El bloc de Lluís Balart Boïgues

Vaig acabar l’any amb una agradable conversa de vermut amb uns amics, destacats sindicalistes de CCOO, que em van mostrar uns SMS que havien rebut que hi deia: “CCOO és un sindicat d’esquerres, per això jo estic a CCOO” i l’habitual “Passa-ho”.Té a veure amb l’entrevista que va publicar el dia 28 de desembre el diari “El País” a Maria Jesús Paredes, la secretaria general de la Federació Estatal de Banca de CCOO, que ara plega, després de viure, fa temps, envoltatda per la polèmica sobre les seves propietats patrimonials i la bona relació amb la patronal bancària. En aquesta entrevista, Paredes afirmava que CCOO no és un sindicat d’esquerres, sinó només un sindicat, i que ella desconeixia quina cosa era un sindicat de classe. També afirmava que “antes el sindicalismo era cuestión de testosterona; ahora hay que buscar buenos profesionales”.

Em reconforta veure que a CCOO encara hi ha gent que vol, i es sent, a un sindicat d’esquerres, però lamento que la reacció hagi estat tan tèbia i només en clau interna. Encara és hora que s’hagi produït una reacció pública contrària per part d’altres dirigents, el que em porta a la reflexió que potser qui està en el cert és la senyora Paredes (no goso dir-li companya, no sigui que em digués que a veure què són aquestes confiances), perquè aquesta senyora ha estat 23 anys, que es diu aviat, dirigint la federació de Banca, sense saber què és un sindicat de classe, i això estava (no sé si encara ho diu) als Estatuts del seu sindicat.

No discuteixo el dret de qualsevol organització a evolucionar i canviar els seus plantejaments, però cal avisar, que tothom que hi està apuntat en tingui coneixement  dels canvis, perquè resulta que jo vull estar a un sindicat de classe i d’esquerres i si CCOO no ho és perquè hi ha una majoria que així ho vol, em caldrà fer un pensament. Cal que els impulsors dels SMS, que es veu que són de la meva opinió, facin alguna cosa més que enviar-se missatges d’autoafirmació i passin a l’acció. Perquè un canvi d’aquesta mena cal que, com a mínim sigui objecte de debat. S’ha d’aclarir quin contingut té ara mateix el concepte de classe, sense perdre l’essència d’una definició que vol defensar el bé del conjunt d’assalariats evitant que apareguin interessos enfrontats en el seu sí; o si abans hi havia un sindicalisme hormonal, el de la testosterona (en el que jo no he cregut mai), o un sindicalisme fet d’honestedat, solidaritat, transparència i decisió en la defensa dels representats, que consiero encara vàlid; tampoc crec que sigui cosa de deixar-lo en mans de bons professionals sinó de persones elegides democràticament que en majoria han de tornar a la feina que feien al cap de cert temps d’activisme sindical. Tampoc em crec la asèpsia ideològica de doña Maria Jesús, si CCOO no és d’esquerres és de dretes, en major o menor mesura, o és una cosa o n’és l’altra.

I aquí si que cal que fem una reflexió la gent d’esquerres que no ens podem quedar conformats amb aquest grau de desideologització de la societat que en definitiva ens imposa valors de la dreta conservadora. No pot ser que a l’esquerra dels socialistes hi hagi un desert, o unes forces polítiques massa minses per impulsar un debat necessari que identifiqui les claus dels problemes actuals i cerqui alternatives elaborant un model polític engrescador i alternatiu.