Després d'un temps de reflexió i de retrobament en les noves circustàncies de la meva vida personal i professional, reemprenc l'activitat del bloc.

Potser no està de moda, ara que imperen els missatges curts, però m'hi trobo a gust publicant allò que vull dir, amb l'extenssió que em sembli.

Ben retrobats, si em llegeix algú. 

 After a time of reflection and reunion in the new circustàncies of my personal and professional life, return to the activity of the block.

La política exterior de l'estat d'Israel ha tingut tradicionalment un punt feble en les seves aspiracions a representar en el Proper Orient allò que s'entén com a països occidentals, que és la reticència, per no dir clar rebuig, que desperta en els països europeus la seva política respecte la població palestina, ben diferent del recolzament gairebé incondicional dels Estats Units d'Amèrica.

Per canviar aquesta situació calia trobar alguna cosa capaç de modificar la política europea. Algú se'n va adonar que és molt sensible a qualsevol acusació d'antisemitisme, a causa dels mals records que desperta l'horror de les barbaritats nazis. Com que tant “antisemitisme” com “antisionisme” no servien perquè, en el seu ús no s'apliquen estrictament al estat israelià. Es va cercar un sinònim: la judeofòbia, que juga astutament amb la confusió entre jueu i israelià, que no és el mateix, hi ha jueus que no tenen la nacionalitat israeliana i israelians que no són jueus.

La paraula, que ha estat abundantment utilitzada pels propagandistes favorables a les actuacions israelianes, serveix perfectament per desqualificar qualsevol crítica a la política d'aquell país, ja siguin els incompliments sistemàtics de les resolucions de les Nacions Unides, com l'aixecament d'un mur que aïlla les poblacions palestines, les ocupacions il·legals de terres per part de colons israelians o els atacs indiscriminats contra la població civil palestina. Qualsevol crítica pot ser qualificada de judeofòbia.

Ara l'hem escoltat en llavis del conseller de la vicepresidència del govern català, el senyor Carod Rovira, un dels recent incorporats a la defensa de les posicions israelianes, i dels menys habilidosos. En els seus discursos inclou referències a Israel sense venir al cas, o desqualifica amb el recurs a la simplificació, tota la ciutadania que s'ha expressat contrària a l'actuació de la cantant Noa en els actes institucionals de l'Onze de setembre, afegint-se a la intolerable ingerència de l'ambaixada israeliana en l'afer, que venia a demostrar la intencionalitat política de l'actuació. No li està bé a un membre del govern fer aquestes desqualificacions globals, menys quan la programació era més que qüestionable per la seva oportunitat simbòlica, ni escriure un article com ho feu a Avui el dia 7 d'octubre on vé a dir que el govern d'Israel és inquestionable, exercint allò mateix que critica, la generalització.

A part de la indiscutible qualitat de la cantant, del discurs favorable a la pau que va pronunciar a causa de la polèmica, o la bona idea d'actuar acompanyada de l'Orquestra Àrab de Barcelona i lamentant el desagradable incident dels xiulets; l'expressió de la pluralitat cultural actual de Catalunya hauria d'anar més aviat per comptar amb la participació d'artistes equatorians o colombians, que junt amb la població d'origen marroquí constitueixen minories significatives en el conjunt de Catalunya, més que no pas el de ciutadans d'Israel residents a Catalunya. Aquestes reflexions s'hauria de fer el conseller, no la desqualificació fàcil.

Segons aquesta pauta condemnatòria, és clar que aquest article pot ser qualificat de judeòfob. Al respecte he de dir que em sembla absolutament normal que en una democràcia hi hagi persones que defensin la política del govern de Tel Aviv, com que n'hi hagi que en discrepem.

I això no m'impedeix de conèixer, respectar i admirar a destacats membres de l'Associació de Relacions Culturals Catalunya Israel (ARCCI) i seguir amb interès les seves activitats. També convé recuperar la memòria històrica de la persecució de què foren objecte els catalans jueus, i reflexionar junts, tots, sobre els mals que desencadena arreu l'intolerància. 

Un bon amic m'ha demanat un article sobre l'ensenyament a la Segona República. L'he fet avui,  i en castellà, com li convé. L'he penjat aquí, sense traduir,perquè no em queda temps per fer-ho.

També convé que sabéu que Josep Sáncez Cervelló convoca un sopar republicà per cosntituir un Ateneu Republicà a Tarragona. Serà el dia 17 d'abril a les 22:00, al restaurant Piscolabis, carrer Martí d'Ardenya, 6. Les persones interessades poden inscirure's ingressant el preu del menú, 25 euros,  al compte de BANCAJA número 2077 1138 15 3100135478. 

Bon profit!

Lluís Balart Boïgues

La política de educación de la Segunda República y la Generalitat

La proclamación de la Segunda República Española en el año 1931, fue la respuesta cívica a la parálisis política en que había caído el régimen monárquico por la desconexión con el entorno social de los partidos dinásticos que le daban soporte. La dictadura de Primo de Ribera, que había sido la solución autoritaria a la crisis, se convirtió en el punto de no retorno hacia un nuevo sistema político acorde con la necesidad de modernización del país, introduciendo reformas que la corona era incapaz de asumir.

Una de las cuestiones pendientes era la generalización de la educación académica básica, mediante la inversión para dotar de escuelas a todas las poblaciones y la universalización de la enseñanza pública, que contaba con la competencia de las instituciones religiosas que habían desarrolado un potente sistema escolar gracias al privilegio que le concedía la ley de educación, la ley Moyano, aprobada en 1857 y que estaría más de cien años en vigor, eximiendo a los institutos religiosos de la acreditación de título de maestro para impartir la enseñanza primaria y el depósito de una fianza para la secundaria, requisitos que eran necesarios para cualquier otra entidad privada que quisiera dedicarse a la enseñanza, atendiendo las disposiciones del Concordato entre la Iglesia y el Estado que imponían la supeditación de toda la enseñanza a la doctrina de la Iglesia Católica Romana.

