Vaig intentar anar a l'acte que va convocar l'Ajuntament de Tarragona amb les coordinadores d'afectats pel POUM a l'antiga Audiència i no vaig poder accedir al recinte, no s'hi cabia, així que no tinc altra informació del seu contingut que allò que han fet públic els mitjans de comunicació, que no és gaire cosa.

És important que els responsables locals hagin adoptat la via del diàleg com eina de treball, a diferència d'allò que passava abans i els fruits són a la vista, hi ha una majoria de gent contenta on abans predominava la irritació. S'ha parlat amb afectats i s'han atès les seves demandes, es diu que corregiran errades de l'anterior pla, un exzemple emblemàtic és la conservació de les Cases Barates, que patien la contradicció d'estar catalogades i amenaçades de desaparició alhora. En canvi, l'actuació a la Muntanyeta de Sant Pere genera interrogants per la sorprenent oferta de canvi de residència a qui ho desitgi. Per altra part, és necessari urbanitzar Terres Cavades ara que hi ha un gran stock de pisos per vendre?

Em queda el dubte de si s'ha buscat la satisfacció immediata i fàcils dels qui reclamaven, perquè s'ha parlat de “no expropiar ningú” i això tal vegada és una exageració. Hi ha previsions d'expropiacions que fa molts anys que estaven programades i no s'han executat perquè són actuacions a llarg termini que un ajuntament només pot fer si compta amb un finançament extraordinari. Penso en l'inadequat edifici de la plaça Arce Ochotorena vora l'amfiteatre i a tocar les vies del tren, o en les rodalies del teatre romà. D'altres aparquen la solució de problemes urbanísitics a resoldre, com el carrer Francolí, la fossilització de l'actual configuració pot constituir un greu obstacle a la cohesió urbanística de Tarragona en el futur, en perjudici, sobretot, dels carrers del voltant, al barri de Torreforta.

Perquè el diàleg no consisteix a accedir a totes les peticions d'afectats per la planificació sinó a informar amb claredat, escoltar allò que diuen els veïns, acceptar el que és raonable i si s'ha de mantenir alguna actuació, garantir que no se'ls perjudica, que es respecten els seus drets i no es crea un mal innecessari, que és el que no va fer l'anterior govern municipal.

Deixant a banda els meus dubtes sobre si es fa un cert populisme, el que va demostrar l'acte és que s'ha fet la feina i s'ha arribat a la gent; la coalició que governa Tarragona té prou suport ciutadà i crèdit polític perr tirar endavant el seu programa amb comoditat. En aquest assumpte, l'oposició municipal té poc camp d'actuació, perquè són responsables dels mals d'un POUM que se'ls va encallar durant anys i es va intentar aprovar de pressa i corrrent, malament i incomplet.

I els qui no són a l'Ajuntament i aspiren a ser-hi, o a tornar-hi, han de modular molt bé allò que diuen si no volen quedar reduits al mer testimonialisme.

Un acudit de quan manava Franco

Als anys seixanta i setanta circulaven unes monedes de cinquanta pessetes que en l’anvers duien la cara de Francisco Franco i en el revers un escut dels oficials durant  la dictadura, però amb l’àguila situada en posició diagonal respecte l’escut inscrit.

Diuen que dos amics s’estaven en una cafeteria i un li mostrà a l’altre una moneda d’aquestes preguntant-li quantes ales hi veia. El primer va contestar que dues i el seu amic li va dir que n’hi  havia tres. Li va mostrar les ales de l’au heràldica, enumerant-les: l’ala curta, l’ala  llarga… i girant la moneda per mostrar-li el costat on hi havia la  inscripció Frco. Franco, Caudillo de España por la Ga. de Dios, i el perfil de l’esmentat, li va dir:

-         I “ala merda”.

Tots dos reien quan, ràpidament, es va girar un home assegut a la taula del costat.

-         No hombre, hay cuatro alas. Mire, usted ha contado el ala corta, el ala larga y el “ala” mierda, ¿cierto?

Els dos amics van afirmar amb el cap, mirant bocabadats el seu interlocutor. Aquest, amb un gest ràpid va agafar fermament l’enginyós per l’avantbraç i li va dir:

-         Pues la cuarta es: “ala” comisaría.

Un cas actual

Aquest conte s’explicava en veu baixa quan vivia, i manava, Franco. Amb d’altres semblants, exemplificaven els mètodes irracionals de la dictadura i la permanent vulneració del dret a la intimitat del franquisme. Ara, a les noves generacions que van no han viscut aquell temps, el conte els pot semblar ranci, d’un altre temps on no et podies fiar de qui s’estava al teu costat i la imatge d’un dictador tenia un tracte de cabdill (literalment) intocable. Però, llevat tal vegada de l’omnipresent presència policial, encara és perfectament actual i possible en el nostre país, on es mantenen figures delictives que penalitzen directament l’opinió, com són l’ultratge a la bandera espanyola i l’ofensa a la família reial.

En aplicació d’aquesta legislació retrògrada, fa poc em vist com eren processats els autors d’una portada d’una revista humorística on es satiritzava l’hereu del tron espanyol, uns joves per haver cremar una fotografia del monarca a Girona i  no fa gaire un jove de Terrassa, a qui li diuen Franki, va ingressar a la presó per haver cremat una bandera espanyola, al cap d’un grapat de temps d’haver comès l’acte incendiari.

Sembla que aquest darrer ha tingut més repercussió a Tarragona, sigui perquè la injustícia de l’empresonament ha tocat la fibra sensible o per una millor organització dels afins ideològics a Franki. El cert és que es van fer uns rètols condemnatoris pintats  amb spray a diverses parets de Tarragona, en especial als edificis on hi ha les seus locals dels partits del govern. Més tard, la policia va enxampar a d’altres persones fent un grafitti  en defensa de Franki  i se’ls acusà d’haver fet  les demés pintades. El cas és a mans dels tribunals  i l’Ajuntament de Tarragona s’hi presenta com acusació particular.

En defensa d’un estat de dret democràtic.

