Xavier Sabaté

Resum de la meva intervenció al Consell Nacional del PSC el passat dissabte 3 d’octubre de 2009

1 ) Això del nacionalisme conservador a casa nostra és molt curiós: tenen molt pocs dirigents autènticament nacionalistes però acaben embolicant a molta gent a base del seu conegut estil que inclou quelcom de tant de valor com la demagògia, els arguments superficials, les apel.lacions constants a la pàtria, els símbols, la bandera – és a dir, als sentiments - ,  el xovinisme i culpabilitzar sempre a un enemic exterior de tots els mals fins i tot dels atribuïbles a ells mateixos

Nosaltres correm el risc de ser el contrari: tenim molta gent, milers de socialistes autènticament conscienciats de la necessitat de la transformciío del nostre país i de la nostra societat i en canvi no arribar amb prou força ni a prou persones.

He arribat a la conclusió que som massa respectuosos amb ells. No sé al País Basc o a Irlanda o al Canadà però a casa nostra van governar 23 anys i ens van deixar una pàtria que feia pena: desordenada, sense prioritats de govern i aliats amb el pitjor enemic dels catalans. Per cert, van votar les dues investidures d’Aznar i tots els seus pressupostos menys un i no han votat cap de les dues investidures de Zapatero ni cap dels seus pressupostos. Això no és per casualitat, tots sabem que es reuneixen i planifiquen junts i que la dreta catalana i l'espanyola acaben anant sempre de bracet.

I els darrers esdeveniments que no són nous demostren quants aprofitats hi ha en aquest camp: personatges que des d’Institucions i des del que podien haver estat lloables iniciatives privades al llarg d’aquests anys, amb els diners de tots han viscut nedant en l’abundància i destinant els diners al seu profit personal : l’Avui, la TV privada que havia de ser la salvació dels catalans i altres iniciatives. A mi m’han enredat en totes i ningú mai no m’ha donat cap explicació ni m’han convocat a cap junta d’accionistes per explicar la destinació dels meus diners. O el cas del diari El Observador escrit en castellà que també va rebre milions d’institucions públiques entre elles la pròpia Generalitat i la Diputació de Tarragona.

Ara el cas Palau. Tinc familiars a Barcelona que van posar diners per construir l’orgue del Palau de la Música i ara es pregunten si els seus diners van servir per tapar milionaris deutes del sr. Angel Colom i milionàries subvencions de la fundació de CDC en lloc de destinar-ho a la música i a la cultura catalana.

O des de la pròpia Generalitat els casos Turisme, Treball i tants altres. Aquests ens volen salvar la pàtria ? Quin projecte de futur tenen per la pàtria, per Catalunya i els catalans ? O només tenen un projecte per a ells ?

I ara sorgeixen nous personatges ( amb molts flashos i a l’empara d’institucions esportives ) que també ens volen salvar la pàtria  i que apareixen amb els mateixos tics de demagògia, prepotència, escarafalls  i buidor. També eren al PI amb Angel Colom.

2) Al costat de la gent

No ho tenim fàcil. Però ens hem de mobilitzar ja a explicar més i millor el nostre projecte en l’any que falta fins les properes eleccions. Ells ja s’han posat en campanya i nosaltres, sense defugir la nostra responsbilitat de govern no podem eludir la confrontació. Hem de millorar la comunicació. Hem de dedicar més temps i millors tècniques a comunicar el nostre propi projecte tot accentuant el nostre perfil. Per a això haurem de posar-nos tots en marxa amb el President al capdvant a qui li dic que m’agraden els seus discursos del Palau de la Generalitat i els del Parlament al Parc de la Ciutadella però encara més – i els necessitarem més aquests mesos que venen – els que fa aquí al carrer Nicaragua-. I també haurem de marcar perfil propi davant els nostres socis que es permeten posar en qüestió les nostres polítiques mentre que nosaltres no ho fem mai. La gent de vegades es confon i els confonem i res millor que explicar el que pensem, el que fem i el que volem des del PSC

Nosaltres som al costat de la gent, dels seus problemes, de les seves inquietuds i dels seus somnis, dels seus projectes de realització personal i col.lectiva. Aqeusta és la pàtria autèntica; la de les polítiques socials avançades, la que per a això necessita d’una política econòmica seriosa i solvent

I els ciutadans han de veure que el nostre projecte té també un component èpic. I en aquest punt us diré que comentant això amb dos savis de la meva federació del Camp de Tarragona – en tenim més, eh ? – com Martí Carnicer i Francesc Vallès dèiem que un dels components èpics que pot il.lusionar molta gent és la sostenibilitat i no només la mediambiental. El que passa és que tenim algun soci que ho ha volgut monopolitzar i no ho fa com nosaltres i com la majoria de ciutadans voldrien. Tenim la responsabilitat de prestigiar la lluita per la sostenibilitat i contra el canvi climàtic, per les politiques possibles però transformadores cap a un nou model productiu. Per cert, el G20 a Pittsburgh també ha parlat d’això i en les seves conclusions ha dit “Treballem perquè la recuperació sigui duradora, sostenible i verda- Allí hi havia el president Zapatero que també va dir coses molt interessants 

3) I més valors

La nostra responsabilitat és també la d’il.lusionar amb valors. Al President del Partit Isidre Molas que entèn d’aquestes coses li diré que necessitem una nova “Oda a la pàtria”. Ja ens entenem. Aquella d’Aribau va marcar la Renaixença a Catalunya. Ara en necessitem una de nova construïda amb el nostre relat, amb els nostres arguments, que sigui capaç de aplegar tots els catalans i catalanes de bona voluntat que vulguin construir una pàtria amb noves il.lusions, un país que valgui la pena com deia Ferran Mascarell fa poc en un magnífic article

Perquè us dic, amigues i amics, que hi ha set de valors i els que defensem nosaltres valen la pena: solidaritat, justícia i altruisme perquè deixeu-me que us digui que l’apel.lació a la contribució de cadascú és ben rebuda i il.lusiona. Obama ho va aconseguir reprenent el fil de J.F. Kenedy i nosaltres ho hem de fer perquè no hi ha drets sense deures i només amb els dos, amb els primers però també amb deures, podrem assolir un món millor sense paradisos que potser de vegades s’ha interpretat que prometíem que assoliríem sense esforç.