En el primer gobierno republicano, Marcelino Domingo, nacido en Tarragona, fue nombrado ministro de Instrucción Pública. Junto al alicantino Rodolfo Llopis, director general de Enseñanza Primaria, pusieron en marcha un ambicioso plan de construcción de escuelas primarias. Mientras la monarquía había creado entre 1909 y 1931 un total de 11.128 escuelas, lo que representa un promedio de 505 anuales, en sólo los 10 primeros meses de existencia la República construyó 7.000, al final de este año se habían completado 9.600, ya con Fernando de los Ríos al frente del ministerio, y se alcanzó la cifra de 10.000 nuevas escuelas a principio de 1933.

Para hacer frente a la necesidad de maestros el gobierno organizó cursillos dirigidos a todas aquellas personas que estaban en posesión de un título de magisterio, pero que no habían podido ejercer como tales debido a la falta de plazas escolares, que en su mayoría habían obtenido una plaza de funcionarios en otros servicios públicos. El éxito fue total, se inscribieron unas 15.000 personas que optaban a un total de 7.000 plazas aproximadamente, lo que garantizó una adecuada selección de las personas más aptas. Entre 1931 y 1933, un período en el que los salarios permanecieron estables, los sueldos de los maestros se incrementaron en un 15%, convirtiendo estos estudios en una opción atractiva, de manera que se garantizaba poder cubrir la posible demanda que generaría el plan quinquenal establecido, que pretendía crear 27.000 nuevos centros escolares.

Al mismo tiempo, el gobierno impulsó la laicidad en los centros escolares, ordenando la retirada de crucifijos de las aulas, lo que generó una contraofensiva religiosa, que, unida a las limitaciones presupuestarias que imponía la difícil situación económica, limitó el ritmo de creación de nuevas escuelas, impidiendo lograr la cifra prevista.

En Catalunya se planteaba, asimismo el reto de normalizar la enseñanza del catalán, y en catalán, en la escuela. A pesar que la competencias legislativas y de gestión en materia de enseñanza que otorgaba a la Generalitat el Estatuto de Núria fueron eliminadas por las cortes constituyentes de la República, la Generalitat se esforzó, bajo la dirección del conseller de Cultura Ventura Gassol, en la la formación del personal docente, de la creación de centros piloto en enseñanza primaria y secundaria, de la mejora de las enseñanzas técnicas y la extensión del uso del catalán en todos los niveles, aportando un esfuerzo presupuestario superior a las exigencias legales, lo que indicaba la prioridad que significaba en la acción de gobierno.

Esta breve relación de la importancia que dieron a la educación las instituciones gubernamentales de la República, no puede cerrarse sin destacar el papel que jugaron unos hombres, dos de ellos ya mencionados, nacidos en nuestras comarcas:

Marcel·lí Domingo, ministro de Instrucción Pública en dos ocasiones. Había nacido en Tarragona, en la plaça de la Font y se formó y ejerció como maestro en Tortosa. Rué un hombre de una trascendental influencia política en toda la provincia de Tarragona que va más allá del estricto marco de su militancia partidista para hacerse sentir en un amplio espectro de la izquierda nacional y federal. A él le cupo la responsabilidad de ejecutar una audaz política de enseñanza, introduciendo novedades como la coeducación y a él se debe el acierto en su aplicación en los primeros momentos de la andadura republicana.

El otro es Ventura Gassol, nacido en la Selva del Camp, poeta y activo político nacionalista. Nombrado inicialmente conseller de gobernación en la Generalitat provisional, pronto pasó a la cartera de cultura desde donde desplegó un amplio abanico de iniciativas de apoyo a la educación escolar.

No puede cerrarse este capítulo de homenajes personales sin hacer mención de un hombre de a pié, de los que aplicaron desde las aulas la política de enseñanza como una herramienta de emancipación de la clase obrera. Injustamente olvidado, es necesario rescatar del anonimato la figura de Francesc Blanch.

Era originario de la Terres de l'Ebre, estudió en Tarragona y ejerció el magisterio en Torredembarra, donde fue muy apreciado par la población. También ejerció de periodista en el Diari de Tarragona. Comunista convencido, militó en el POUM y fue destacado dirigente de la Federación de Enseñanza de la UGT, por lo que al finalizar la campaña de ocupación de Catalunya durante la Guerra Civil tuvo que exiliarse en Francia, donde padeció los rigores de la Resistencia y fue prisionero de las tropas nazis alemanas. Después de la Segunda Guerra Mundial fijó su residencia en Burdeos, trabajando como farmacéutico hasta jubilarse y donde finalmente murió.

Una vez fallecido Franco, volvió a Tarragona, adquiriendo la costumbre de efectuar un viaje anual para atender sus obligaciones fiscales en España, saludar a los familiares y a los pocos amigos supervivientes. En el curso de estas visitas regulares, realizadas en años de la transición política, nadie le rindió el homenaje que mereció y que desde aquí reivindicamos (Cosa que seguro apoya Jordi Suñé).

Uns anuncis, posats a dues línies d’autobusos urbans a cadascuna de tres ciutats, Madrid, Màlaga i Barcelona, que diuen: “Probablement déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida” han assolit una repercussió extraordinària, que, probablement la situa com una de les millors campanyes de la història de la publicitat. L’exhibició pública d’una frase atea ha posat en acció tots els mecanismes d’autodefensa de la jerarquia religiosa i dels creients més fanatitzats,  cosa comprensible en els primers, perquè s’hi juguen el seu mitjà de subsistència.