Pintar façanes d’edificis és un acte incívic, que malgrat que es condemni tot  el que es vulgui s’ha repetit durant la història de les ciutats i es seguirà fent. Cremar objectes en la via pública, tret de les fogueres de Sant Joan, pot ser una acció que generi un perill innecessari. I fer pintades en tanques i altres llocs ho considero una mostra cultural de la qual no en copsem, encara, la importància.

Aquestes accions poden merèixer una pena administrativa o civil, però mai penal. Perquè el que genera inseguretat és considerar delicte el rebuig a la institució monàrquica, o que també ho sigui cremar un drap. O que  fer una pintada elimini, de cop i volta, tota presumpció d’innocència.

El que cal fer és suprimir de la legislació vigent la tipificació delictiva d'aquests actes perquè mantenir-la és contrari a la llibertat de creences, opinió i expressió.

Mentrestant, però, que ningú esperi que el govern de Catalunya cedeixi les seves competències a altres policies. Una cosa no té a veure amb l’altra.

El dissabte dia 31 de maig el diari El Punt d el Camp de Tarragona es feia ressó de la meva substitució co a mpresident d’ICV a Tarragona. El redactor que va parlar amb mi telefònicament es queixava que no em sentia bé, no sé si per mala cobertura del mòbil o per qualsevol altra problema tècnic. Tal vegada per això es recull alguna cosa que no és del tot allò que jo volida dir, per altra part un problema comú en la comunicació humana. L’avantatge d’escriure un bloc és que en aquest cas puc aclarir i ampliar allò que volia dir

Per exemple, sobre la meva continuïtat al front de l’organització intercomarcal d’ICV. El que tractava de dir és que, si bé estic convençut de la necessitat del relleu en la presidència local, en canvi m’hauria agradat  tornar a ser candidat a presidir la Intercomarcal del Camp de Tarragona, però, efectivament, la meva situació  laboral i la necessària dedicació professional a altres tasques ho fan impossible. Bé tot plegat és una matisació sense més importància.

Però allò que vull explicar és la meva opinió en referència a altres persones, en concret al conseller Francesc Baltasar i l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros. En ambdós casos vaig fer, o volia fer, una valoració dual, d’allò que em sembla bé i el que em sembla malament en la seva actuació.

El conseller Baltasar, en la meva opinió ha mantingut una mala política de comunicació en tota la crisi de la sequera, que no val la pena detallar, i li ha mancat visió global, ha mantingut un punt de vista excessivament metropolità. Però, en canvi, alabo la política de gestió de l’aigua feta, prosseguint un pla d’estructures per garantir el subministrament d’aigua basada en els recursos propis de cada conca, complementant-los amb les necessàries dessalinitzadores per absorbir el dèficit entre disponibilitat i demanda de subministrament que es pateix. 

I de l’alcalde Ballesteros, vaig dir que en un primer moment havia estat massa seguidista del govern en cedir a la  regió metropolitana de Barcelona unes reserves d’aigua que no són excedentàries, procedents del Baix Francolí i el Bloc del Gaià, uns aqüífers en molt mal estat. Fer-ho en primeríssima instància i sense condicions va ser un error, com després s’ha vist. Però també vaig dir que aplaudeixo i recolzo la reacció que va tenir en negar l’ús de l’aigua de pous municipals quan les pluges indicaven la fi de la sequera i la feien innecessària, acció que corregia la primera. En el seu dia li vaig expressar directament aquesta opinió favorable, lògicament ha de ser pública.

El passat dia 14 de maig l’Assemblea Local d’ICV va elegir nou president local, sense que jo fos candidat al càrrec. És una decisió que havia pres de feia temps, perquè sóc un aferrissat defensor de la limitació de mandats. He estat president de la comissió Política Local d’ICV a Tarragona des de l’any 2000 i considero que calia un relleu en el càrrec, imprescindible si haguéssim mantingut la representació en el consistori municipal per diferenciar entre les propostes de la formació política i les que hauria fet el grup municipal, sobretot si s’hagués participat en el govern local.

El resultat advers fa igualment necessària la renovació de l’òrgan de direcció de forma visible, i no hi ha millor visibilitat que un canvi en la presidència, perquè a ICV, a Tarragona, li cal dotar-se d’un nou equip de direcció política capaç de reformular el projecte polític perquè arribi a un sector més ampli de la població, cosa evident si s’observa el mapa de la distribució del vot a la coalició en la nostra ciutat. Això implica incorporar noves persones a l'equip directiu i canvis en les tasques assignades a les que segueixin a fi d’estimular la creativitat i evitar la rutina. 

El repte és clar, fer d’ICV una eina útil d’intervenció política a ulls de la ciutadania tarragonina per recuperar la presència social i institucional. Aquesta és la tasca que té encomanada el nou president, que és Josep Sementé Moyà, un nom imprescindible en la història recent de l’esquerra tarragonina, però que no està gens ancorat en el passat, al contrari, és un home entusiasta i molt actiu. Segur que és capaç d’encomanar la seva vitalitat a ICV.

No hi ha dubte de la situació d’emergència que ha creat la manca de precipitacions que es pateix i la necessitat d’adoptar mesures extraordinàries per compartir els recursos hídrics de Catalunyade forma solidària, fent front a les necessitats immediates però, sobretot, adoptant mesures que n’assegurin el  subministrament a llarg termini.

Malgrat que el govern de la Generalitat hi treballa, planificant la construcció d’una xarxa de plantes dessaladores i aplicant un programa de reutilització que aporti aigua per a usos que no sigui de boca i alliberi recursos per aquest ús, la situació d’emergència ha sorgit abans que aquests projectes s’hagin fet efectius.

Una de les actuacions previstes per aportar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, amenaçada de serioses restriccions, és el trasllat mitjançant vaixells, des del port de Tarragona fins al de Barcelona d’aigua procedent d’aquestes contrades. Aquesta iniciativa ha estat acceptada per l’Ajuntament de Tarragona en primer lloc, després pel de Reus i per Aguas Industriales de Tarragona, SA, que és la emppresa que subminsitra aigua a les indústries químiques, a excepció de la refineria de REPSOL.

