Labordeta, in memoriam

Publicat per fxsabate | 20 Set, 2010

     

    La simplificació, la frase curta ens mata la reflexió. L’anècdota de José Antonio Labordeta recordada aquests dies fins a la sacietat d’engegar a la merda els diputats de la bancada de la dreta, ha simplificat en excès l’obra d’un home que va dedicar la seva vida a la lluita pel seu poble d’Aragó i pels més necessitats. Fins i tot algun descerebrat ha deformat les seves paraules per dir que significaven engegar a la merda tots els polítics. Res més llunyde la intenció de Labordeta que estimava la política i els bons polítics però que no tolerava aquells que havien i han volgut monopolitzar sempre l’ús de tots els mitjans de domini – àdhuc el de la paraula – per negar-la com feien en aquell moment a un representant polític del poble.

     

    Però, com deia, la figura de Labordeta ha estat molt més que una frase per la història. L’any passat, en ocasió del seu darrer recital al Camp de Mart tarragoní vaig anar a saludar-lo al final de la seva actuació. Ja feia un temps que passava llargues temporades a Altafulla i li vaig retreure que no m’ho hagués fer saber. “ No voy a tocar las narices a los amigos que ya bastante que doy la tabarra con eso de la próstata... “

     

    Les seves frases eren directes i planeres. El dimarts posterior al cap de setmana que li havien dedicat una escola a Saragossa ens vàrem trobar a una de les nombroses sessions de la Comissió que discutia el Pla Hidrològic Nacional – PHN – al Congrés dels Diputats . Li vaig preguntar com se sentia i em va dir: “ Pues muy contento; mira, ayer lunes llamé a la escuela y me contestaron: ‘ Escuela José Antonio Labordeta, dígame ? ‘ . Y yo les respondí; “ Pues nada, que sólo llamaba para saber cómo me sentía al oir mi nombre “.

     

    Però més enllà de les seves formes, la personalitat de Labordeta era extraordinària pel seu vincle a la cultura – poeta, fundador de Andalan, notable cantautor – va saber connectar amb les aspiracions populars des del primer moment. Poesia, música i política - hi va dedicar els seus millors anys des de 1976 i durant 30 anys ininterromputs – eren les seves armes per trnasformar un món que considerava injust.

     

    En els darrers temps vàrem trobar el Labordeta intimista. El darrer dia de 2007 encara escrivia al seu bloc aquest estremidor poema premonitori de la seva mort:

    CADA TARDE

    Cada tarde

    un viento huracanado

    me estremece.

    Son las sombras de todos los ancestros

    y la linea final

    de este viejo y siniestro Labordeta.

    De mi no queda casi nada

    y ellos, que se lo saben,

    me asedian en las tardes de cierzo

    como si nada quedara del recuerdo.

    Se van. Nos vamos. Todos.

    La esperanza se quedó arrinconada,

    la libertad se tambalea

    y todo lo que pensamos que un día llegaría

    se ha quedado desierto en la memoria. 

    Tardes de fabula dorada

    muertas en el secuestro de los días.

    • El millor homenatge que més li agradaria és que diguéssim que el seu testimoni no ha estat eixorc. El recollim, el fem nostre i el transmetrem als qui vindran. Perquè la lluita per la llibertat i la lluita haurà de ser sempre constant. “ Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra en que ponga libertad “
     


Els comentaris d'aquest bloc estan moderats i son revisats pel seu propietari abans de ser publicats

 















Com se li diu al dia 25 de desembre: