb uns 7.000 soldats francesos, entre els quals s’hi trobava un batalló format per belgues), que es desplegava per les partides del Freixa, de la Granja i del Burgà. La meitat dels seus homes van prendre posicions als dos costats de la carretera de Picamoixons, entre la zona de les Ermites i la balç de la Granja, i l’altra meitat estigué encarada al Francolí, des de la balç de la Granja fins el Puig de Gallissà. Reding, després de la sorpresa, va concentrar el seu exèrcit a la riba dreta del Francolí, dalt de les elevacions del Serradalt. Tot seguit, Reding passà a l’ofensiva i atacà les posicions franceses de la riba esquerra del riu i al llarg del riu Francolí, fent perdre terreny als francesos. Cap el migdia semblava que els homes de Reding guanyarien la batalla. Al llarg del combat, se’ls havien afegit prop d’un miler de sometents de diferents municipis del Camp, entre ells el que quedava del sometent de Valls, els quals donaren suport a les tropes regulars, però tingueren un pes pràcticament simbòlic en el combat.

 

Gouvion Saint-Cyr estava avisat i envià la divisió Pino al camp de batalla, tot i que les seves avançades i la primera meitat de la divisió no hi arribaren fins prop de les dotze del migdia. L’aparició dels reforços napoleònics va provocar que Reding retirés amb ordre cap a les posicions del Serradalt les tropes amb les quals atacava als francesos. A partir d’aquell moment Reding era conscient que no tenia cap mena de sentit continuar atacant i perdent homes davant d’un enemic que cada vegada es feia més fort gràcies a l’arribada de reforços, i aleshores el general suís optà per mantenir les seves posicions defensives al Serradalt. Una vegada estudiades les diferents opcions, Reding i els seu estat major acordaren que tan bon punt la tropa mengés i descansés una mica, es retirarien cap a Tarragona. Pel que fa a Gouvion Saint-Cyr, que esperava l’arribada de l’altra meitat de la divisió Pino, aquest aprofità el descans per a preparar un atac general contra les posicions espanyoles.

 

La resta de la divisió Pino arribà al camp de batalla cap a les tres de la tarda. Aleshores Gouvion Saint-Cyr va poder disposar de les dues divisions, amb un total d’entre 14.000 i 15.000 homes, entre francesos i italians (a més d’un batalló format per belgues). A dos quarts de quatre va formar la infanteria en quatre grans columnes, que tot seguit, després de creuar el riu, van atacar al llarg de tota la línia espanyola situada al Serradalt. Una de les columnes ho va fer riu amunt del Pont de Goi, i les altres tres riu avall, mentre que la cavalleria va avançar per l’espai que existia entre aquestes columnes (un dels regiments de cavalleria va creuar el riu pel Pont de Goi). Malgrat el foc de l’artilleria espanyola i de la infanteria, la cavalleria napoleònica i les columnes d’infanteria van trencar la línia espanyola per diferents punts, i aquesta es va desfer. El combat finalitzà cap a les quatre o a quarts de cinc de la tarda, quan les restes de l’exèrcit espanyol es retiraren, més o menys organitzadament, cap a Tarragona i les muntanyes de Prades, perseguits per la cavalleria napoleònica.

 

Reding, va patir l’atac de la cavalleria francesa al Serradalt i va haver de lluitar per salvar la vida, patint un total de cinc ferides poc importants. Aquell vespre Reding arribava a Tarragona amb el seu estat major. Havia perdut uns dos mil homes entre morts i ferits, i un nombre similar de presoners, mentre que les baixes franceses arribaven al miler, entre morts i ferits.

 

L’endemà gairebé tot l’exèrcit espanyol es concentrà a la ciutat de Tarragona, que estava plena de refugiats i patia una epidèmia de tifus des de feia unes setmanes. L’acumulació de refugiats i tropa, i en especial de ferits als seus hospitals, va provocar l’expansió de l’epidèmia, que acabaria provocant una mortaldat. En els dies següents a la batalla, l’exèrcit napoleònic va ocupar la major part de les comarques del Camp i de la Conca de Barberà. Gouvion Saint-Cyr no disposava de recursos per assetjar Tarragona, però va bloquejar la ciutat, tot esperant que els estralls de l’epidèmia acabessin provocant la rendició de la ciutat. Però, el 20 de març, la manca de queviures va obligar al general francès a tornar al Penedès amb el seu exèrcit, des d’on es va dirigir a Girona per participar en el setge d’aquella ciutat.

 

La marxa dels francesos va permetre treure tropes i refugiats de Tarragona, i amb ells s’escampà l’epidèmia que va fer estralls a les comarques del Camp al llarg de la major part d’aquell any. A tall d’exemple, Valls va passar de les 346 defuncions de l’any 1808 a l’esgarrifosa xifra de 1.132 pel que fa al 1809. Una de les víctimes mortals de l’epidèmia fou el mateix Reding, que va morir a Tarragona el 23 d’abril, després d’haver-se contagiat a Altafulla, en visitar un hospital militar. Malgrat que la batalla de Valls i l’epidèmia van deixar fora de combat el “Ejército de la Derecha” per espai d’uns mesos, a les acaballes d’aquell any ja tornava a estar completament operatiu.

 

El record de la batalla del Pont de Goi ha perdurat ben viu fins els nostres dies, especialment entre els veïns de Valls i les poblacions properes, tal com es va poder comprovar en les grans festes que es van organitzar a Valls l’any 1909 per celebrar-ne el centenari. Amb tot, cal tenir present que el nom oficial és el de batalla de Valls, ja que el nom de Pont de Goi, amb el que es coneix la batalla a les nostres comarques, i tot i ser també correcte, empetiteix molt un camp de batalla força extens, que va incloure totes les partides dels termes de Valls i d’Alcover que limiten amb el riu Francolí. Ambdós bàndols donaren importància a aquesta batalla, com demostra el fet de la creació d’una medalla commemorativa per ordre de Ferran VII, destinada a tots els militars espanyols que hi havia participat, i per part dels francesos, el fet de que el nom de Valls estigui inclòs entre les victòries napoleòniques que trobem a l’arc del Triomf, a Paris.

 

 

 

 

 

 


Comentaris


Afegeix un comentari


Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Despres de dijous ve:



Powered by LifeType