La decisió aixeca recels entre la població del territori afectat perquè, en un passat recent, les poblacions més properes a la costa del Camp de Tarragona van veure esgotats els recursos hídrics procedents de la captació d’aigües subterrànies per la brutal sobreexplotació a què es va sotmetre a causa de la implantació d’una potent indústria sense haver avaluat prèviament els recursos naturals disponibles i haver planificat la seva administració.

La situació només es pogué resoldre amb la construcció d’una canalització per transvasar aigua procedent del riu Ebre i constituint el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT). L’objectiu era en primer lloc subministrar l’aigua necessària, sobretot per al consum de boca però també per a les indústries que són partícips del consorci, i en una segona instància intentar que els aquífers locals recuperessin la qualitat de l’aigua fins fer-la  apta pel consum humà. 

Malgrat que l’aquífer s’ha recuperat parcialment, la situació és lluny de ser bona, i  els habitats del Camp segueixen essent dependents de l’aigua que es rep de l’Ebre i la demanda no para de créixer.

Condicions per a l’ús dels aquífers

La captació d’aigua de la zona del Camp de Tarragona amb destinació a alleugerir la situació  de zones amb carències pels efectes de la sequera s’ha de regir per allò que estableix el segon Pla d’Ordenació d’Extraccions de determinats sectors dels aqüífers del Baix Francolí i el Bloc de Gaià (en endavant POE),  publicat al DOGC núm 4572 de 2/11/2006. Estableix tres polígons d’explotació, amb criteris geològics i qualitatius, que són:

P1- Nord –Oest Ventalls, 152 Km² els municipis dels Garidells, El Morell i Vilallonga del Camp, estan completament inclosos en ell, i parcialment els de Cambrils, El Catllar, Constantí, els Pallaresos, Perafort, La Pobla de Mafumet, Renau, Reus, Riudoms, Salou, La Secuita, La Selva del Camp, Tarragona i Vila-Seca.

S’aixeca la declaració de sobreexplotació que tenia en el Pla anterior i es declara especialment protegit. L’extracció abans del pla era de 14,89 Hm³/any i s’autoritza l’increment màxim fins 19,30 Hm³/any.

P2- Nord-Est Miocè, 118 Km² en el qual estan compresos parcialment els municipis d’Altafulla, El Catllar, Constantí, Creixell, La Nou de Gaià, Els Pallaresos, Perafort, La Pobla de Mafumet, La Pobla de Montornès, Renau, La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salomó, La Secuita, Tarragona, Torredembarra, El Vendrell i Vespella del Gaià. També  s’aixeca la declaració de sobreexplotació i es declara especialment protegit. L’extracció abans del pla era de 4,75 Hm³/any i n’autoritza l’increment fins 6,84 Hm³/any com a màxim.

P3- Franja costanera, 81 Km², és una franja costanera que inclou parcialment els municipis d’Altafulla, Cambrils, El Catllar, Creixell, Reus, La Riera de Gaià, Roda de Barà, Salou, Tarragona, Torredembarra, El Vendrell i Vila-Seca. S’extreuen 0,93 Hm³/any (VAG) i no s’autoritza cap increment perquè manté la qualificació de sobreexplotació.

En conjunt, no es pot dir que la conjuntura sigui gaire satisfactòria respecte de la disponibilitat de l’aigua en aquest sistema. Si a més es té present que Cornudella de Montsant i Capçanes al Priorat, Llorenç del Penedès al Baix Penedès, Alforja, l’Argentera i Riudecols al Baix Camp, totes elles poblacions de l’entorn proper, han de rebre aigua en cisternes perquè no en tenen, la situació es presenta més complicada.

L’Agència  Catalana de l’Aigua es proposa extreure 4,4 Hm³ d’aigua per enviar a altres indrets on la sequera posa en perill l’abastament. Aquesta és justament la quantitat en què s’ha incrementat el Volum Admissible de Gestió (volum màxim que se’n pot extreure sense comprometre l’equilibri del balanç hídric) en el Polígon de Gestió 1  Nord-Oest Ventalls, que és d’on es diu que s’obtindrà l’aigua.

El POE contempla també un Pla Zonal per la implantació del cabal de manteniment en el riu Gaià que hauria de garantir-ne la circulació d’aigua en aquest riu,  cosa que no és així. Igualment es compromet a estudiar la  viabilitat tècnica i econòmica de recarregar els aquífers amb recursos procedents de la Xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona, cosa que durant l’extracció d’aigua amb destinació a altres indrets fa impossible.

Algunes preguntes

És sorprenent que en una situació greu es pensi a recórrer en primer lloc a l’aigua d’una zona que té els aquífers sobreexplotats, o especialment protegits en el millor dels casos. Potser perquè la disponibilitat d’instal·lacions logístiques que permetin el transport immediat de l’aigua ha pesat més que accedir a recursos hídrics suficients. El port de Tarragona ja es va usar per traslladar aigua del CAT a Mallorca en el vaixell “Alcantara”, rebatejat com “El Càntir” entre el personal portuari.

Per altra part, caldria revisar les previsions de volums admissibles del POE per adaptar-les al màxim a la realitat, ja que la mitjana d’aportacions d’aquest anys de sequera probablement és inferior al volum que s'esperava, que s’haurà calculat amb una sèrie llarga d’anys, ara s'hauria de fer sobre els tres de dèficit.

El municipi de Tarragona està completament inclòs dins l’àmbit territorial que regula el POE, per tant en depèn per accedir a l’aigua dels seus pous, si no vol dependre absolutament de la transvasada pel CAT. En una situació greu com la  present, les decisions d’un ajuntament han de ser prudents a l’hora de cedir un recurs escàs, la solidaritat no està renyida amb la cautela. En aquest cas es diria que s’ha acceptat acríticament la proposta de l’empresa mixta que s’encarrega de la distribució d’aigua a Tarragona, EMATSA, que no es pot oblidar que està participada en un 49% per AGBAR,  que actua com a soci  tecnològic, cosa que no és dolenta sempre que el govern garanteixi que la distribució es fa d’acord amb el que ha de ser un servei públic i no amb la lògica empresarial de venda d’un producte del qual s’ha de proveir com sigui.

