Per definir la carn, dalt del tren
que ara em trasllada,
només puc recórrer a tu,
no sé per què.
Des de l'estómac,
els mots se'm repeteixen
en un vers i en un altre.
No em serveixen i els he de dir ara i després
i traçar un plànol de rectes damunt teu,
sobre el teu cos,
damunt la corba lasciva i llisa
d'aquell desig pletòric que l'atzar
--quina paraula més estranya--
va incloure al mig del nostre temps.
Apamar la lletra, apamar-te el cos,
la cosa és així, és el que és.
No tinc prou vocabulari.
Sí, l'atzar es una cosa estranya...juga amb nosaltres i sempre es imprevisible.
Publicat per jaka — 22 Nov 2006, 10:46