El mèrit és de qui la va dissenyar, sens dubte, però també de la intransigència d’aquelles persones que creuen en l’existència de la divinitat, els i les teístes, intolerants amb la mera expressió del dubte sobre l’existència del principi diví, no cal dir  amb la negació radical de déu. Fan ostentació de l’ocupació de l’espai públic amb manifestacions religioses, que ningú els hi  discuteix, però neguen aquest dret als qui no compartim les seves opinions. La màxima expressió d’aquesta desigualtat de tracte ha estat en boca de  monsenyor Rouco Varela, arquebisbe de Madrid i cardenal de San Lorenzo in Damaso,  que ha manifestat que l’expressió pública de l’ateisme va contra la seva llibertat. I a l’inrevés no?

Aquest debat no m’ha amoïnat mai, sóc dels que viuen una vida tranquil·la i feliç sense déus, la seva hipotètica existència no m’amoïna gens ni mica. És una hipòtesi no verificable i per això no val la pena plantejar-me-la, ni em sembla necessari fer proselitisme d’aquesta convicció.  

Estem en un món on les expressions religioses cada cop tenen una major expressió pública, el que comporta l’increment de la inseguretat i enfrontaments arreu del món en nom d’un argument que s’autoconsidera suprem i absolut.

És hora de dir públicament que no cal tenir una religió per fer un món més just i solidari, que les fogueres inquisitorials o les fatues condemnant a mort als blasfems, no han de tenir cabuda en una societat democràtica, lliure i feliç, i que cadascú cregui en allò que millor li sembli amb total llibertat i sense imposicions. I els qui no ens amoïna si hi ha déu o no, si és blanc o negre, home o dona, si és un o en són quinze, ésser intangible o principi vivificant, podem tenir l’alegria i el dret a dir-ho.

Diumenge, a dos quats de tres de la tarda, va morir el meu pare, als vuintanta-nou anys.

Hi ha una frase per descriure'l, és del poeta Antonio Machado: era "en el buen sentido de la palabra, bueno".

En Josep Maria va néixer a Tarragona, al carrer de Natzaret, el 24 de juliol de 1919. Era fill de Pau Balart Bardeny, de la Fatarella, a la Terra Alta; i Patrocini Juncosa Ossó, de Poboleda, al Priorat. Quan tenia dotze any es va morir la mare i, junt amb el pare i la germana, va anar a viure amb la seva tia Assumpta, la germana menor de Patrocini, a un mas de la carretera de Barcelona que estava davant per davant de la casa de la família Vallvé, amb els nens de la qual Josep Maria compartia jocs. Curiosament, quan molts anys després es va començar a popularitzar el tennis, ell ja en coneixia el reglament, cosa gens usual a l’època, i és que això li venia d’aquelles llargues estones de lleure amb els veïns benestants.

Durant la Guerra Civil es va haver d’incorporar a l'Exèrcit Popular, en ser mobilitzada la lleva de 1940. Enquadrat en el 548 Batalló, va combatre en el front del Segre i a la Batalla de l'Ebre, on el 8 d’octubre de 1938 va caure presoner a Camposines. El van internar a una presó a Pamplona, sembla que un seminari, on va romandre fins el 6 de desembre, quan el van traslladar al camp de concentració de Miranda de Ebro, on recordava que havia passat molt fred. El dia 5 de gener de 1939 sortia en direcció a Granada, on el van assignar al Batallón de Trabajadores número 5, fins el 25 de maig de 1940.

Quan va tornar a Tarragona el van allistar novament a l’exèrcit, en una companyia d’artilleria de muntanya que portava les peces sobre mules. Allí va aprendre a muntar a cavall, cosa que tampoc no és gaire usual. Posteriorment va estar destinat a Mataró i a Bétera. Un cop llicenciat va provar diversos oficis, fins que va començar a treballar a la Junta d'Obres del Port, on continuaria fins jubilar-se l'any 1983 com encarregat de la brigada d’obres.

L’any 1954 es casava amb Lluïsa Boïgues, amb qui va tenir un fill, el Lluís i una filla, la Montserrat.

En Josep Maria va desenvolupar una intensa activitat sindical. Sota la dictadura, com enllaç sindical i jurat d’empresa al sindicat vertical, encara que amb una actitud i uns objectius molt diferents dels que proclamava aquella trista organització. En aquella època anava amb freqüència a Madrid per obtenir millores laborals per als treballadors portuaris. Durant la transició va adquirir un dels bons que CCOO va posar en circulació a tall de carnet, i així va ser un dels organitzadors d’aquest sindicat a la Junta del Port, col·laborant i alhora competint amb un jove Josep Anton Burgasé, que liderava la UGT. En jubilar-se, va traslladar la seva activitat a la Unió de Jubilats del Port, entitat que va presidir durant un bon grapat d’anys. Al capdavant de la Unió de Jubilats va esdevenir un referent imprescindible per a la tramitació de les pensions complementàries, producte de l’extinció del Montepio d'Empleats i Obrers dels Ports. Aleshores era un veritable especialista en la seva reglamentació. Cada jubilació o cada pensió de viduïtat d’algun company o companya significava una telefonada que el feia agafar la cartera per acompanyar la persona interessada a fer els tràmits, i aquesta era una activitat que duia a terme amb complaença i altruisme.

En Josep Maria era un home metòdic, reservat i introvertit que no exterioritzava gaire els seus sentiments. Tampoc no parlava del passat -no era un avi que expliqués batalletes- no en parlava mai de la guerra, ni del captiveri a què el van sotmetre.

Tenia gustos senzills, i en la seva vida privada era d’una austeritat eremítica, tot el contrari del que se’n diu un bon vivant. No gaudia dels plaers de la taula: menjava i bevia per viure. Tenia aversió a viatjar (mai no va tenir vehicle propi malgrat tenir carnet de conduir). Li agradava la lectura, n’era un apassionat i prenia notes abundants només per al seu ús, probablement per modèstia en pensar que no tindrien cap interès per a d’altra gent.