No  és el cas de Reus, el seu municipi només està inclòs parcialment en el POE, es pot proveir de recursos situat fora del seu àmbit de regulació, el que li permet actuar en un àmbit diferent, encara que els  municipis del seu entorn que tenen dificultats amb el proveïment d’aigua  i el baix nivell que presenta el pantà de Riudecanyes, reserva històrica de l’aigua de boca d’aquesta ciutat, tampoc dibuixa un panorama gaire optimista.

Les decisions d’aquests dos ajuntaments repercuteixen sobre la disponibilitat dels recursos dels aquífers, de forma inapel·lable si s’esgoten els volums permesos, perquè el còmput d’extracció és global, el nombre de pous en funcionament no implica tenir més aigua, només que gastem més de pressa de l'existent.

Com a mínim, els altres ajuntaments i als titulars d’aprofitaments se’ls ha de donar l’oportunitat de poder dir alguna cosa per participar en la gestió del recurs.

La nova cultura de l’aigua

La Nova Cultura de l’Aigua es basa en administrar els recursos propis, no en l’apropiació d’aigua  d’altres conques amb criteris economicistes o continuar amb la mentalitat de concentrar recursos en un territori  a costa de destinar una altre al paper de proveïdor de matèries primeres i logística.

Les accions solidàries en situació d’emergència s’han de basar en el convenciment ciutadà en la  seva justícia i  l’equitat de l’esforç, cal una decidida acció pública de transparència i la posta en funcionament de canals participatius. No es pot decidir  disposar d’aigua d’un territori  de recursos precaris, gairebé inexistents, que li suposarà ajornar indefinidament el restabliment dels aquífers a unes bones condicions i la recuperació dels cabdals de manteniment dels seus rius, tan del Gaià com del Francolí.

Les mesures de control que fins ara s’han publicitat són insuficients, es limiten a l’extracció i embarcament de l’aigua. S’ha d’exercir un control públic sobre la distribució fins al punt de consum final, per garantir que es destina a usos de boca exclusivament. Control que s’ha d’ampliar a la qualitat de l’aigua que resta en l'aquífer, verificant que no es produeix salinitizació ni contaminació per agents biològics o una concentració de nitrats dissolts que n’impedeixin el seu consum.

La solidaritat no es pot sotmetre a referèndum, com pretén demagògicament la filoconvergent Coordinadora d'Entitats del Camp de Tarragona, que utilitza l’emergència de forma oportunista i no recorda la inacció de CiU per atendre la necessitat d'aigua, però sí que ha d’estar sota el control democràtic de la ciutadania, que ha de saber en tot moment quina és la destinació dels recursos que s’extreuen i què passarà si la situació extrema es perllonga. 

Ahir Joan Boada, secretari general d’Interior del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya va anunciar a la premsa que l’ajuntament de Tarragona haurà de pagar les seus provisionals requerides pel desplegament dels Mossos d’esquadra a la demarcació, ja que no s’ha pogut edificar les definitives a causa de la negligència dels anteriors responsables municipals. Això vol dir que els diners que el consistori ha de gastar en aquesta despesa no ho podrà fer en altres serveis a la ciutadania. La tertúlia de Tarragona Ràdio d’avui, que havia de compartir amb Jordi Sendra (CIU), Alejandro Fernández (PP) i Begoña Floria (PSC), tots ells consellers municipals de l’ajuntament de Tarragona, ha estat monopolitzada per aquesta notícia.

Malgrat que he arribat amb molt retard als estudis, he escoltat bona part del debat i no em podia creure allò que deien en Sendra i Fernández. No tan sols negaven cap responsabilitat en la demora a posar a disposició d’Interior els terrenys per edificar, sinó que feien recaure les culpes de la malifeta a l’actual ajuntament i al govern de la Generalitat, cosa que rebatia amb abundants dades la portaveu municipal socialista, Begoña Floria. La causa del retard en posar a disposició d’Interior els terrenys necessaris per aquests equipaments es deu a l’erràtica conducta de l’aleshores alcalde Sr. Nadal en aquest assumpte. Quan l’ajuntament va ser  requerit per fer la cessió de terrenys per al cos de mossos, va fer oferta de dos, un als Quatre Garrofers, en el nucli central de la ciutat i l’altre a Campclar, renunciant a establir criteris ciutadans en l’elecció, que és el que pertoca a un ajuntament. Quan el departament d’Interior es va pronunciar per la opció dels Quatre Garrofers, els aleshores titulars del departament, senyora Montserrat Tura i de l’alcaldia de Tarragona, senyor Joan Miquel Nadal, van oferir una roda de premsa conjunta per anunciar l’acord. L’endemà mateix, l’alcalde anunciava, en els matiexos mitjans d ecomuniciació, la seva disconformitat, afirmant que s’havia de fer a Campclar, en una insòlita demostració de deslleialtt institucional. Aleshores, perquè no va fer oferta exclusivament de terrenys en aquesta zona, que s’haurien acceptat? Probablement perquè l’estratègia era estar disconforme en l’elecció, fos quina fos.

La ubicació del Centre Regional de Comandament dels Mossos d’Esquadra ha estat polèmic perquè implica una decisió que altera l’actual model ciutadà en favor d’un conjunt més integrat de les seves parts i amb una distribució d’equipaments i serveis que compensi les actuals desigualtats i això era possible emplaçant el Centre Regional a Campclar. Per això, en el seu dia, vam presentar una moció al ple municipal on demanàvem que anés a aquesta ubicació, que va ser aprovada amb el vot favorable de tots els grups municipals a excepció d’ERC. L’acord contemplava que l’Ajuntament oferís únicament els terrenys a Campclar, i aquesta part el senyor Nadal no la va fer. Clarament és un acte d’obstrucció a la construcció d’un equipament important, que reforçarà allò que Nadal havia defensat nominalment: la capitalitat de Tarragona. En això, es veu que no li interessava.

