Sovint, quan reflexionem
al voltant de la gestió cultural que es desplega en els municipis, els
professionals d'aquest sector remetem a àmbits d'actuació com
la creació, la formació i la difusió de la cultura. Anomenem
igualment alguns dels eixos que han de guiar la nostra tasca: la participació
dels agents i dels ciutadans en la gestió, la territorialitat com un
camí per aconseguir que la nostra ciutat sigui un punt de referència
a la zona, l'originalitat que permeti fer-nos un lloc en el mapa català,
la vertebració d'una xarxa d'agents connectada, la coordinació
d'activitats i de creadors, la proximitat dels equipaments i dels serveis, el
foment de l'activitat entre els agents, la interculturalitat… Es tracta
de conceptes que, sens dubte, com he dit, ens orienten a l'hora de dur a terme
una bona feina.
Hi ha, però,
al meu parer, una idea que treballem poc i que, de vegades, deixem de banda:
em refereixo a la fruïció de la cultura. (I, en aquesta reflexió,
vull especificar que utilitzaré el concepte de cultura com a equivalent
a disciplina artística -literatura, música, pintura, escultura,
etc.) És cert, i ens ho han dit el millors gestors, que cal treballar
per a un públic interessat i per a un públic potencialment interessat,
que fer-ho per a aquells que (dins l'argot teòric de la gestió
cultural) són en principi totalment reticents al fet cultural és
una pèrdua de temps. Tanmateix, en l'àmbit municipal, de seguida
ens assalta una qüestió important: podem deixar de banda la majoria
de la població, que contribueix en la construcció de la ciutat
de la mateixa manera que tots aquells que es beneficien habitualment o puntualment
dels serveis culturals que ofereix l'administració?
Avui dia podríem
dir que el factor econòmic no és ja el paràmetre principal
de diferenciació de classes; en canvi, la cultura ha passat a jugar aquest
paper. La cultura crea estatus, comporta, sobretot en certs àmbits, dinàmiques
d'identificació grupal reduïda i, així doncs, d'una distinció
còmoda i gratificant. Ara bé, cal pensar que tots aquells que
ens trobem dins d'aquesta marea no som uns escollits o uns éssers tocats
pel dit de Déu: simplement, hem tingut la sort d'adquirir, en menor o
major mesura, d'una manera o d'una altra, una sensibilitat cap a l'art; hem
tingut la gran fortuna d'integrar-lo com un fet vital, indestriable de nosaltres,
tan potent com el fet de menjar o de dormir. Fins al punt que, per viure, necessitem
la cultura, necessitem llegir, pintar, fotografiar… mirar i escoltar l'art.
Hem crescut, doncs, amb la capacitat de FRUIR de l'art.
Des de l'administració
cal que tinguem present aquest fet; i crec que des de la xarxa d'agents i d'aquells
que decideixen dedicar molta part del seu temps a la creació també.
Dins de les diverses línies d'actuació que despleguem, hauríem
de treballar amb profunditat aquest aspecte. Es tracta d'una tasca més
minuciosa, del dia a dia, de la construcció d'un eixam que no comporta
grans titulars als diaris però que incideix de manera real en la vida
dels ciutadans, no dels ciutadans en abstracte sinó de les persones que
trepitgen el carrer, que respiren l'aire d'aquest espai comú que ens
conforma. I penso que hi ha diverses maneres de fer-ho.
Des de l'àmbit
de l'administració municipal, en primer lloc, per exemple, a través
de l'educació; a infants i a adults, entrant dins l'escola i des de fora
de l'escola, desplegant accions que habitualment les aules escolars no poden
desenvolupar o que suposin un aprenentatge permanent. En segon lloc (un altre
exemple), esborrant fronteres entre l'equipament i l'espai urbà. La clau
està a fer que les persones autogenerin una confiança cap al fet
artístic, a entendre que molta gent, si no sent qüestionada la seva
capacitat intel·lectual, pot arribar a apreciar i a gaudir d'una obra
d'art. A fer que l'equipament o l'acte programat, doncs, no es presenti com
un gran interrogant que posi en dubte ininterrompudament la ignorància
de l'usuari.
L'espai urbà
és un àmbit físic i mental que dilueix aquestes parets
que delimiten l'erudició i que generen rebuig, i s'erigeix, per tant,
com un àmbit d'igualtat en què la valoració és totalment
lliure, com una gran platea oberta que esdevé alhora l'escenari, que
no espera certs comportaments de l'usuari, sinó que fa que aquest sigui
el protagonista absolut de l'acte (per què no deixem de parlar d'usuaris
i parlem d'actors culturals?!). Hem d'aprofitar l'espai urbà, per interactuar
de manera real amb les vides que caminen per la ciutat, però també
per crear un passadís de connexió amb l'equipament. L'educació,
d'altra banda, és la via per aconseguir que es frueixi de la qualitat
i és un eix que hem d'aplicar en totes les nostres actuacions, precisament
per fer que les persones no se sentin petites davant de l'art, per fer que s'emocionin
i integrin aquesta emoció en la seva vida quotidiana.
Segons la definició
del nou Estatut, la cultura és un dret. Jo aniria més enllà:
crec que el que hauria de ser un dret de tots és la capacitat de poder
fruir de la cultura.