Xavier Sabaté

Arran d’una trobada amb la plataforma Mou-te per Tarragona, he reflexionat sobre la Tarragona per la qual vinc treballant des que vaig arribar fa 40 anys amb un parèntesi de dos que ja s’acaba. Per ella milito en la vida associativa, cultural i social participant en diferents entitats: des de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Òmnium Cultural,  la Cooperativa Obrera, la UGT, l’Ateneu Republicà, el Moviment Laic i Progressista, el centre cultural d’Aragó; la Creu Roja, el Nàstic, el Club Volei de Sant Pere i Sant Pau o com a donant de sang habitual. I més activament en l’Agrupació local del PSC , en la Coral de la URV o en els Xiquets de Tarragona. I encara en recordo altres que amb el temps he deixat o que han desaparegut. Entre les primeres, la Coral Al.leluia, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament, el Centre Gallec o el Club Natació Tarraco. Entre les segones, la Cooperativa Escola Pax, l’Associació d’Antics Alumnes de la Normal, el Moviment per la Renovació Pedagògica, l’Assemblea de Catalunya i un any de participació al PSUC.

Tarragona és una ciutat que té futur i possibilitats i cal que plegats les posem en valor i li atorguem el paper central que té en molts àmbits a l’eix de la Mediterrània que serà el de més creixement econòmic i on ens hem de posicionar com a líders per ser coneguts a Europa i al món. I no em cansaré de dir que aquesta és una feina de tots, de l’administració però també dels agents econòmics i socials, dels mitjans de comunicació, de l’entramat associatiu i de cada persona que fa o encara ha de fer bategar la ciutat.

Des de fa temps reivindico la construcció d’una nova identitat, la del Camp de Tarragona que és la segona àrea metropolitana de Catalunya, sense renunciar a la pròpia, la tarragonina i afirmo que som capital des de l’època romana, un fet que ningú no pot posar en dubte. Això ens obliga a alçar la mirada de forma permanent. I exercir com a tal al conjunt de les sis comarques i al de tota l’encara província. Però també més enllà, al conjunt del país. I encara a un territori més ampli de l’Estat i en un arc Mediterrani que també hem de ser capaços de ser líders.

En definitiva, excel·lir i ser referents; en molts àmbits però en vull citar deu que considero fonamentals on hauríem de concentrar tots els esforços: El patrimoni i llegat romans declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco que estem posant en valor amb el Pla de Competitivitat de la Tàrraco Romana. La Universitat Rovira i Virgili, ben finançada, reconeguda com a Campus d’Excèl·lència Internacional en l’àmbit regional, amb una bona cartera de masters i postgraus imprescindible per una formació constant i continuada, al costat de la FP millorada i de qualitat. El mar, que la història reconeix com a clau per als llaços comercials, és també ara un aliat, amb l’arribada de creuers, la diversitat del fons marí, l’activitat portuària – que ens situa a la primera divisió en el trànsit de contenidors i afavoreix la competitivitat del teixit productiu d’aquestes comarques -, i la pesca que valorem i protegim.

La cultura s’ha d’escriure en majúscules, la popular amb festes reconegudes com Santa Tecla i la Setmana Santa, però també per l’activitat castellera – tenim el concurs de castells !!!- i ho ha de ser de les arts escèniques i plàstiques amb una programació de qualitat i formacions locals de reconegut prestigi. I per l’activitat literària: comptem amb unes facultats de filologia a les quals no valorem suficientment i amb bons escriptors i escriptores. I per la música –encara no tenim un auditori.

Podem sobresortir, en cinquè lloc, en emprenedoria, talent i investigació. El que sorgeix de la universitat, amb noves spin-off, que demostren que cal apostar per la transferència de coneixement; al costat d’iniciatives particulars d’experts que arrisquen i que volen promoure nous i innovadors projectes per transformar l’economia de Tarragona i que tingui un més alt valor afegit. I m’agradaria ser referents en sostenibilitat, en medi ambient i en energia - impuls de les energies renovables a través de l’Institut de recerca d’Energia de Catalunya  que desenvoluparà aviat els primers assajos d’energia eòlica marina – i la creació de nova activitat econòmica en el  marc del que s’anomena economia verda.

Els sectors tradicionals també ens fan capital: de la indústria química a tot l’Estat, amb el polígon més important del sud d’Europa i del sector turístic que especialitzem, modernitzem i complementem amb nous actius més enllà del sol i platja, per tenir una oferta més diversa i referent a nivell internacional. I un dels atractius turístics és el sector agroalimentari, amb l’oli i el vi DO Tarragona que han assolit uns grans estàndards de qualitat i preu assequible.

També hem de treballar perquè Tarragona sigui reconeguda per la solidaritat – tenim un Banc de Sang i Teixits a Joan XXIII que és capdavanter – pel voluntariat, per l’ atenció a les persones dependents que tots ho hem estat o ho som o ho serem. I per últim, en desè lloc però igualment important, per la igualtat de gènere. Tarragona ha de ser capdavantera treballant per la igualtat d’homes i dones.

Vivim immersos en una crisi econòmica, però també de valors. Recuperar aquells que ens fan més persones, que ens fan créixer col·lectivament és un repte i també una oportunitat. I Tarragona pot més, pot progressar i pot demostrar que és capital. Però això es guanya cada dia amb l’exemple i amb el reconeixement dels de fora que ens l’atorgaran si demostrem que volem traspassar  els nostres límits per liderar amb accions de relleu tot un territori que ens necessita i al qual necessitem. Defensant fermament la nostra personalitat i al mateix temps essent generosos per compartir protagonisme quan calgui. Com fa poc vaig sentir dir a un empresari, no podem estar de forma permanent enfadats amb els veïns que són el nostre principal mercat.

Un nou equip de govern a l’ajuntament ha començat fa tres anys amb noves energies i nova empenta. Treballa bé i té les idees clares. Però Tarragona ens necessita a tots i a totes perquè els reptes del segle que vivim són descomunals. Als castells, - això ho sabem prou – pensem de forma diversa. Però acabem fent bones torres quan fem pinya i treballem pel mateix objectiu.

Xavier Sabaté Ibarz

Tarragoní d’adopció i de convicció