Per altra part, el PP, que també es va pronunciar per l’opció de Campclar, és comprensible que quan s'havia de materialitzar optés per dificultar en tot el que li fos possible l’arribada dels mossos, perquè no la vol. En això no ens posem d’acord el senyor Fernández i jo. El Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del dia 25 de gener de 2007 (sèrie C, número 27) recullen la compareixença del conseller Sr. Joan Saura davant la comissió de Justícia, dret i Seguretat Ciutadana. En nom del PP va intervenir el senyor Daniel Sirera, que no és qualsevol, i va dir, textualment: “Per tant, nosaltres li demanem que s’aturi el desplegament, que es consolidi en els territoris on ja estan desplegats.” És una opinió ben clara, pel PP el desplegament de la policia catalana en la totalitat del territori és una qüestió ajornable, volen mantenir una situació impossible de manca de completar el model policial de Catalunya i fer indefinit l’excés de cossos policials, que perjudica la seva eficàcia.

Ara s’han de pagar els plats trencats que han originat una despesa a l’Ajuntament del tot innecessària si les coses s’haguessin fet bé quan tocava.   

El Fòrum de la Diagnosi de l’Agenda 21 de Tarragona, concebut com un acte de participació ciutadana en el procés d’elaboració d’aquesta agenda té el mèrit de començar els processos participatius que l’Ajuntament de Tarragona manifesta que aplicarà, però alhora va palesar que encara queda un llarg camí per recórrer a l’hora de donar participació activa a la ciutadania.

La sessió es va desenvolupar en un ambient excessivament tutelat, més proper a una escola bressol, amb targetes de coloraines per fer votacions a ma alçada, en un acte conduït per una tècnica en participació ciutadana que va començar adoptant un aire excessivament paternalista, dedicant més atenció a refutar les opinions dels qui expressaven discrepàncies amb allò que es presentava que no pas atendre les exposicions que es feien , que per altra part van ser d’alt nivell. Val a dir que l’esmentada tècnica va anar moderant-se així que avançava la sessió.

Va ser un desencert demanar l’aprovació sobre un document que voluntàriament s’havia ocultat als assistents, contradient allò que es deia a la convocatòria respecte que tota la documentació estaria a l’abast a la web de l’Agenda 21. Els documents presentats consistien en uns anàlisi DAFO on s’havien unificat oportunitats i fortaleses per un costat, i amenaces i febleses per l’altre, segons es va dir per simplificar-lo, però l’efecte assolit va ser el contrari, era més confús.

En conjunt, la diagnosi té defectes a corregir, que es van manifestar en un notable rebuig a les propostes presentades. En la forma es detecta massa precipitació en la seva redacció que li resta rigor, tal com van indicar diverses intervencions, i és excessivament autocomplaent, conté afirmacions que van sorprendre la majoria de l’assistència, tal com dir que les xarxes d’assistència sanitària i social estan suficientment descentralitzades per atendre les necessitats, l’alt grau d’identificació de la població  amb la ciutat (i totes les persones que “van a Tarragona” des de determinats barris?) que hi ha abundància d’instal·lacions culturals, esportives i no recordo què més, que hi ha una molt bona xarxa de transport. En general els redactors han volgut fer content l’equip de govern municipal, incloent promeses electorals com si fossin ja realitat.

En l’aspecte conceptual la diagnosi fa massa èmfasi en els aspectes ambientalistes, assumint els pitjors tòpics sobre les polítiques ecològiques. S’oblida que el Programa 21, una eina del qual n’és l’Agenda 21 local, té com a finalitat la lluita contra la pobresa amb un model de creixement econòmic que no malmeti el medi ambient, i aquesta preocupació es veu poc en la diagnosi. Tan poc, que en cap moment parla dels  nivells de pobresa que hi ha a Tarragona.

Ara cal saber què es farà del treball d’ahir, com modificarà, per millorar-la, la proposta de diagnòstic que es va presentar per sorpresa.

Per altra part, les persones que vam participar-hi volíem fer en un fòrum polític, on l’interlocutor havia de ser l’alcalde o la regidora responsable de l’àrea. El paper dels tècnics és aplicar les conclusions que accepti i li transmeti qui té la responsabilitat política.

La bona notícia és que, després d’anys i panys que l’Agenda 21 era només una partida  en el pressupost municipal tarragoní, la dotació de la qual desapareixia en qualsevol expedient modificatiu de crèdit, ara s’hi treballa.

Només cal que els nostres polítics es desprenguin dels recels que tenen respecte de la  participació ciutadana i l’entenguin com una eina de millora de les decisions que han d’adoptar.

Si no es volen malbaratar les esperances de canvi dipositades en la nova corporació municipal,  han de millorar també, i entre altres coses, el  funcionament de l’administració municipal, que li cal una revisió a fons dels seus procediments d’actuació a fi d’utilitzar al màxim les possibilitats de les tecnologies informàtiques, principalment per oferir un bon servei a la ciutadania, i de retruc, un millor  funcionament intern més àgil i operatiu.

Ho  dic perquè fa uns dies, em van lliurar una carta de l’Ajuntament que l’havia enviat a una adreça on fa una mica més de deu anys que no hi resideixo. Quan em vaig canviar de domicili vaig tramitar la corresponent modificació del padró municipal, donant-me de baixa en el domicili anterior i d’alta en el nou. Aquests tràmit ha de tenir efecte en tota la administració municipal, qualsevol notificació que se m’enviï per part de l’Ajuntament ho ha de fer al domicili en el qual consta que tinc la meva residència. Doncs no és així.

La carta en qüestió contenia la liquidació anual dels impostos municipals, és a dir, no era un tràmit protocol·lari, ni una tramesa de publicitat d’algun espectacle o cosa semblant, on, malgrat que no estigui justificat l’error, no té la transcendència que pot tenir  si es tracta d’un  acte administratiu.

Doncs resulta que algú, o alguna màquina per desídia d’algú, encara té enregistrat un domicili amb el que no tinc res a veure des de fa un bon grapat d’anys. Per a més gravetat, el tràmit de domiciliació bancària i fraccionament del pagament dels impostos municipals el  vaig fer anys després de viure al  nou domicili,  el que fa més incomprensible que figuri  el domicili anterior.

Evidentment, ara em toca presentar una sol·licitud informant de l’errada comesa per l’administració local i demanar que ho esmenin. Una molèstia més.