Li agradava estar amb els seus, en intimitat, sense gaire aglomeració, i si tenia una passió eren els seus néts.

Aquesta era la persona que ens ha dit adéu, i que nosaltres recordem, agraïts d’haver-lo conegut i tractat.

Vaig intentar anar a l'acte que va convocar l'Ajuntament de Tarragona amb les coordinadores d'afectats pel POUM a l'antiga Audiència i no vaig poder accedir al recinte, no s'hi cabia, així que no tinc altra informació del seu contingut que allò que han fet públic els mitjans de comunicació, que no és gaire cosa.

És important que els responsables locals hagin adoptat la via del diàleg com eina de treball, a diferència d'allò que passava abans i els fruits són a la vista, hi ha una majoria de gent contenta on abans predominava la irritació. S'ha parlat amb afectats i s'han atès les seves demandes, es diu que corregiran errades de l'anterior pla, un exzemple emblemàtic és la conservació de les Cases Barates, que patien la contradicció d'estar catalogades i amenaçades de desaparició alhora. En canvi, l'actuació a la Muntanyeta de Sant Pere genera interrogants per la sorprenent oferta de canvi de residència a qui ho desitgi. Per altra part, és necessari urbanitzar Terres Cavades ara que hi ha un gran stock de pisos per vendre?

Em queda el dubte de si s'ha buscat la satisfacció immediata i fàcils dels qui reclamaven, perquè s'ha parlat de “no expropiar ningú” i això tal vegada és una exageració. Hi ha previsions d'expropiacions que fa molts anys que estaven programades i no s'han executat perquè són actuacions a llarg termini que un ajuntament només pot fer si compta amb un finançament extraordinari. Penso en l'inadequat edifici de la plaça Arce Ochotorena vora l'amfiteatre i a tocar les vies del tren, o en les rodalies del teatre romà. D'altres aparquen la solució de problemes urbanísitics a resoldre, com el carrer Francolí, la fossilització de l'actual configuració pot constituir un greu obstacle a la cohesió urbanística de Tarragona en el futur, en perjudici, sobretot, dels carrers del voltant, al barri de Torreforta.

Perquè el diàleg no consisteix a accedir a totes les peticions d'afectats per la planificació sinó a informar amb claredat, escoltar allò que diuen els veïns, acceptar el que és raonable i si s'ha de mantenir alguna actuació, garantir que no se'ls perjudica, que es respecten els seus drets i no es crea un mal innecessari, que és el que no va fer l'anterior govern municipal.

Deixant a banda els meus dubtes sobre si es fa un cert populisme, el que va demostrar l'acte és que s'ha fet la feina i s'ha arribat a la gent; la coalició que governa Tarragona té prou suport ciutadà i crèdit polític perr tirar endavant el seu programa amb comoditat. En aquest assumpte, l'oposició municipal té poc camp d'actuació, perquè són responsables dels mals d'un POUM que se'ls va encallar durant anys i es va intentar aprovar de pressa i corrrent, malament i incomplet.

I els qui no són a l'Ajuntament i aspiren a ser-hi, o a tornar-hi, han de modular molt bé allò que diuen si no volen quedar reduits al mer testimonialisme.

Ahir va començar a Móra d'Ebre el Congrés Internacional d'Història “La Batalla de l'Ebre” 70 anys després, que va ser inaugurat pel conseller Saura, la directora general del Memorial Democràtic, l'alcalde de Móra d'Ebre, entre altres autoritats i membres de la Comissió organitzadora.

Les sessions van comptar amb un gran nombre d'assistents i les ponències de les dues sessions d'ahir van ser molt interessants. Al matí, en la primera sessió van intervenir Alberto Reig Tapia (URV), Gabriel Cardona Escanero (UB) Julio Aróstegui Sánchez (UCM) i a la segona ho feien Santiago José Castellà Surribas (URV), Paul Preston (London School of Economics & Political Science y Director del Centro Cañada Blanch) i Serge Wolikow (Université de Bourgogne). A destacar el sentit de l'humor de Preston que s'afegia al bon ambient del congrés, en què la cosa més comentada eren les mandonguilles del menú que es va oferir als congressistes, alguns deien que la carn procedia de llaunes de la batalla de l'Ebre. Va cloure la sessió les comunicacions i un debat.

Per a mí va ser molt emotiu poder conèixer un antic membre de les Brigades Internacionals, que manté una vitalitat envejable.

El Congrés segueix amb les seves sessions fins el dia 27 en què es clourà. Paral·lelament hi ha tot un seguit d'actes commemoratius de la dramàtica i sagnant batalla de la qual enguany es compleix el setantè aniversari. Però no cal esperar la cloenda per felicitar als membres del comité Organitzador i el Comité Científic d'aquest congrés pel seu magnífic desenvolupament.

Si entreu a la pàgina web de l'Institut Català de la Salut per demanar hora al metge veureu que donen a l'usuari un seguit d'informació molt útil, tal com el nom de metge i la infermera que es té assignat, això sí, amb el gènere gramatical predeterminat. És a dir, els metges amb gènere masculí i les infermeres en femení, no hi ha metgesses o infermers, que són les formes corresponents al femení i el masculí de les respectives professions. Un es pot trobar que el seu metge es diu Maria o l'infermera Antoni.

La pàgina web ignora allò que és corrent, que el nombre de metgesses és molt alt i que també hi ha homes que practiquen la infermeria.

Malament si això no ho preveuen les persones encarregades de fer la pàgina web, perquè donen una imatge falsa de la realitat professonal de la sanitat pública. I malament també perquè no s'apliquen bé els recursos informàtics, és molt fàcil assignar el gènere corresponent a la persona de manera que aparegui en qualsevol llista amb el gènere que li escau.

