Que la carn es faci vers
i que el vers es faci carn.
Que l'A sigui el llavi moll
de quan arriba a aquell punt àlgid
--febre de l'entrecuix--,
i que l'ungla del dit sigui
síl·laba encavalcada dins del sexe.
Que una M es faci pell:
pell de mà, melic, mugró,
mirada mig tancada de desig,
munió de cabells eriçats en el joc,
el joc de sempre i sempre nou,
la forquilla d'una N apassionada,
que insisteix en els punts febles
del plaer. Que el silenci
faci un crit a la metàfora
i que junts copulin sempre i sense fi,
sobre el llit ben escandit i rítmic
d'un poema etern i anatòmic.