Es pot dir que una queixa d’aquesta mena en el futur s’hauria d’elevar al síndic de greuges, quan es nomeni. A mi em fa l’efecte que si coses tan petites i fàcils de resoldre han d’anar per aquesta via, aviat tindrem col·lapsada la sindicatura. Perquè no dec ser l’únic a qui  li passa una cosa així, i  si ho fos, encara  em preocuparia més.

Vaig acabar l’any amb una agradable conversa de vermut amb uns amics, destacats sindicalistes de CCOO, que em van mostrar uns SMS que havien rebut que hi deia: “CCOO és un sindicat d’esquerres, per això jo estic a CCOO” i l’habitual “Passa-ho”.Té a veure amb l’entrevista que va publicar el dia 28 de desembre el diari “El País” a Maria Jesús Paredes, la secretaria general de la Federació Estatal de Banca de CCOO, que ara plega, després de viure, fa temps, envoltatda per la polèmica sobre les seves propietats patrimonials i la bona relació amb la patronal bancària. En aquesta entrevista, Paredes afirmava que CCOO no és un sindicat d’esquerres, sinó només un sindicat, i que ella desconeixia quina cosa era un sindicat de classe. També afirmava que “antes el sindicalismo era cuestión de testosterona; ahora hay que buscar buenos profesionales”.

Em reconforta veure que a CCOO encara hi ha gent que vol, i es sent, a un sindicat d’esquerres, però lamento que la reacció hagi estat tan tèbia i només en clau interna. Encara és hora que s’hagi produït una reacció pública contrària per part d’altres dirigents, el que em porta a la reflexió que potser qui està en el cert és la senyora Paredes (no goso dir-li companya, no sigui que em digués que a veure què són aquestes confiances), perquè aquesta senyora ha estat 23 anys, que es diu aviat, dirigint la federació de Banca, sense saber què és un sindicat de classe, i això estava (no sé si encara ho diu) als Estatuts del seu sindicat.

No discuteixo el dret de qualsevol organització a evolucionar i canviar els seus plantejaments, però cal avisar, que tothom que hi està apuntat en tingui coneixement  dels canvis, perquè resulta que jo vull estar a un sindicat de classe i d’esquerres i si CCOO no ho és perquè hi ha una majoria que així ho vol, em caldrà fer un pensament. Cal que els impulsors dels SMS, que es veu que són de la meva opinió, facin alguna cosa més que enviar-se missatges d’autoafirmació i passin a l’acció. Perquè un canvi d’aquesta mena cal que, com a mínim sigui objecte de debat. S’ha d’aclarir quin contingut té ara mateix el concepte de classe, sense perdre l’essència d’una definició que vol defensar el bé del conjunt d’assalariats evitant que apareguin interessos enfrontats en el seu sí; o si abans hi havia un sindicalisme hormonal, el de la testosterona (en el que jo no he cregut mai), o un sindicalisme fet d’honestedat, solidaritat, transparència i decisió en la defensa dels representats, que consiero encara vàlid; tampoc crec que sigui cosa de deixar-lo en mans de bons professionals sinó de persones elegides democràticament que en majoria han de tornar a la feina que feien al cap de cert temps d’activisme sindical. Tampoc em crec la asèpsia ideològica de doña Maria Jesús, si CCOO no és d’esquerres és de dretes, en major o menor mesura, o és una cosa o n’és l’altra.

I aquí si que cal que fem una reflexió la gent d’esquerres que no ens podem quedar conformats amb aquest grau de desideologització de la societat que en definitiva ens imposa valors de la dreta conservadora. No pot ser que a l’esquerra dels socialistes hi hagi un desert, o unes forces polítiques massa minses per impulsar un debat necessari que identifiqui les claus dels problemes actuals i cerqui alternatives elaborant un model polític engrescador i alternatiu.   

Ahir al vespre em va sobtar la notícia de la mort de Gregori López Raimundo, que era previsible per l’avançada edat i el seu precari estat de salut, cosa que no la fa menys trista per aquells que l’apreciaven i admirem la seva trajectòria. 

El vaig conèixer personalment quan ja era president del PSUC, Per a mi, com per a molta gent, abans havia estat un referent quasi mític en la secretaria general del partit, era l’home dels “cabells blancs, la bondat a la cara i els  llavis fins dibuixant un somriure” que va venir a Tarragona en els primers temps de la transició a fer un míting al Camp de Mart que no es va autoritzar i va quedar en una petita xerrada a l’entrada de l’auditori per explicar la prohibició governativa, amb la presència distant d’unes dotacions de “grisos” que vigilaven el compliment de la interdicció. Després va venir moltes altres vegades, a explicar i aplicar el projecte eurocomunista que dirigí i impulsà junt amb l’Antoni Gutiérrez Díaz, el “Guti”, també dissortadament desaparegut. Ambdós van tenir la dignitat de renunciar als seus càrrecs en ser derrotada la línia política que defensaven en el 5è Congrés del PSUC, on va començar el procés de disgregació d’un partit que havia estat el referent indiscutible en la lluita antifranquista i no va ser capaç de mantenir la mateixa iniciativa política en democràcia. Però tots dos van seguir defensant el seu model polític.   

Els gestos pausats de Gregori, la seva veu tranquil·la i l’autoritat que emanava, producte de molts anys de militància i unes opinions ponderades, no han de fer oblidar que era un home de caràcter, endurit en mil batalles externes i debats interns.  

Els qui estem a les organitzacions polítiques sorgides de la mai reconeguda dissolució de PSUC  tenim la seva obra i el seu record com patrimoni comú, igual com ho és de la ciutadania democràtica de Catalunya.

Es diria que tractar els monarques com a divinitat era cosa del passat.

Als faraons de l’antic Egipte, se’ls considerava descendents d’un deu i se’l tractava com a tal. Amb Alexandre de Macedònia va començar la tradició de divinització del rei en les monarquies hel·lenístiques, d’on va continuar Roma, manifestant-se prematurament a Tàrraco, on es va dedicar un temple a Octavi August, malgrat que formalment ostentés un poder republicà d’origen democràtic.

