No, no estic parlant de ser pare per primera vegada, no, em refereixo a la dificultat d'exercir com a pare i fer-ho com un bon pare. Quan hom exerceix la paternitat no pot dimitir d'aquesta funció ja mai més. Hi ha dies que tot surt rodat i hi ha dies en què hom no troba la justa mesura. Correm el risc de passar-nos de frenada o de quedar-nos curts.

Sempre m'he considerat una persona amb sort. Una dona que m'estima més del que em mereixo i unes filles de les quals em sento molt orgullós. Responsables, amb un cor ple de bondat, amb una gran capacitat d'estimar i amb una innata atracció que fa que siguin estimades. Malgrat tot això, la funció de la paternitat no pot renunciar a assenyalar pautes de conducta quan hom creu que cal fer-ho. Un pare, penso, no és un amic. Tampoc és un mestre. És una altra cosa. Som una mena d'indicador que intenta guiar un infant en el transcurs dels seus primers anys de vida. Però la canalla no són robots. Ells tracen el seu propi camí. A vegades ens cal actuar com autèntics dictadors, sobretot quan tenen edats menudes. Ni que sigui a contracor, cal fer-ho sense dubtar. A vegades amb recança.

Els pares acostumem a cridar massa sovint. Els crits no ens serveixen de res. Potser per a desfogar-nos, però als nostres fills no els aporten res de positiu. Malgrat això, cridem massa freqüentment. Moltes vegades els crits no tenen res a veure amb ells, sinó més aviat amb el nostre estat d'ànim, amb un mal dia a la feina, o amb un entrebanc en els nostres propòsits.

Jo no sóc un pare modèlic. Tampoc crec que sigui un mal pare. Però sovint m'arrrepenteixo d'algunes de les meves reaccions. Que ningú pensi que sóc un ogre, però si marquéssim un rang entre un pare passota o benèvol i un pare exigent, em situaria més a prop d'aquest darrer perfil. Malgrat això, mantinc una bona relació amb les meves filles, encara que això ho haurien de valorar elles. Per això em sap greu quan he tingut una sortida amb algun estirabot. Quan això em passa, no trigo gaire a fer les paus amb elles. I elles, que són tot bondat, saben justificar les meves sortides de to.

Com deia al començament, sóc un paio amb sort, més de la que em mereixo. Penso que elles no em canviarien per cap altre, com la majoria de fills no farien. El que sé segur és que en elles jo hi tinc un tresor que crec que mai no em defraudaran, ni em decebran, fins i tot quan s'equivoquin. Perquè viure és equivocar-se i retornar al camí. Jo en sóc un exemple constant d'això. Em falten dits per comptar les meves equivocacions, però els qui m'envolten saben perdonar-me-les. I això és una gran sort. Si els meus pares encara visquessin, m'haurien de seguir corregint alhora que no deixarien d'estendre la seva mà perquè m'hi pogués agafar.

En fi, qu avui tenia necessitat de desfogar-me damunt el teclat, copejant els meus dits sobre cada tecla perquè m'enrabio amb mi mateix quan no estic satisfet d'alguna cosa concreta que crec no haver encertat. Mentre escric aquestes ratlles han vingut els meus dos petits tresors a fer-me una abraçada i un petó de bona nit. Quina meravella. Quina gran lliçó. Jo, com elles, quan acabi d'escriure el punt i final, hauré oblidat la meva petita relliscada, com elles ja han fet fa estona.