El ferrocarril, oportunitat i problema

Les obres d’infrastructura ferroviària es van començar a Tarragona l’any 1854.  La Compañía de Caminos de Hierro del Norte emprenia les explanacions per la via fèrria que havia d’enllaçar amb Reus i Lleida, al caliu de l’impuls que va donar la legislació del govern liberal a l’extensió de la xarxa ferroviària arreu del país[1] pel sistema de concessions administratives, complementada amb estímuls al sector financer, que va desfermar una dèria per fer quilòmetres de via fèrria amb unes bases poc sòlides. Uns anys més tard, una crisi en el sector va portar moltes empreses a la fallida i la les obres ferroviàries es van paralitzar durant uns deu anys. Encara va tenir un efecte més persistent, una endèmica feblesa, real o fictícia, de les empreses ferroviàries que van resistir les vicissituds acostumant-se a la dependència de les subvencions procedents dels cabdals públics.

Quan es va construir a Tarragona la xarxa ferroviària va mancar una planificació urbanística racional que decidís on havia d’anar l’estació ferroviària i quin era el recorregut més adient de les vies. Com que  l’enllaç amb el port era, i és, imprescindible i a més allí es disposava de terrenys de domini públic, es van ocupar els espais immediats, amb conseqüències nefastes per l’entorn urbà. Es va alterar la trama urbanística projectada a la zona més propera al mar a començament del segle XIX per l’enginyer del port Juan Smith[2], ocupant terrenys al carrer del Mar, reduint sensiblement l‘amplada prevista, sense que aquest sacrifici es veiés  compensat per  beneficis derivats d’una estació ferroviària que s’establí en aquella zona, ja que poc després les vies s’ampliaven en direcció a una nova estació situada a la plaça de les pedreres del port per les línies a València i a Barcelona[3] (aquesta darrera de MZA), tallant la comunicació directa entre el recinte portuari i la trama urbana des del riu Francolí fins la platja del Miracle. Ho descriví molt bé el director del port Fausto Elio y Vidarte: “…las líneas de Lerida y Valencia por medio dia,  y las de Barcelona, Tarragona y Francia por oriente, ciñen la ciudad con múltiple y acerado circuito de carriles que la aislan de su puerto, y no pueden a él llegar ni de él salir las mercancías sin cruzar el paso a nivel situado en el punto de enlace del muelle de Levante con la plaza de Olózaga.”[4] 

Tot i que l’arribada del ferrocarril va ser clarament beneficiosa per Tarragona i el seu port, que va experimentar un espectacular increment de mercaderies mogudes percentualment superior al que es va registrar a Barcelona[5], els inconvenients que comportà l’obstacle ferroviari eren evidents per tothom. La divisió imposada entre els carrers de la ciutat i les dependències portuàries esdevingué un problema comú a l’administració municipal i als gestors portuaris, al qual encara no se li ha donat solució.   

A la recerca de solució

La primera proposta per evitar la separació imposada pel recorregut ferroviari la va formular, l’any 1883, el director del port, l’enginyer Saturnino Bellido, en una Memòria que redactà, en la qual proposava que es construís una estació única vora el riu Francolí, prop d’una plaça que estava prevista en el planejament de l’eixample, l’actual plaça Imperial Tarraco[6]. Aquesta proposta va ser molt ben valorada per l’arquitecte municipal Ramon Salas Ricomà i reiteradament esmentada com la millor per diversos enginyers que s’han ocupat de l’assumpte[7], però no s’ha realitzat.  

Tal com descrivia Elio, l’accés al moll de Llevant, i per extensió al recinte portuari es feia per un pas a nivell situat a la plaça dels Carros[8], que esdevingué insuficient quan es condicionà com a moll de Costa, amb tots els serveis requerits, allò que abans era una platja. La Junta d’Obres del Port es va fer càrrec de la construcció d’un pas inferior prop d’on havia estat l’antic Llatzeret, a tocar del barri del Serrallo, segons un projecte datat l’any 1897. L’increment de viatgers i mercaderies transportades per ferrocarril agreujà les dificultats perquè les instal·lacions resultaven insuficients. L’any 1905 el govern ordenava que la estació única de ferrocarril per a viatgers havia de ser la de les pedreres del port, i instava que les companyies ferroviàries elaboressin un projecte de reforma de l’estació que van presentar dos anys més tard. Quan es va sotmetre a exposició pública va tenir l’oposició de la Junta d’Obres del Port i de la Cambra de Comerç perquè ocupava terrenys del moll de Costa. Per la seva part, l’Ajuntament, al·legà que considerava insuficient l’edifici per a viatgers i demanava la supressió del pas a nivell de la plaça dels Carros per la seva perillositat. La Companyia del Nord i la de MZA no van donar resposta a les al·legacions i es va entrar en una fase de negociacions fins que finalment s’arribà a l’acord, a fi que el director del port, José Luís de Briones, fes una proposta basada en guanyar terrenys al mar a la platja del Miracle[9], que es va presentar l’any 1911. Constava de set punts, d’entre els quals destaquen:

1.      Eixamplar l’estació guanyant terrenys al mar.

2.      Suprimir els serveis amb la confrontació amb el moll de Costa.

3.      Pas de tots els carrers i la plaça dels Carros per sota les vies generals.

4.      Canalització general del moll per a desguàs dels passos inferiors.

Els altres tres punts es refereixen a les compensacions i cessions necessàries per la realització de les obres[10].L’any 1912, José N. de Salas, enginyer de la de la 2ª División de Ferrocarriles va rebre l’encàrrec de realitzar un avantprojecte que desenvolupava la idea de Briones[11]. El document de Consideraciones de la Jefatura de la 2ª División de Ferrocarriles explica clarament les dificultats que ofereix l’estació de Tarragona: “El principal defecto que ofrece actualmente y que ofrecerá siempre la estación de Tarragona es la deficiencia del espacio útil disponible para la misma, el cual es hoy mezquínisimo…” Aquesta consideració la ratificava, un any més tard, el nou enginyer en cap de la Segona Divisió de Ferrocarrils, Montagud: La deficientísima estación de Tarragona, comprimida, por decirlo así, entre la población y el mar, imposibilitando su ensanche por una elevada colina al Este y por el puerto y el Francolí al Occidente, es hoy día un obstáculo al enorme desarrollo de tráfico iniciado hace pocos años…[12] A aquests obstacles s’ha d’afegir l’existència dels tallers i de la infermeria del Penal, que estaven al costat oposat de les vies.