Ara resulta que el rei  constitucional d’Espanya, i per extensió la seva família, gaudeix d’un tracte que l’aproxima a aquesta divinització. Si una revista d’humor caricaturitza l’hereu reial, un jutge la segresta amb la finalitat de censurar-la, actuant d’ofici. Qualsevol altra ciutadà hauria d’haver posat una demanda per ofenses al seu honor, cosa que m’hauria semblat legítim que fessin els retratats si consideraven ofensiva la sàtira gràfica.

Ara resulta que cremar una fotografia del rei i esposa es considera delicte i estem expectants per si es deté els autors d’un fet que, com a molt, es pot considerar una malifeta poc cívica, punible amb el pagament dels danys en els béns de domini públic, si se’n van produir.

Curiosament, una acció de contingut fetitxista, com el que ha succeït a la plaça del Vi de Girona, de cremar una imatge perquè se li atribueix un efecte de catarsi o es creu que aquest acte és màgic ( no  ho sé i tan se me’n fa), resulta que provoca una reacció que probablement és superior a la prevista pels incendiaris, a causa d’unes lleis o unes autoritats dedicades a fer màgics i de l’Orient un reis que haurien d’estar més atents a comptar amb el consens ciutadà que de restar a l’Olimp dels déus. El palau de la Zarzuela i el de Marivent són terrenals.

Que la màxima magistratura de l’Estat no sigui electiva és una anomalia que hi ha molta gent que no volem. Que a més aquests privilegiats tinguin un tracte de semidéus, o déus del tot, fa palesa aquesta mancança del nostre sistema democràtic, la justícia encara no és igual per a tota la ciutadania. 

Vull viure en una societat on cadascú pugui cremar el que vulgui, un ninot o una falla, quan li vingui de gust, sigui o no sant Joan, o sant Josep. Això si, sense que ningú prengui mal.

Confesso que no entenc què volen fer els qui governen la ciutat de Tarragona respecte del Pla d’Ordenament Urbanístic Municipal. Han dit que el duran novament a aprovació inicial. No val l’aprovació inicial anterior? Jo crec que no, es va fer de pressa i corrents, amb una important manca d’informació, sobre documents inacabats, sense haver fet els tràmits que indica la llei i el que és més important, sense haver fet un procés participatiu que impliqués la ciutadania de forma que tothom hagués tingut oportunitat d’informar-se i donar la seva opinió, conèixer la dels demés i finalment arribar a un model de ciutat producte d’un ampli consens ciutadà.

Però per dur un projecte reformat - i ens diuen que molt - novament a aprovació inicial, no s’hauria de revocar l’aprovació anterior? L’únic argument que he escoltat per no fer-ho és que no es farà allò que demanaven el GEPEC i ICV-EUiA. Tinc molt de respecte per la capacitat d’influir del GEPEC, però aquest condicionament de la política municipal a allò que diu  la nostra coalició la considero desproporcionada.

LA NECCESITAT D’HABITATGE

Hi ha un altre argument més sòlid: la necessitat de crear sòl per fer promocions d’habitatge protegit. Tampoc  em convenç, perquè es condiciona la política social d’habitatge a la creació de nou sòl per construir i a l’aplicació de les reserves mínimes de sòl que imposa la llei. Així no es resol el dèficit de pisos que hi ha a Tarragona, com a altres llocs, d’un cost accessible a les economies de joves i persones que disposes dels ingressos que proporcionen els salaris que es paguen. El mercat immobiliari té símptomes d’esgotament, entre d’altres raons perquè els preus han superat la capacitat mitjana d’endeutament per pagar-los. Què farem amb aquest 70% de sòl pel mercat lliure que s’ha de generar per obtenir el 30% restant per habitatge protegit?

La conjuntura econòmica és favorable a unes polítiques fortes d’habitatge de promoció pública que donin satisfacció a la demanda d’aquest tipus de vivenda  i mantingui l’activitat en el sector de la construcció, la paralització del qual pot repercutir en una crisi que s’estengui a altres sectors. Per definir l’abast que ha de tenir aquesta política cal avaluar quin és el volum de la demanda i això encara no s’ha fet.

Per altra part, una nova urbanització exigeix preveure nous serveis i dotar les mancances existents, cosa que no resol  del tot el POUM que es va presentar i que entenc que ha de ser un tret essencial de d’una política de progrés.

EL FERROCARRIL

Al model urbà que es proposa per la ciutat s’hi afegeix una altra novetat, continguda en l’avantprojecte de Pla Territorial del Camp de Tarragona, que consisteix en situar l’estació del ferrocarril a la Plaça Imperial Tarraco. Bé, no  gaire novetat, perquè aquesta proposta no és altra cosa que la recuperació de la que va fer l’enginyer de la Junta d’Obres del Port Saturnino Bellido l’any 1882, com es pot llegir si es consulta la pàgina 91 del  llibre d’Elena de Ortueta Tarragona, el camí cap a la  modernitat. Urbanisme i arquitectura. L’apartat titulat “El litigi entre les companyies de Ferrocarrils i els interessos municipals” és d’imprescindible lectura, ara que s’aborda un problema que ja preocupava els regidors de fa cent vint-i-cinc anys.

A mi, la proposta em sembla atractiva perquè situa l’accés al ferrocarril en el mig de la trama urbana, prop de l’estació d’autobusos, de les facultats universitàries, de l’Hospìtal Joan XXIII; aquest emplaçament facilitarà l’ús d’un transport públic més sostenible des del punt de vista de les emissions i per afavorir el  menor ús del transport privat per carretera. Per altra part preveu estacions ferroviàries en altres indrets de la ciutat, facilitant la mobilitat urbana i dotant el conjunt ciutadà d’infrastructures.

