Un acudit de quan manava Franco

Als anys seixanta i setanta circulaven unes monedes de cinquanta pessetes que en l’anvers duien la cara de Francisco Franco i en el revers un escut dels oficials durant  la dictadura, però amb l’àguila situada en posició diagonal respecte l’escut inscrit.

Diuen que dos amics s’estaven en una cafeteria i un li mostrà a l’altre una moneda d’aquestes preguntant-li quantes ales hi veia. El primer va contestar que dues i el seu amic li va dir que n’hi  havia tres. Li va mostrar les ales de l’au heràldica, enumerant-les: l’ala curta, l’ala  llarga… i girant la moneda per mostrar-li el costat on hi havia la  inscripció Frco. Franco, Caudillo de España por la Ga. de Dios, i el perfil de l’esmentat, li va dir:

-         I “ala merda”.

Tots dos reien quan, ràpidament, es va girar un home assegut a la taula del costat.

-         No hombre, hay cuatro alas. Mire, usted ha contado el ala corta, el ala larga y el “ala” mierda, ¿cierto?

Els dos amics van afirmar amb el cap, mirant bocabadats el seu interlocutor. Aquest, amb un gest ràpid va agafar fermament l’enginyós per l’avantbraç i li va dir:

-         Pues la cuarta es: “ala” comisaría.

Un cas actual

Aquest conte s’explicava en veu baixa quan vivia, i manava, Franco. Amb d’altres semblants, exemplificaven els mètodes irracionals de la dictadura i la permanent vulneració del dret a la intimitat del franquisme. Ara, a les noves generacions que van no han viscut aquell temps, el conte els pot semblar ranci, d’un altre temps on no et podies fiar de qui s’estava al teu costat i la imatge d’un dictador tenia un tracte de cabdill (literalment) intocable. Però, llevat tal vegada de l’omnipresent presència policial, encara és perfectament actual i possible en el nostre país, on es mantenen figures delictives que penalitzen directament l’opinió, com són l’ultratge a la bandera espanyola i l’ofensa a la família reial.

En aplicació d’aquesta legislació retrògrada, fa poc em vist com eren processats els autors d’una portada d’una revista humorística on es satiritzava l’hereu del tron espanyol, uns joves per haver cremar una fotografia del monarca a Girona i  no fa gaire un jove de Terrassa, a qui li diuen Franki, va ingressar a la presó per haver cremat una bandera espanyola, al cap d’un grapat de temps d’haver comès l’acte incendiari.

Sembla que aquest darrer ha tingut més repercussió a Tarragona, sigui perquè la injustícia de l’empresonament ha tocat la fibra sensible o per una millor organització dels afins ideològics a Franki. El cert és que es van fer uns rètols condemnatoris pintats  amb spray a diverses parets de Tarragona, en especial als edificis on hi ha les seus locals dels partits del govern. Més tard, la policia va enxampar a d’altres persones fent un grafitti  en defensa de Franki  i se’ls acusà d’haver fet  les demés pintades. El cas és a mans dels tribunals  i l’Ajuntament de Tarragona s’hi presenta com acusació particular.

En defensa d’un estat de dret democràtic.

Pintar façanes d’edificis és un acte incívic, que malgrat que es condemni tot  el que es vulgui s’ha repetit durant la història de les ciutats i es seguirà fent. Cremar objectes en la via pública, tret de les fogueres de Sant Joan, pot ser una acció que generi un perill innecessari. I fer pintades en tanques i altres llocs ho considero una mostra cultural de la qual no en copsem, encara, la importància.

Aquestes accions poden merèixer una pena administrativa o civil, però mai penal. Perquè el que genera inseguretat és considerar delicte el rebuig a la institució monàrquica, o que també ho sigui cremar un drap. O que  fer una pintada elimini, de cop i volta, tota presumpció d’innocència.

El que cal fer és suprimir de la legislació vigent la tipificació delictiva d'aquests actes perquè mantenir-la és contrari a la llibertat de creences, opinió i expressió.

Mentrestant, però, que ningú esperi que el govern de Catalunya cedeixi les seves competències a altres policies. Una cosa no té a veure amb l’altra.