De Salas proposà tres solucions:

1.      Guanyar terrenys al mar i substituir el pas a nivell de la plaça dels Carros per un pas superior.

2.      Guanyar terrenys al mar, demolir l’edifici de l’estació i construir-lo a l’altra banda de les vies, vora el mar, i en lloc del pas a nivell, fer un pas inferior del qual consta un detallat estudi.

3.      Establir una nova estació de classificació a la marge dreta del Francolí que ampliés i descongestionés l’existent.

L’enginyer director de la 2ª División de Ferrocarriles, Pedro García Faria, es decantà per la tercera possibilitat, en considerar que les solucions que proposaven guanyar terrenys exigien  molt de temps per executar-la i podien suscitar desacords amb les companyies ferroviàries sobre la seva estabilitat, assentament definitiu del terreny i compensacions. Persistia el problema de la comunicació entre port i ciutat i especialment el pas a nivell de la plaça dels Carros, que qualificà com inadequat i perillós. Per cercar-hi solució es mostrà contrari a fer un pas elevat, argumentant que tindria un cost massa alt per l’economia municipal, proposant, en canvi, un pas inferior amb espais diferenciats, un per a vianants  d’accés directe amb una amplada de 4,5 metres i l’altra per carruatges de 10 metres d’amplada, accessible mitjançant rampes perpendiculars[13]. Per la seva part, la direcció del Port, redactà un informe a l’avantprojecte on s’insinua que l’havien de pagar les concessionàries del ferrocarril. Almenys això es dedueix de la lectura de la setena conclusió, on indicava que s’havia d’obligar a les companyies a construir el pas inferior de la plaça dels Carros, per afegir a continuació, que la mateixa fórmula constructiva es podia adaptar pels altres carrers transversals al carrer del Mar, però en aquest cas: “los que correspondan a las diferentes calles que acceden a la del Mar, si bien para estos últimos sus gastos serán sufragados por las entidades a que corresponda”[14] Les entitats referides probablement serien la Junta d’Obres del Port i l’Ajuntament.

Ocasió perduda

Després de sotmetre l’avantprojecte a les parts es realitzà un altre informe que signà un nou cap de la 2ª División de Ferrocarriles, el ja esmentat Montagud, que en línies generals confirmava la proposta de De Salas amb algunes variacions.

Mantenia l’estació de viatgers en el lloc on era, com proposava l’avantprojecte, descongestionant-la traslladant les operacions amb mercaderies. Al carrer de Mar hi hauria una estació especialitzada per mercaderies que s’haguessin de descarregar o carregar aquí, i una altra, a l’altre costat del Francolí per a classificació de vagons i composició de trens. Les empreses de ferrocarrils proposaren que ambdues fossin per a l’ús de la Compañía de Caminos de Hierro del Norte, i per la seva part, la MZA tindria instal·lacions simètriques davant la platja del Miracle i a Sant Vicenç de Calders, respectivament per a tràfic local i per a classificació. 

En canvi, en parlar de la solució inferior pel pas a nivell de la plaça dels Carros l’informe es mostra especialment bel·ligerant.  Desqualifica el seu antecessor, del qui diu que va afegir l’informe inoportunament moments abans de cessar en el càrrec, sense que les companyies ferroviàries emetessin l’informe preceptiu, amb la qual cosa  col·laborava: “…á dar, aunque poca, alguna fuerza  á las injustificadas aspiraciones de la Junta de Obras del Puerto de Tarragona y de aquel ayuntamiento que exagerando mucho los inconvenientes de un paso á nivel, aspiran á poder resolver el problema de la estación con un paso inferior”. Els arguments contraris a suprimir-lo els basa en raons tècniques: la disminució de la freqüència de pas de trens que comporten els canvis proposats; evitar que els carros haguessin de pujar rampes i estalviar-se les importants alteracions de les rasants del tren que s’haurien de fer. No obstant, deixà oberta la possibilitat de construir un pas elevat per a vianants sobre les vies, aprofitant l’alçada de l’escullera de la part externa del dic de Llevant, construint unes rampes d’accés en el costat de la plaça que seguien la corba de les vies del tren.,però que no es va executar.El dibuix de l’alçat que ens ha quedat d’aquest projecte de passarel·la és realment atractiu, d’acord amb allò que es proposava en l’informe: “Dada su situación y objeto tanto esta pasadera como las vallas, casetas y barreras del paso á nivel y sus inmediaciones deberían ornamentarse para dar satisfacción á los legítimos deseos de que con las vias y nuevas instalaciones no se perjudiquen á las exigencias  de urbanización de aquella parte de la ciudad”. En les conclusions quedà establert la permanència del pas a nivell a la plaça dels Carros, dotant-lo dels elements de seguretat propis de l’època: “Se establecerá el paso a nivel de la plaza de Olózaga con doble guardería y en condiciones de perfecta viabilidad, con vallas y barreras que contribuyan todo lo posible al ornato público, á cuyo efecto deberá redactarse para la aprobación de esta parte de la obra, un proyecto detallado de la verja, caseta y barreras que se traten de construir. Quedarán prohibidas en absoluto las maniobras sobre este paso á nivel que no servirá mas que al paso de los trenes de itinerario ó discrecionales y á las composiciones que pasen de una á otra compañía en transición” [15].