Però alhora em crea molts interrogants. Cal saber com afectarà l’urbanisme el nou recorregut de la via, per quins punts es soterrarà, quines expropiacions són necessàries,  com es resol la circulació per  la Plaça Imperial Tarraco, que no pot patir un transit col·lapsat per la concentració d’importants edificis de l’administració pública que es poden reforçar amb un nou edifici administratiu municipal. A prop s’ubicarà un important centre comercial, “El Corte Inglés”, que pot complicar la situació. Una estació de ferrocarril ha de tenir enllaç amb altres transports públics, hi ha d’haver parades de la xarxa d’autobusos urbans i ha de permetre una bona circulació dels taxis, Caldrà que enllaci ferroviàriament amb l‘estació de l’AVE del Camp de Tarragona i amb el futur Tramvia del Camp, el Tramcamp, que si  no el preveu ha de ser una reivindicació institucional i ciutadana. Vull saber també què passarà amb els terrenys públics que ocupen les vies actuals, com es preservarà la costa des del Gaià i Tamarit fins la platja del Miracle, famosa pels seus taurons, i què es farà a l’esplanada ferroviària del carrer del Mar, alhora que s’ha de garantir que les vies arribin al port, i si n’hi ha d’ample europeu, millor.

I EL POUM QUÈ?

Si les raons socials i les queixes ciutadanes no  fossin suficients, aquesta recent proposta pel transport ferroviari, per sí matiexa implica que el POUM ha de tenir importantíssimes modificacions, que no es limiten a atendre les al·legacions presentades (per cert, amb quin criteri?) ni  completar els documents inacabats o inexistents que n’havien de formar part. Plantejo el dubte si aquesta mancança fa nul·la de ple dret la primera aprovació.

La nova ubicació de l’estació e ferrocarril  és un canvi prou important perquè sotmeti  a alteracions tot el Pla, per estudiar a fons l’avantprojecte i si s’hi opta integrar-lo en la ciutat sense inconvenients.

També resta pendent de definir el model ciutadà,  per quin s’opta i quins han estat rebutjats i per quines causes. La pressa no és bona amiga de fer les coses bé i ens hi juguem massa per permetren’s errades.

La venda de les naus de l’EMT

Què caldrà fer?

És evident que en l’equip municipal conviuen dues posicions sobre aquesta qüestió. Per ERC la venda era justificable segons la destinació dels ingressos. En canvi el PSC s’hi oposava pel risc en la situació de l’empresa. En les dues postures hi ha, almenys, un punt en comú: ambdues rebutgen el recurs a la venda de patrimoni com a font de reducció del dèficit. Vol dir que, a part d’assumir-lo a càrrec dels ingressos municipals, la seva reducció, que suposo que ambdues formacions consideren necessària, s’ha de fer per altres mitjans. Quins són aquests és el que han d’explicar a la ciutadania. Per altra part, s’ha de dir si en no comptar amb aquests ingressos s’abandona la promoció pública d’habitatge, ajornant una de les necessitats més urgents de la ciutat fins obtenir altres recursos, que han de procedir de les administracions superiors inevitablement, que per això hi són.

Per una política pública d’habitatge

La necessitat d’actuar en el sector immobiliari, per facilitar l’accés a l’habitatge a la població que està exclosa d’aquest dret, és un assumpte vital per Tarragona, que fa massa temps que n’està mancada. Els recursos de la població per afrontar aquesta necessitat no han estat ni tan sols avaluats. No sabem el nombre de pisos sobreocupats que hi ha a la ciutat, ni el nombre de joves que no es poden emancipar per aquesta raó, ni s’atén la situació de les persones que viuen a masos abandonats. Tampoc el fenomen de la deslocalització de l’habitatge, com algú l’ha batejat, és degut només a la manca d’oferta privada, en bona part la direcció que pren aquesta fugida la condiciona la raó econòmica. És hora que la política d’habitatge del govern de la Generalitat es manifesti plenament a Tarragona.

Necessitat d’un bon transport públic

L’Alternativa Baix Gaià va néixer l’any 2002 com una plataforma jove, en edat i en esperit, amb ganes d’intervenir el les institucions locals a fi de promoure una gestiód el territori més respectuosa amb l’entorn natural i unes polítiques més adients a les necessitats de les persones. Aquest primer objectiu el van assolir l’any 2003 integrant-se en la coalició ICV-EUiA-EPM. Obtenien dos regidors a Altafulla i un a Torredembarra, que va formar part de l’equip de govern.

El dissabte, dia 7 de juliol  d’enguany han donat un pas més en constituir la organització comarcal d’ABG, ja que en aquestes darreres eleccions locals ha donat un important salt qualitatiu. Han obtingut l’alcaldia d’Altafulla, a Torredembarra han doblat la representació i  estan impulsant un important debat polític en l’ajuntament al voltant de les polítiques urbanístiques, exemplificades en la urbanització de Muntanyans, un cas de connivència entre CiU, PSC i ERC a l’hora d’ocupar una zona humida litoral inundable seguint un model de negoci immobiliari que destrueix els escassos espais naturals que es conserven al nostre litoral. També hi era present la candidatura Iniciativa Rierenca, també de la coalició i que ha obtingut dos regidors tot i ser el primer cop que es presentaven i les candidatures de Roda de Berà, La Pobla de Montornès, Vespella i Renau que malgrat no haver obtingut representació aquest cop segueixen animats a treballar en el poble cara al futur i en el marc d’ABG comarcal.

Hi ha diversos elements de l’Alternativa Baix Gaià a considerar positivament si es volen tirar endavant noves polítiques. La seva capacitat integradora de diverses sensibilitats d’esquerra, des de l’esquerra independentista amb un discurs de contingut social, al sectors més clarament ecologistes, acollint un ampli espectre de corrents de pensament; el qüestionament radical del model dominant de gestió i ús del territori i  la capacitat de fer propostes alternatives però gens utòpiques i la seva capacitat de generar debat polític de fons sobre aspectes quotidians que preocupen les persones.

A Tarragona ens cal estar molt atents a aquesta forma de fer d’ABG i mantenir una relació permanent. El Gaià desemboca en el terme municipal tarragoní, i la proposta d’articular un espai natural en la seva conca requereix que l’Ajuntament de Tarragona prengui decisions coherents al respecte, establint les figures de protecció necessàries dels espais naturals de la zona de llevant de terme municipal.

Per altra part, és important, des del punt de vista d’equilibri i de gestió territorial, que aparegui un moviment que planteja una alternativa seriosa al model de ponent, on l’a presència massiva i conjunta de la gran indústria química i turística han determinat una ocupació i usos del territori que no són sostenibles i planteja grans problemes a l’hora d’intentar la seva racionalització.