Un problema pendent

 Bibliografia

de Ortueta,  Elena. Tarragona el camino hacia la modernidad. Urbanismo y arquitectura. Lunwerg. Barcelona, 2006.

Escoda, Coia; Ballester, Lluís. El naixement dels barris del port. Centre d’Estudis Marítims i d’Activitats del  Port de Tarragona. Tarragona 2005.

Muñoz Rubio, Miguel e. a. Siglo y medio del ferrocarril en España 1848-1998. Economía, industria y sociedad. Fundación de los Ferrocarriles Españoles. Madrid 1999.   

Un acudit de quan manava Franco

Als anys seixanta i setanta circulaven unes monedes de cinquanta pessetes que en l’anvers duien la cara de Francisco Franco i en el revers un escut dels oficials durant  la dictadura, però amb l’àguila situada en posició diagonal respecte l’escut inscrit.

Diuen que dos amics s’estaven en una cafeteria i un li mostrà a l’altre una moneda d’aquestes preguntant-li quantes ales hi veia. El primer va contestar que dues i el seu amic li va dir que n’hi  havia tres. Li va mostrar les ales de l’au heràldica, enumerant-les: l’ala curta, l’ala  llarga… i girant la moneda per mostrar-li el costat on hi havia la  inscripció Frco. Franco, Caudillo de España por la Ga. de Dios, i el perfil de l’esmentat, li va dir:

-         I “ala merda”.

Tots dos reien quan, ràpidament, es va girar un home assegut a la taula del costat.

-         No hombre, hay cuatro alas. Mire, usted ha contado el ala corta, el ala larga y el “ala” mierda, ¿cierto?

Els dos amics van afirmar amb el cap, mirant bocabadats el seu interlocutor. Aquest, amb un gest ràpid va agafar fermament l’enginyós per l’avantbraç i li va dir:

-         Pues la cuarta es: “ala” comisaría.

Un cas actual

Aquest conte s’explicava en veu baixa quan vivia, i manava, Franco. Amb d’altres semblants, exemplificaven els mètodes irracionals de la dictadura i la permanent vulneració del dret a la intimitat del franquisme. Ara, a les noves generacions que van no han viscut aquell temps, el conte els pot semblar ranci, d’un altre temps on no et podies fiar de qui s’estava al teu costat i la imatge d’un dictador tenia un tracte de cabdill (literalment) intocable. Però, llevat tal vegada de l’omnipresent presència policial, encara és perfectament actual i possible en el nostre país, on es mantenen figures delictives que penalitzen directament l’opinió, com són l’ultratge a la bandera espanyola i l’ofensa a la família reial.

En aplicació d’aquesta legislació retrògrada, fa poc em vist com eren processats els autors d’una portada d’una revista humorística on es satiritzava l’hereu del tron espanyol, uns joves per haver cremar una fotografia del monarca a Girona i  no fa gaire un jove de Terrassa, a qui li diuen Franki, va ingressar a la presó per haver cremat una bandera espanyola, al cap d’un grapat de temps d’haver comès l’acte incendiari.

Sembla que aquest darrer ha tingut més repercussió a Tarragona, sigui perquè la injustícia de l’empresonament ha tocat la fibra sensible o per una millor organització dels afins ideològics a Franki. El cert és que es van fer uns rètols condemnatoris pintats  amb spray a diverses parets de Tarragona, en especial als edificis on hi ha les seus locals dels partits del govern. Més tard, la policia va enxampar a d’altres persones fent un grafitti  en defensa de Franki  i se’ls acusà d’haver fet  les demés pintades. El cas és a mans dels tribunals  i l’Ajuntament de Tarragona s’hi presenta com acusació particular.

En defensa d’un estat de dret democràtic.

Pintar façanes d’edificis és un acte incívic, que malgrat que es condemni tot  el que es vulgui s’ha repetit durant la història de les ciutats i es seguirà fent. Cremar objectes en la via pública, tret de les fogueres de Sant Joan, pot ser una acció que generi un perill innecessari. I fer pintades en tanques i altres llocs ho considero una mostra cultural de la qual no en copsem, encara, la importància.

Aquestes accions poden merèixer una pena administrativa o civil, però mai penal. Perquè el que genera inseguretat és considerar delicte el rebuig a la institució monàrquica, o que també ho sigui cremar un drap. O que  fer una pintada elimini, de cop i volta, tota presumpció d’innocència.

El que cal fer és suprimir de la legislació vigent la tipificació delictiva d'aquests actes perquè mantenir-la és contrari a la llibertat de creences, opinió i expressió.

Mentrestant, però, que ningú esperi que el govern de Catalunya cedeixi les seves competències a altres policies. Una cosa no té a veure amb l’altra.

Diumenge proper tindrà lloc a Tarragona l’assemblea anual de l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona (AVRFT). Esta formada, en la seva majoria, pels fills i néts de les persones que van patir la repressió franquista.

Fa uns mesos, aquesta Associació presentava la maqueta d’un monument en memòria a les víctimes dels afusellaments dels anys immediatament posteriors a la Guerra Civil, inhumades a la fossa comuna, que proposen s’erigeixi al cementiri de Tarragona. L’obra, projecte d’un prestigiós escultor, té un alt contingut simbòlic que encaixa perfectament en l’entorn on es vol ubicar. 

A l’AVRFT no la mou cap afany de revenja sinó de just homenatge i recordatori a unes persones que van rebre un tracte cruel, del qual van ser també víctimes les seves famílies a qui els va estar negat, fins i tot, el poder donar sepultura digna als seus parents. Després d’anys de silenci i desinformació, és hora que es recordi que en aquell indret, a més de rebre sepultura les persones més desafavorides de la societat, els qui vivien en la indigència i sense família, també hi ha les despulles de màrtirs de la crueltat de la dictadura.  

Ara només cal que les institucions que han de donar suport a aquesta iniciativa facin possible que es pugui inaugurar el proper mes de gener, ja que el dia 15 d’aquell mes serà el 70è aniversari de l’ocupació de Tarragona per les tropes franquistes.

Tarragona compta amb un nou mitjà de comunicació, el diari electrònic Tot Tarragona que s’ha estrenat aquest passat dimarts. Malgrat que l’accés a Internet aquí encara és massa car i lent, poc a poc es va introduint a moltes llars, i per descomptat als centres de treball. Per això la premsa digital s’ha fet ja un lloc en el panorama de recursos informatius al nostre abast, està desenvolupant un llenguatge propi directe i en actualització permanent que situa la premsa escrita al mateix nivell de dinamisme de l’audiovisual. Les edicions electròniques dels diaris progressivament deixen de ser una versió de l’original en paper per adquirir un disseny i continguts propis que els homologuen als que són netament digitals.

El dissabte dia 31 de maig el diari El Punt d el Camp de Tarragona es feia ressó de la meva substitució co a mpresident d’ICV a Tarragona. El redactor que va parlar amb mi telefònicament es queixava que no em sentia bé, no sé si per mala cobertura del mòbil o per qualsevol altra problema tècnic. Tal vegada per això es recull alguna cosa que no és del tot allò que jo volida dir, per altra part un problema comú en la comunicació humana. L’avantatge d’escriure un bloc és que en aquest cas puc aclarir i ampliar allò que volia dir

Per exemple, sobre la meva continuïtat al front de l’organització intercomarcal d’ICV. El que tractava de dir és que, si bé estic convençut de la necessitat del relleu en la presidència local, en canvi m’hauria agradat  tornar a ser candidat a presidir la Intercomarcal del Camp de Tarragona, però, efectivament, la meva situació  laboral i la necessària dedicació professional a altres tasques ho fan impossible. Bé tot plegat és una matisació sense més importància.

Però allò que vull explicar és la meva opinió en referència a altres persones, en concret al conseller Francesc Baltasar i l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros. En ambdós casos vaig fer, o volia fer, una valoració dual, d’allò que em sembla bé i el que em sembla malament en la seva actuació.

El conseller Baltasar, en la meva opinió ha mantingut una mala política de comunicació en tota la crisi de la sequera, que no val la pena detallar, i li ha mancat visió global, ha mantingut un punt de vista excessivament metropolità. Però, en canvi, alabo la política de gestió de l’aigua feta, prosseguint un pla d’estructures per garantir el subministrament d’aigua basada en els recursos propis de cada conca, complementant-los amb les necessàries dessalinitzadores per absorbir el dèficit entre disponibilitat i demanda de subministrament que es pateix. 

I de l’alcalde Ballesteros, vaig dir que en un primer moment havia estat massa seguidista del govern en cedir a la  regió metropolitana de Barcelona unes reserves d’aigua que no són excedentàries, procedents del Baix Francolí i el Bloc del Gaià, uns aqüífers en molt mal estat. Fer-ho en primeríssima instància i sense condicions va ser un error, com després s’ha vist. Però també vaig dir que aplaudeixo i recolzo la reacció que va tenir en negar l’ús de l’aigua de pous municipals quan les pluges indicaven la fi de la sequera i la feien innecessària, acció que corregia la primera. En el seu dia li vaig expressar directament aquesta opinió favorable, lògicament ha de ser pública.

El passat dia 14 de maig l’Assemblea Local d’ICV va elegir nou president local, sense que jo fos candidat al càrrec. És una decisió que havia pres de feia temps, perquè sóc un aferrissat defensor de la limitació de mandats. He estat president de la comissió Política Local d’ICV a Tarragona des de l’any 2000 i considero que calia un relleu en el càrrec, imprescindible si haguéssim mantingut la representació en el consistori municipal per diferenciar entre les propostes de la formació política i les que hauria fet el grup municipal, sobretot si s’hagués participat en el govern local.

El resultat advers fa igualment necessària la renovació de l’òrgan de direcció de forma visible, i no hi ha millor visibilitat que un canvi en la presidència, perquè a ICV, a Tarragona, li cal dotar-se d’un nou equip de direcció política capaç de reformular el projecte polític perquè arribi a un sector més ampli de la població, cosa evident si s’observa el mapa de la distribució del vot a la coalició en la nostra ciutat. Això implica incorporar noves persones a l'equip directiu i canvis en les tasques assignades a les que segueixin a fi d’estimular la creativitat i evitar la rutina. 

El repte és clar, fer d’ICV una eina útil d’intervenció política a ulls de la ciutadania tarragonina per recuperar la presència social i institucional. Aquesta és la tasca que té encomanada el nou president, que és Josep Sementé Moyà, un nom imprescindible en la història recent de l’esquerra tarragonina, però que no està gens ancorat en el passat, al contrari, és un home entusiasta i molt actiu. Segur que és capaç d’encomanar la seva vitalitat a ICV.

Els partidaris de l’energia nuclear pretenen presentar-la com una energia neta i no contaminant, quan el seu perill és altíssim i la contaminació és invisible, només es pot detectar amb instrumental adient o quan els efectes sobre els organismes vius són irreversibles. Enfront d’això, el poder públic ha de garantir la seguretat de les instal·lacions i un funcionament que impedeixi qualsevol fuita, en canvi ens trobem que no hi ha cap control democràtic efectius sobre les instal·lacions actives, la ciutadania està en situació d’indefensió davant unes empreses propietàries que pretenen obtenir el màxim benefici, sense que els importi la seguretat de l’entorn. Cal una reforma en profunditat del CSN que en recuperi la credibilitat davant la població que viu dins l’àrea d’influència d’una nuclear.